PLANTA  CARA  I  FORMA’T

UGT i els joves del sindicat, organitzats en AVALOT,  han estat presents a la  “Fira de la FP i l’Ocupació”. Raonàvem que en moments com els actuals,  amb un futur que s’albira difícil, hem de plantar cara des de diversos àmbits: fent propostes i a la recerca d’acords; mobilitzant-nos i sortint al carrer,... hi ha un  de primordial que no podem oblidar, formant-se.

 

La Fira de la F&T és un indret on trobar informació per avaluar les opcions professionals i  tenir la capacitat d’escollir entre els diversos cicles formatius de grau mig i superior que s’oferten a les terres de Lleida.

 

Et dóna l’oportunitat de parlar amb aquella noia que no sap quin camí prendre: si anar al batxillerat o a un cicle; i si opta per aquesta darrera opció; quin cicle tria?. Raonar amb aquell jove que no veu clar si es traurà el Graduat i ens pregunta: Què és això dels PQPI (Programes de Qualificació Professional Inicial)?. Escoltant-los et reafirmes en la convicció vers la funció tutorial, la necessitat dels Gabinets d’Orientació acadèmica i professional als centres educatius i que els professionals dels EAPS (Equips d’Assessorament) no donen abast a les necessitats actuals.

Per l’estand passen adults amb experiència laboral, molts a l’atur, que  volen convalidar-la amb  crèdits de FP i no saben com fer-ho perquè no és tan fàcil conèixer els mecanisme.  En aquest sentit és fonamental els Punt d’Atenció que hi ha als Serveis Territorials d’Ensenyament amb l’objectiu de facilitar la recerca d’informació.

Passen pares i mares, preocupats pels seus fills, pel seu futur. Que no mirin només si, del cicle que triïn, trobaran feina; que tinguin en conte també els seus interessos vitals, que estan fent via, que s’estan formant i hem d’ajudar-los  a què es realitzin com a persones, que trobin la felicitat i que aquesta recerca no es contradiu amb el valor de l’esforç. De nou es veu necessari  una bona orientació professional.

I a la Fira parlem amb els nostres companys i companyes docents, de les seves angoixes i preocupacions; no se senten escoltats ni valorats. Es pregunten que se’n ha fet d’aquells centres integrals de FP dels que tant s’havia parlat, de la necessitat d’una formació més pràctica, de potenciar encara més les llengües estrangeres i els intercanvis amb altres països. De la necessitats que els empresaris s’involucrin més en la formació dels seus treballadors.

Parlant d’altres països i altres models de Formació Professional, sorgeix la conversa al voltant del model alemany, la FP dual; delegada a les empreses. I una pregunta: És transportable el model dual alemany al nostre país?.

Hi ha diferències substancials, el teixit productiu alemany s’articula fonamentalment al voltant de sectors com el metall, automoció química, farmàcia,…. Grans empreses amb potents centres propis de formació on van els alumnes, futurs treballadors de l’empresa. La nostra economia està excessivament bolcada al sector serveis, amb una presència majoritària de petita i mitjana empresa. Amb aquestes condicions, excepte en casos molt concrets, ni pel teixit productiu ni per la mentalitat empresarial sembla que sigui possible generalitzar el model dual.

Sense negar, al contrari, reivindicant la necessitat d’una major coparticipació del món empresarial i avançar en el model de “formació en alternança”, iniciat fa uns anys amb convenis amb empreses del territori, mitjançant els quals l’alumne, a l’hora que estudia, treballa.

 

 

 

.

Lluitar per l’educació, responsabilitat de tothom

 

 

Som davant una setmana de lluita  contra una  llei educativa que, en consonància amb la ideologia conservadora i neoliberal, es regressiva  pel que fa a l’equitat i el principi d’igualtat d’oportunitats. Una llei presentada sense previ debat democràtic, sense comptar amb l’opinió de la comunitat educativa ni la col·laboració del professorat que, al cap i a la fi, haurà de ser fonamental en la seva aplicació.

 

Si analitzem la realitat veiem que, amb l’excusa de la crisi econòmica, ni s’incentiva ni es dóna suport a la tasca docent; que les polítiques,  tant del govern central com el  de la Generalitat, van en la direcció contrària: Augmenten el nombre d’alumnes a l’aula, afegeixen hores d’atenció directa del professor a l’ alumnat en detriment de les hores de preparació, els centres educatius  perden ensenyants, minven les  partides dirigides a la formació del professorat, es perden oportunitats de continuar projectes d’escola activa i d’ensenyament inclusiu,  redueixen serveis educatius i recursos corresponents a politiques de tractament de la diversitat,...

En definitiva, el professorat copsa noves exigències amb menys recursos al seu abast.

Els hem de recordar que l’educació és una inversió de futur. Els països  que, en situacions crítiques com les actuals,  han apostat per la formació dels seus ciutadans  se’n surten del “forat” i en no fer-lo és quan, amb el temps, es parla de “generacions perdudes”.

Que el nostre jovent rebi una formació qualificada és imprescindible per avançar cap a la recuperació econòmica. Aconseguir-ho és responsabilitat del conjunt de la societat.

 

 

 

 

Educació inclusiva, escola per a tothom

 

Parlava la consellera Rigau que l’educació inclusiva, l’escola per a tothom, era un dels eixos bàsics d’actuació del Departament però, analitzant les mesures que es van prenen, sempre sota el principi de “bona gestió dels recursos”, te’n adones que  paraules i fets no quadren. Alguns exemples: Les Escoles d’Educació Especial, els Auxiliars d’educació especial, els EAP’s i els CREDA.

Les escoles d’educació especial, a banda d’escolaritzar alumnes amb discapacitats, inclouen un Servei d’atenció, assessorament i seguiment als alumnes; i a l’hora orienten a mestres, tutors i centres ordinaris. Enguany, l’escola d’ educació especial ha patit una greu retallada de personal, fins el punt que aquell Servei que també atenia unes hores concretes alumnes dels centres ordinaris, on es traslladaven els professionals de l’escola especial, pràcticament ha desaparegut.

Hi ha centres ordinaris que tenen adscrits la figura de l’Auxiliar d’Educació Especial,  per donar un suport a alumnes amb algun tipus de discapacitat. Ens adonem que, sota el principi de “optimitzar i prioritzar recursos”, es trasllada l’auxiliar a un altre centre per  atendre un altre alumne; ens diran que més greu, i no ho dubtem. Però la trista realitat és que es deixa l’alumne sense una atenció que continua necessitant; es tradueix en allò que es diu popularment “desvestir un sant per vestir-ne un altre”. Sempre es dirà que   dotaran l’alumne d’unes hores d’atenció amb personal adient; sí, però més precari. L’alumne veurà com l’auxiliar és amb ell només unes hores; el centre que no disposa del  professional tot el temps que l’alumne hi és, i el treballador veu com té un contracte fixe discontinu a través d’una empresa externa, i cada cop amb de menys  hores i per tant amb la corresponent  reducció de salari (per cert, aquests auxiliars treballen en un centre educatiu però no cobren segons el conveni dels laborals de la Generalitat sinó com a monitors de temps lliure).

Realment no quadren les paraules amb els fets. Anunciava la consellera en roda de premsa d’inici de curs que un altre eix bàsic de Departament era treballar, a més de per l’èxit escolar, per la detecció precoç de les dificultats; quelcom ben contradictori quan veus que enguany hi ha menys personal als Equips Psicopedagògics i al servei de logopedes (CREDA).

L’educació inclusiva, l’escola per a tothom, és cara; ja ho sabíem. Però que no ens diguin que aposten per ella, que no ens diguin que el seu objectiu és que l’alumnat amb algun tipus de discapacitat s’integri amb normalitat  al centre ordinari si, a l’hora, redueixen els serveis que ho fan possible; que no enganyin el personal.
 

 

 

http://www.educacionenvalores.org/spip.php?article3202

“Batec”, una revolució pacífica de mestres

El professor  de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic, Fernando Jiménez  Mier, al llibre “Batec. Història de vida de un grupo de maestros”, editat el 2007 pel Servei de Publicacions de la UdL ens explica com, a l’inici dels anys 30, la renovació pedagògica a les terres de Lleida fou una realitat a través del grup “Batec”, definit pel pedagog Alexandre Galí com “una revolució pacífica de mestres”.

Trobada de "Batec" 

“Batec” s’organitza  a casa del mestre de Termens (Noguera), Ramir Vila amb el mestre d’Alcoletge, Fermí Palau; el de  Juneda, Salvador Ambrós;  el de Montoliu, Josep de Tapia i el de Puigverd de Lleida, Patricio Redondo.

L’activista de “Batec” i dirigent de la FETE-UGT, Dolors Piera, mestra de Belloch d’Urgell i Balaguer, abans de traslladar-se a Vilafranca del Penedès - on s’organitza el grup “Inquietud” -, ens explica com  eren les trobades dominicals dels docents, majoritàriament d’escoles rurals, en diverses poblacions, el ressò social que  les envoltaven i el funcionament del grup: “... ens reuníem (...)Ens rebia el mestre a la seva escola. Ens explicava el seu treball i els seus problemes pedagògics, als quals entre tots els assistents buscàvem solucions.(...)Retornàvem als nostres pobles cantant i més animats que mai a continuar les nostres classes.”

 

“Batec” s’organitzava al marge de tot formalisme, sense jerarquies, sense afiliació, sense quotes ni complicitats burocràtiques. Era un grup força heterogeni, sorprenent en una època tan radicalitzada com  fou la republicana; els docents batequistes tenien diferències ideològiques importants – hi trobem de catòlics, llibertaris, socialistes, comunistes-, superades per un interès comú: el nen. Així ho explicava Josep de Tàpia: “En Batec hi ha de totes les creences, de totes les ideologies possibles, demostrant que hi ha possibilitats d’una franca i lleial cooperació”. Mitjançant la revista “Escola”, òrgan oficiós del Grup, declaraven els seus fonaments ideològics - “un ideal: l’escola; un sentiment: el nen; un amor: la vida; un amic: el mestre; un company: el treballador”-.

En una de les primeres reunions, la celebrada el setembre del 31 a Vilanova de la Barca, proclamaven la necessitat del treball en equip, amb projectes educatius, per educar amb més coherència, i reclamaven de l’administració els mecanismes que ho fessin possible.

 

Hi havia dos “Batecs”, un a la plana de Lleida i un altre a Balaguer, aquest darrer reunia els mestres de la Noguera. A les comarques dels Pallars  també s’organitzà el  grup d’ensenyants “Renovació”, liderat pel mestre de València d’Àneu, Isidor Boix. A la trobada celebrada a Puigverd de Lleida l’octubre del 33, es presentà la “Cooperativa Espanyola de la Impremta a l’Escola”, on s’associaren els mestres que assentaven la seva tasca pedagògica en les tècniques del mestre francès Celestine Freinet; tot i que no tots els integrants del Grup eren freinetistes; els pedagogs Decroly i Montessori  també eren objecte d’estudi pels mestres batequistes, tal i com es demostra  rellegint el butlletí “Escola”.

 

El llibre de professor Jiménez  Mier, seguint la tècnica del fitxer escolar ideat pel Freinet,  presenta 100 fitxes-resum amb informació de cadascú  dels integrants del Grup.  En llegir-les ens adonem que molts d’aquells mestres capdavanters de la renovació pedagògica: Ricard Barqué, Montserrat Parellada, Pepita Uriz, Ramon Costa Jou, Dolors Piera, Lluís Aigé, Josep Alcobé, Josep Pach, Herminio Almendros, Domingo Tirado, Ramon Costafreda, Josep Barrull, Pere Garcia Lamolla..., constituïren a les terres de Lleida, la Federació de Treballadors de l’Ensenyament, la FETE, adscrita a la  UGT. Alguns d’ells i elles, esdevingueren dirigents del sindicat a Catalunya, més tard, també a l’exili.

Conclusió: el moviment sindical i la renovació pedagògica han estat íntimament lligats des dels seus orígens i així ha de continuar, és fonamental  per avançar cap una educació que garanteixi els principis de qualitat i equitat. I pel que fa al laïcisme i el respecte a  l’alumne, el treball cooperatiu i el projecte educatiu. No us sembla un debat ben actual?.

 

               Avui, els "Moviments Cooperatius per l'Escola Popular" consideren "Batec"el seu antecedent

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

En defensa del model lingüístic

A l’octubre passat el ministre Wert es despenjava  amb què volia “espanyolitzar els alumnes catalans”; ahir mateix, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya publicava una sentència que, d’aplicar-se, significaria segregació a les nostres escoles.

 

Te’n adones que en aquest país no avancem; quan sembla que dones un pas endavant, reculem dos i mig.

 

 La Consellera surt en defensa de l’actual model lingüístic i ens solidaritzem amb ella quan diu que no li preocupa si per actuar en contra de la sentència es inhabilitada.

 

Com ella, defensem l’actual model d’’ús del català a l’escola i  la immersió lingüística; model vigent des dels principis dels vuitanta que ha facilitat la cohesió social als centres educatius i, per extensió, a la resta de ciutadans que, essent  d’orígens ben diversos, tenen voluntat d’integració.

 

També hem de dir amb tota claredat que la sentència no pot servir de “tapadora” per a no parlar de les preocupacions quotidianes de la ciutadania: els aturats, els desnonaments, la misèria pels carrers, les pèrdues en serveis bàsics com educació,  sanitat i  dependència; les retallades dels ajuts a les persones amb discapacitats, als infants, a la gent gran; la manca de futur del nostre jovent, abocat a sortir del país (els nostres pares foren emigrants, els nostres fills seran emigrants).

 

Una darrera reflexió. No sé si ho deia Gandhi però sí que ho practicava, ”Davant una llei injusta, desobediència civil”.

 

 

 

Conciliació familiar i equitat social, claus per l’èxit escolar

 L’actual crisi econòmica i la conseqüència  més visible, la manca d’ocupació, fa que el debat al voltant de la conciliació família/treball hagi quedat en un segon pla. Sembla com si ara, que hi ha tantes persones a l’atur, proposar jornades laborals més racionals fos un tema tabú.
 

Per que parlar de conciliació és parlar de racionalitzar la jornada de treball amb un objectiu, gaudir de temps per compartir  amb els teus, tenir l’oportunitat gratificant i efímera –aviat les filles i fills es fan grans- de créixer amb ells.  Canviar els actuals horaris laborals llargs i discontinus, impensables a la resta d’Europa, gens adaptats a les necessitats familiars i de les persones. La dinàmica laboral que portem ens fa viure contrarellotge, ens angustia i estressa,  desestructura les famílies  i  és, sovint, causa de fracàs escolar.
 

No són més positius i racionals uns  horaris que facilitin gaudir dels que estimem?; poder participar del món associatiu, de les activitats socials de caire esportiu, culturals, musicals...?  (de retruc el teixit social, i l’educació no formal avui força escanyolida, seria més àgil i vital. Què bona falta ens fa!)
 

Hi ha una tendència d’ampliar l’horari escolar,  fruit de la necessitat de traspassar  als centres educatius responsabilitats:

• De la família que s’absté, voluntària o involuntàriament, d’exercir les seves tasques educatives intrínseques i fonamentals per al desenvolupament integral dels fills.
• De les administracions que no promouen suficientment  polítiques culturals, extraescolars i participatives.
• Del moviment associatiu, concretament l’associacionisme infantil i juvenil, actualment sota mínims.
• De la indústria de l’oci, alienada, consumista i sense cap consciència del seu paper educatiu (com a mostra, la majoria dels programes d’èxit de la televisió).

Si comparem la nostra jornada escolar amb la dels països que ens envolten sempre hem estat a la franja alta. Millorem els resultats  tenint els alumnes més hores a l’aula?. L’èxit escolar depèn d’altres factors: Recursos i eines per poder treballar en equip, atenció individualitzada, recolzament d’altres professionals integrats a l’aula, ... i expectatives de futur.
 

S’ha d’ajustar el ritme escolar,  i els serveis educatius, a les necessitats i particularitats dels nostres alumnes. El  rendiment escolar passa per donar més prestigi social a l’escola,  proporcionar als centres recursos que responguin a les  necessitats de l’alumnat i participació familiar en la tasca educativa.

 

Hem de ser conscients  que el rendiment escolar i les  possibilitats d’èxit d’un alumne ,  depenen molt   de les  seves expectatives de futur,  expectatives estretament lligades al nivell socioeconòmic i cultural de la família. Per això són tan important polítiques que afavoreixin la igualtat d’oportunitats, polítiques d’equitat social, que a la vegada creen ocupació.