Isidor Boix: L’escola la casa del poble
“El nostre pare
parlava bastant poc de records concrets de la seva activitat pedagògica. Crec
que evitava introduir referències a una activitat que en la
nostra postguerra pogués estimular els seus fills a una activitat política
perillosa” (Isidor Boix i Lluch). “...d’ell
varem aprendre el respecte a les opinions dels altres” (Quim
Boix i Lluch)
Són alguns dels comentaris que m’han fet arribar els
fills de l’Isidor Boix Chaler, mestre
que al novembre del 1930 i amb vint-i-dos anys era destinat a València
d’Àneu, poble que batejà com la “Suïssa espanyola”. Tot i la seva joventut
no és novell, té experiència docent a la Barceloneta, barri d’origen mariner i caràcter
obrer per la presència d’instal·lacions industrials tan emblemàtiques com “La Vulcano” o “La Maquinista Terrestre
i Marítima”. Ha fet de mestre sis anys a les escoles del “Casino Republicà”, societat cooperativa
creada al 1883, amb estatge al carrer
Sant Miquel; els dos darrers cursos director d’aquell centre que publicava “Barceloneta”, revista elaborada amb
aportacions d’alumnes i mestres que
escrivien: “Les nostres escoles han de ser un taller on professors i alumnes
laborin amb la mateixa fe i entusiasme, sentint el plaer del treball (...) d’on
surtin homes preparats per triomfar a la vida”. I on, com a valoració
del curs 1926-27, es podia llegir : “Aquest curs ha estat per nosaltres una
clara manifestació d’allò que pot la
voluntat, la constància (...) i l’entusiasme animat per un sa optimisme que fa lliurar-nos amb tota l’ànima al nostre
treball”.
 |
| Butlletí de l'escola del "Casino Republicano" |
Boix arriba a València: “L’ideal de ser l’escola la casa del
poble és molt factible”, escriu. Posa en marxa propostes d’escola activa
en aquells anys de plenitud pedagògica i personal; porta un any a les Valls
d’Àneu, quan arriba a Esterri per a fer de mestra qui serà la seva primera
esposa, l’Elvira Cañellas i Mercè.
 |
Amb els alumnes de València d'Àneu
|
Annex al col·legi hi ha un terreny erm que serà el
“camp de batalla” del seu projecte educatiu. A l’hora del pati la
canalla neteja l’espai; els pares el llauren i
parcel·len per a què cada grup tingui el seu tros on plantar llavors,
hortalisses i fruiters de tota mena; aixequen una tanca, primer de fusta,
metàl·lica més tard, que envolta el camp. Les reunions sovintegen, s’inicia un treball participatiu
escola-famílies fins el punt que tot el poble s’interessa pel que es fa a estudi;
els alumnes aprofiten les activitats agrícoles per formar-se en àlgebra,
geometria, dibuix, naturals, lectura, escriptura,...
 |
| L'escola de València als anys 30 |
L’inspector
de la zona, Àngel Roset Abelló, informava sobre el mestre: “El senyor Boix és un mestre ben orientat en
el camp pedagògic i la seva activitat es multiplica en diverses facetes
cadascuna d’elles força interessants. Ha iniciat una mutualitat escolar, ha
fundat un museu i ha renovat la biblioteca (...) s’ha produït una millora en
l’educació dels seus alumnes”. Els escolars l’estimaven; un d’ells, molts anys
després, en ser preguntat respecte el mestre, diu : “...valia totes les pessetes del Món”´.
 |
| Espot, on neix el grup "Renovació" |
Anys d’il·lusió col·lectiva; en aquells
pobles dels Pallars hi ha educadors amb voluntat d’ unir esforços per millorar l’ensenyament;
es reuneixen periòdicament i, amb estreta col·laboració amb el grup de la plana
“Batec”, constitueixen “Renovació”,
associació de mestres, que defineixen com “...idea lliure, forta, espontània (...) d’un
grapat d’esperits joves i inquiets,...”. Activistes republicans,
escrivien en la revista de pedagogia “Escola”: ”...conscients de la realitat,
tractar de canviar el que és vell i corcat (...) sembrant des del senzill
temple de l’educació, la llavor renovadora que ens ha confiat la República”. A “Renovació” pren part activa la
parella Isidor-Elvira; ell fou orador de
la trobada que es va fer a Espot l’abril
del 32.
 |
| A la biblioteca de l'Institut Rousseau (Ginebra) |
Aquell mateix any, la
Junta per a l’Ampliació d’Estudis nascuda per promocionar la investigació i l’educació científica,
presidida pel Nòbel Santiago Ramon i Cajal, li atorga
l’ajut per romandre l’estiu a
l’Institut J.J. Rousseau de Ginebra, inscrit en un curs impartit pels
professors Claparede, Ferriere i Bovet al voltant dels principis pedagògics i
metodològics de l’Escola Moderna . Als anys següents demanarà, sense èxit, una altra beca per anar a Brussel·les i conèixer
la dinàmica de l’escola “L’Hermitatge”; volia
familiaritzar-se amb el mètode global de “centres d’interès” desenvolupat pel
metge/pedagog Ovidi Decroly i que, d’alguna manera, ell havia practicat a
la unitària de València.
L’agost
del 1934 la parella forma part de la Missió Pedagògica
que s’organitza a Vinaròs (Baix
Maestrat), poble on havia nascut al desembre de l’any vuit. Qui s’havia
d’imaginar que quatre mesos després, la
passa de grip d’aquell hivern s’emportaria l’esposa; fou el darrer dia de desembre;
ella tenia trenta anys i amb estat del que hagués pogut ser el primer fill/a
del mestre Boix.
 |
| Claustre de "Pere Vila" |
L’any
anterior, a la primavera del 1933, el Patronat Escolar de Barcelona havia proposat
a la Direcció General
de Primer Ensenyament que l’Elvira Cañellas ocupés una plaça en una escola del Patronat i Boix
fos destinat al Grup “Pere Vila”, obert dos anys abans sota la direcció de Fèlix
Martí i Alpera. L’escola, situada davant l’Arc de Triomf, era modèlica pels seus mètodes pedagògics, la
introducció del català a les aules i la importància que es donava a la
participació democràtica. Una alumna, la Dolors Palet,
escrivia: “...i fórem nosaltres els
infants afortunats d’aquella època, els que vàrem rebre el benefici de totes
aquelles persones que s’entregaven en
cos i ànima per fer que els homes i dones del demà tinguéssim uns bons
fonaments”. En aquella escola renovadora Isidor coneixeria la mestra
Joaquina Lluch i Angelet , a criteri
d’alguns alumnes de l’època, la més
guapa i presumida del “Pere Vila”; amb
qui es casaria al gener del 39.
Els
primers mesos de la guerra continua al “Pere Vila”; a l’octubre i novembre del
37 mestre/bibliotecari a l’hospital “Terramar” de Sitges; torna al “Pere Vila”
i al març del trenta-vuit el criden a files, destinat a les oficines de la Direcció General
de Transports per Carretera fins que els franquistes entren a Barcelona, finals de gener del 39.
Al
febrer d’aquell any demana el reingrés al magisteri; a la declaració jurada que
ha de signar i on li demanen opinió sobre el període republicà, el “Glorioso
Movimiento Nacional” i l’actuació d’altres companys del centre, escriu:
“Ens hem limitat a desenvolupar normalment les nostres activitats escolars
sense enverinar-los amb doctrines revolucionàries ni treballs que desentonessin
d’allò que sempre havia estat normal a la nostra escola”. Investigat
per les seues activitats político-socials,
vinculació a la maçoneria i afiliació a la FETE, sindicat d’ensenyament
de la UGT; la Comissió Depuradora
del Magisteri de Barcelona que dirigia Manuel Marin, director de l’Institut
“Menéndez y Pelayo”, proposa “traslado fuera de la región catalana, con
prohibición de solicitar cargos directivos y de confianza en instituciones
culturales y de enseñanza”, sanció
confirmada a l’ Ordre de 27 de novembre de 1940; Els càrrecs pels que l’acusen: “ideologia
de izquierda con tendencia separatista”. Demana revisió de pena; la Comisión Superior
Dictaminadora de Expedientes de Depuración del Ministerio de “Educación
Nacional, vistos múltiples informes favorables al mestre i, possiblement, la
intercessió del sogre, alcalde franquista del Gornal (Tarragona) li permet continuar
al centre, rebatejat com “Pedro Vila”,
amb inhabilitació per qualsevol càrrec directiu o de confiança.
 |
| Escola "Ramiro Ledesma" en Trinitat Nova (Nou Barris9. curs 63 |
Durant
la postguerra fa de mestre en diversos centres de Barcelona; a Via Laietana -escola
“Àngel Baixera”-, a Nou Barris - escola
“Ramiro Ledesma”, - actual Escola Superior de Conservació i Restauració de bens
Culturals -, al carrer Aiguablava -, a Les Corts. Al seixanta-nou es presenta a oposicions per accedir al Cos de Directors,
serà el primer de la promoció i l’anomenen director de l’escola “Duran i Bas”. Dirigia aquell centre del barri
de Les Corts quan, al juliol de 1972, moria d’una caiguda a la que ningú va donar importància; sense que el fill gran,
-“camarada Camps”- a la clandestinitat per les seves activitats polítiques i
sindicals, pogués assistir al funeral.
Dos
fills tingué el matrimoni Boix-Lluch, l’Isidor i el Quim; malgrat el silenci
dels progenitors per tal que no fessin “política”, de ben joves tots dos es
posaren a l’avantguarda de la lluita contra el Règim i sempre que foren
maldades reberen l’ajut d’un pare comprensiu i una mare protectora. Passà la
dictadura, arribà la transició i encara
avui, des de l’àmbit de les esquerres i el sindicalisme, sempre han actuat en defensa de les classes populars.
L’Isidor fill, en
parlar del pare, recorda “els seus plantejaments de posar sempre per
davant la llibertat, l'antidogmatisme, i a considerar el coneixement i la
informació, com a base per pensar lliurement”. És de justícia recuperar en la memòria col·lectiva la figura d’aquell mestre
renovador que, sempre “estimulava a llegir i a ser raonables”, explica
el Quim; i que malgrat els
esculls imposats pel “nacionalcatolicisme” de l’època, mai abdicà dels seus
orígens ni d’uns principis pedagògics copsats aquells primers anys de docència
a la Barceloneta,
a València d’Àneu i al “Pere Vila”.
de més de seixanta anys,
amb presents i regals,
amb l'eixerit acaba d’enraonar,
