“Renovació”: Uns mestres dels Pallars

 Anant pels pobles de les Valls d’Àneu, la vall d’Àssua,  la de Soriguera - antiga vall de Siarb -, cap al coll del Cantó o pels volts de Sort ..., et trobes uns edificis ben singulars, les antigues escoles; avui, unes tancades però moltes altres, cau de cultura o estatge social.

 

escola de Llessui

Alguns exemples: A Llagunes,  l’escola és  alberg i museu amb restes del despoblat medieval que hi ha al terme, el de “Santa Creu”;  la de Llessui, centre d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes/ Sant Maurici  i museu del Pastor – com a curiositat, actualment en aquella vall es roda la sèrie “Gran Nord”-; si ens apropem a Tornafort  trobarem que l’antic estudi és  Centre d’Interpretació del Parc Natural de l’Alt Pirineu; a Enviny, enfilant la costa s’arriba al cap de  vila i allí,  senyorejant la plaça major, l’escola; tancada i barrada, amb un rètol on es pot llegir  “Escuela Nacional”. “No és l’original”, ens diu una jove, mare del Quim, un del tres marrecs del poble, “és de quan en aquesta plaça filmaren escenes de “Les veus del Pamano”; sèrie basada en l’obra de l’escriptor Jaume Cabré.

 Molta canalla passà per aquelles aules fins que tot canvià. A l’emigració rural cap a les zones industrials i urbanes dels anys 50 i 60, que despoblà el territori, s’havia d’afegir  la política de tancament d’escoles rurals i  creació de concentracions promogudes a principis dels anys setanta, per la Llei  del ministre Villar Palacín. Arribà un nou curs escolar, la quitxalla baixà al poble gran. A Llessui, a Montardit, a València, a Son, a Enviny, a Soriguera, a Alòs d’Isil, ... les aules restaren en silenci, els  mestres ja no pujaren a fer classe ni  van ocupar les vivendes que havia al pis de dalt de l’escola. Aquells docents s’havien anat, portant-se com a motxilla experiència, vivències,...; molts deixaren  petjada i encara avui són recordats, estimats.

Hi ha una generació de mestres  sobre la qual s’aplicà la llei del silenci i és injust; mereixen tot el nostre reconeixement; foren els mestres de la República que en aquell temps d’il·lusió col·lectiva s’organitzaren  al Pallars mitjançant el grup  “Renovació”.

La primera trobada de “Renovació” es convocà l’abril de 1932 a Espot, fou amfitrió l’Epifanio Holgado, mestre que havia arribat  el 1930 procedent de l’Escola Normal de Barcelona, amb destinació  al poble fins el 1933  que fou reclamat per ocupar una plaça al “Pere Vila”, grup escolar del Patronat Municipal de Barcelona. S’aplegaren: de València d’Àneu, Isidor  Boix; d’Esterri, Elvira Cañellas; de Son del Pi, Vicent Gardenyes i de Berrós Jussà, Bartolomé Matas.

 

Aquells mestres definiren “Renovació” com: “idea lliure, forta, espontània; l’expressió i el nexe, el comú denominador d’un grapat d’esperits joves, inquiets,...” i es plantejaren com a finalitat: “...sense deixar de recolzar-nos en la realitat , tractar de canviar lo vell i corcat (...) anar als més apartats indrets, portar els nostres ànims als companys i sembrar, des del senzill temple de l’educació, la llavor renovadora que ha posat a les nostres mans la República.”

 Altres ensenyants destinats als Pallars s’afegiren a l’activisme renovador i alguns d’ells participaren en l’organització de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE) que naixia a les nostres contrades, adscrita a la UGT: Josep Pach, aquells anys  a Sort i en baixar al Pla, a l’escola d’Artesa de Lleida, esdevingué Secretari General de la UGT de les nostres contrades; Josep Santaularia, destinat a Altron; el petit dels Xuriguera, el Pau, mestre a Tornafort; Pere Bigatà, fill de casa “Lido” d’Enviny,  amb plaça a Torre de Cabdella, durant el període bèl·lic fou el Sotssecretari General de la FETE-UGT i a finals dels anys 40 arribà  a ser el Secretari General de la UGT de Catalunya a l’exili; Ramon Costa,  nascut a Llagunes on feia escola la mare, Dolors Jou, esposa del mestre   Costa de Vilamur. Ramon Costa Jou fou reconegut ensenyant freinetista i primer secretari d’organització que tingué la FETE de Catalunya.

 

escola de Llagunes

 

No oblidem-nos de Maria Escolà, nascuda a Esterri, va estudiar magisteri a Lleida i el seu primer destí fou  Surp, camí amunt de Rialp, al 1925; mestra a Torregrossa del 31 al 34, any que es traslladà a Molins de Rei; activista del grup “Batec” i membre de la cooperativa Freinet.

La trajectòria  d’aquells joves mestres es preveia molt fructífera;  a tall d’exemple l’Isidor Boix i l’Elvira Cañellas participaren en la Missió Pedagògica que es va realitzar a l’agost del 34 a Vinarós ; el Vicent Gardenyes, amb el temps, director de l’escola “Freinet” de Barcelona,...Però una maleïda guerra i  la dictadura feixista que s’imposà,  cruel amb aquells mestres activistes, renovadors i republicans, l’estroncà. Per a uns la ignomínia, per altres l’expulsió del magisteri, l’exili, els camps de concentració i l’extermini.

 L’objectiu d’aquest escrit és  recuperar la memòria d’uns mestres del Pallars,  “agitadors de consciències” que van fer seu aquell pensament de la pedagoga Maria Montessori,: “La primera tasca de l’educació és sacsejar la vida, però deixar-la lliure par a què es desenvolupi” i això el feixisme no ho podia permetre i menys, perdonar.

Què fou dels mestres de “Renovació”?

“La tasca més àrdua és honorar la memòria dels éssers anònims, més que la de les persones cèlebres. La construcció de la història està consagrada a la memòria dels que no tenen nom”. (Walter Benjamin, filòsof alemany)

Recuperar la memòria d’uns mestres és l’objectiu d’aquest escrit. La dels mestres del grup “Renovació”,  ensenyants del Pallars que volien  renovar l’escola, a la que definien com  “temple de l’educació”.

Què va ser d’ells?

Epifani Holgado, mestre d’Espot: L’únic del grup que després del procés de depuració fet en acabar la guerra, va ser confirmat en la seva destinació, el “Grupo Escolar Pedro Vila” de Barcelona.

 Isidor Boix, mestre a València d’Àneu: Declarat persona d’esquerres i separatista; el van penar amb cinc anys fora de Catalunya. Sol·licità revisió de pena i finalment va exercir per diverses  escoles de   Barcelona, inhabilitat per qualsevol càrrec directiu o de confiança.

Elvira Cañellas, mestra a Esterri: Esposa d’en Boix, morí al desembre del 34 víctima de la passa de grip d’aquell hivern.

 Vicent  Gardenyes, mestre de Son: Expulsat del magisteri; al 48 el  contractaren com a docent a l’escola municipal de sords de Barcelona.

Bartolomé Matas, mestre de Berròs Jussà: A l’inici de la rebel·lió del 36 era a Mallorca, fou afusellat a l’any següent.

Josep Pach, mestre a Sort: Expulsat del magisteri i exiliat a França, els nazis  l’enviaren a camps de concentració, supervivent del de Buchenwald.

Josep Santaularia, mestre d’Altron: Expulsat del magisteri; s’exilià a Mèxic.
 

Pau Xuriguera, mestre el curs 34-35 a Tornafort: Militant del POUM, oficialment morí a l’octubre del 38 a la batalla de l’Ebre. Sembla però, que fou assassinat en una d’aquelles accions fratricides dels comunistes contra el poumistes.

 Pere Bigatà, de casa “Lido” d’Enviny: Expulsat del magisteri;  a França treballà com a professor d’espanyol. Quan morí fou enterrat a   Esterri.

Ramon Costa Jou, nascut a Llagunes: Expulsat del magisteri; s’exilià a Mèxic on va fundar una escola, sota els principis del pedagog Freinet, encara oberta i dirigida pel seu fill.

Maria Escolà, filla d’Esterri: Després de la depuració a la que va fer sotmesa  la confirmaren en  la seva  destinació, fou inhabilitada per a qualsevol càrrec de direcció o de confiança.

Norbert Orobitg, mestre a Baro: Expulsat del magisteri s’exilià  a Andorrà i va fundar una escola. Escriptor i pintor,  al 1981 s’instal·là al poble d’Arcalis on encara hi ha “Casa Orobitg”. Morí a Lleida al 1995.

Els mestres republicans, i un exemple són aquests de “Renovació”, representaven uns valors democràtics i de progrés, contraris als principis d’un Règim que mai els perdonà el seu compromís amb la Justícia, la Llibertat  i la República.

a la façana de l'estudi d'Estac

 

 

.)