Lleida, una ciutat singular

 

Parlàvem del futur de la nostra ciutat, mirant el seu present sense oblidar les seves arrels, i veiem una Lleida força singular.

Als anys 50-60 la canalla jugava al carrer; uns, lleidatans de soca-rel, altres fils de l’emigració: fills d’aragonesos o de murcians, d’andalusos o d’extremenys, de.... 

 

Als anys setanta estrenem democràcia i tota aquella jovenalla, força integrada al teixit social, participava en la quotidianitat de la ciutat. Als nostres fills, als nostres nets, sovint els hi hem de recordar  d’on venen, han de saber dels seus orígens.

La Lleida d’avui continua essent força singular: més d’un 20% de les persones que hi  viuen són nouvinguts i hem d’aconseguir que no es sentint forasters sinó partícips de la dinàmica de la ciutat, igual que fa quaranta anys, els seus fills seran el protagonistes de la Lleida del futur.

 

Salut

 

 

SITUACIONS ESPERPÈNTIQUES

 

Les situacions que estem vivint aquests dies són esperpèntiques.  Per una banda senyors remudats amb americanes cenyides baixant de cotxes de luxe, entrant al jutjat amb cara de pocs amics. Per defensar-se, al·leguen desconeixement, una burla per la gent que crida fora i per la resta de ciutadans que garratibats vivim aquests moments de la història negra del nostre país, on els rics cada vegada són més rics i els pobres més pobres.

 Per l’altra gent gran, la majoria jubilats, als que els ataquen dient-los que havien d’estar assabentats del que firmaven. Aquestes són persones d’edat que són els únics que tenien algun caleret  estalviat en aquest país, ja que per desgracia molts joves no treballen i altres tenen molts problemes per arribar a final de mes. En molts casos són estalvis de tota una vida treballant. Cansats, desil·lusionats i estafats mostren pancartes que testifiquen el seu problema. Les Preferents que els han deixat sense diners, sense salut i sense esperança.

Que entre els remudats hi hagi algun sindicalista de renom, no és ètic, ni decent,  però  no es pot permetre que aquets fets s’utilitzin per denigrar  el món sindical i a moltes persones, que des de l’àmbit laboral lluiten pels drets i les llibertats i que al llarg de la història han donat el millor de si mateixos per fer realitat  l’estat del benestar, només heu de fer un cop d’ull a la Reforma Laboral per certificar aquestes retallades de drets que ens han fet retrocedir molts anys.

De pomes podrides n’hi ha a tots els cabassos  i d’ovelles negres a TOTES LES FAMÍLIES. En conseqüència, tot això no pot servir d’excusa per menysprear els milers de sindicalistes que treballen  per defensar els llocs de treball i les condicions laborals  que des de fa temps el govern, mica en mica i sibil·linament  desmantella per afavorir als seus.

Si estem units i lluitem,  podem perdre.

Si estem desunits i no lluitem, ESTEM PERDUTS!

(article elaborat conjuntament amb Rosa Giralt)

Un nou  Mapa Escolar per a Lleida

És preocupant com els instituts de la ciutat estan al límits de la seva capacitat i cal un nou ordenament que faci front a l’onada d’alumnat que des de Primària arribarà durant els propers anys. Cal prendre decisions i han de ser transparents (per evitar els rumors) i participatives (el Consell Municipal d’Educació de Lleida té molt a dir).

Sense oblidar que hi ha una reclamació pendent; l’institut projectat  a Balàfia. Cal recordar que inicialment “Pinyana” es  projectà com a institut/escola, per acollir alumnes d’infantil, Primària i  Secundària; finalment aquell projecte inicial es va reconvertir en una escola on,  després de tan de temps i amb continues ampliacions de mòduls, vergonyosament encara no s’han iniciat les obres.

Potser caldrà treure del calaix aquell projecte d’institut/escola i en qualsevol cas hem de continuar reclamant l’institut de Balàfia.

 

 

Afectarà  el decret de plantilles al professorat “definitiu”?

 

Amb els nomenaments provisionals d'estiu per aquest curs 2014-15 s'ha confirmat el clientelisme que comporta aplicar el "Decret de Plantilles"

 

S’han definit i adjudicat amb objectivitat els llocs singulars?. No; tothom no ha tingut les mateixes oportunitats. I compte, no parlem d’una empresa privada, sinó de centres públics on, a més de l’objectivitat, són fonamentals els principis de capacitat, mèrit i publicitat.

Se’ns ha venut que han estat nomenaments provisionals; sí, però no tant  (la prova la tindrem al proper concurs de trasllats que es convocarà ben aviat). Quants d’aquests  llocs,  definits com a singulars, sortiran vacants?. Cap. D’acord amb l’article 12, aquests s’adjudicaran,  amb caràcter definitiu, mitjançant concursos específics , a excepció de les aules d’acollida, les USEE’s i altres d’atenció temporal a alumnes amb necessitats educatives especials.

Diuen que el Decret de plantilles és d’aplicació a provisionals,  interins i substituts però no als docents amb una destinació consolidada, que no va amb els “definitius”, i molts s’ho creuen.

Ben aviat veuran com l’aplicació del Decret afecta també al professorat amb destinació “definitiva”, que no ho oblidem, és una destinació aconseguida a través d’un concurs de mèrits, anomenat concurs  de trasllat.

Quin sentit té que l’article 21 del Decret, quan tracta sobre causes de “remoció” (canvi de destí) parli de “modificació del lloc de treball”?. D’acord amb l’article esmentat, quan es modifica un lloc de treball el docent que l’ocupa és “remogut” (desplaçat)

Hi ha qui continua pensant que a un “definitiu” no  li poden modificar el lloc de treball, aconseguit amb un concurs de trasllats, que no és possible desplaçar-lo.

No?. Doncs com hem d’entendre l’article 10.5  quan diu que “la direcció dels SSTT comunicarà els desplaçaments dels llocs de treball ocupats amb caràcter definitiu per supressió o modificació del lloc de treball”?

En definitiva, un definitiu, en aplicació del Decret de Plantilles, es pot veure desplaçat si el seu lloc el transformen en  singular.

I que passa amb aquest definitiu desplaçat?.

A l'article 14 es parla de la preferència a ocupar un lloc de treball ordinari vacant dels "funcionaris remoguts per supressió o modificació de llocs de treball que ocupaven amb caràcter definitiu" i l’article 23 és prou taxatiu en dir:  “La remoció o supressió del lloc de treball obtingut per concurs de mèrits -el concurs de trasllats ho és-  comporta l’adscripció a un altre lloc de treball vacant a la mateixa zona educativa amb caràcter definitiu...”

Ja és l’hora  de treure´s la bena dels ulls.

 

 

 

Tenim tan poca memòria...!

Al curs 2012-13 als centres educatius de les nostres comarques entraren 3.000 nous alumnes  i es va reduir la plantilla en 150 docents.
 

Al 2013-14 ja parlaren d’un canvi de tendència dient-nos que la plantilla havia crescut  (12 docents) per assumir els 912 alumnes nous d’aquell curs escolar.

Enguany,  anunci “a bombo i platerets” d’ un miler  de professors més,  dels quals,  37 han estat adjudicats a les terres de Lleida; per als 4.405 alumnes que han entrat  al sistema (si al curs passat havia 73.238 alumnes, a l’actual són 77. 643)

La realitat és força tossuda i si, malgrat les barreres del dia a dia (augment d’alumnes a l’aula,  menys hores de personal de suport  i reducció d’aules d’acollida, dificultats per un ensenyament més personalitzat i comprensiu, pèrdua de beques i ajuts,,... ), el sistema  no “fa aigües” és gràcies a uns professionals  conscienciats amb què els alumnes no han de pagar unes polítiques  que,  repercuteixen en tots i especialment en els més desfavorits, els que menys capacitat de resposta tenen.

 

Segur que amb aquestes polítiques reduiran el PIB en educació. Si al començament de la crisi estàvem per sobre del  5% ara ja l’han reduït al 4’3 i  anuncien el propòsit   de baixar-lo per sota del 4%.

 

No ho oblidem quan ens presentin diferents informes i ens diguin “no progressa adequadament”.

 

La culpa no l’haurem de buscar en la tasca d’uns  docents que cada vegada s’han d’esforçar més per no disminuir  la qualitat de l’ensenyament.  Caldrà cercar-la en les retallades que es continuen produint al nostre  sector que, com als de la sanitat i l’atenció a les persones,  són al  “punt de mira” per a carregar-se un estat del benestar que s’anava configurant i  ara desmantellen.

 

 

Un dia com avui del 2009 ens deixà la Josepa Reimundi,

 

 

 

 

Vaig acceptar de bon grat la proposta  del seu fill, el Miquel, que em demanava un breu parlament al funeral que s’organitzava; participar activament a l’homenatge pòstum  per aquella mestra, humanista i lluitadora incansable ho vaig i  considerar un gran honor.

Aquestes les   paraules dirigides  als  aplegats en aquella Sala Ecumènica, i molt especialment als seus familiars:

“Us parlaré d’orgull.

De l’orgull de la Bepeta vers vosaltres. Què n’estava d’orgullosa!

La Josepa era una “dona sense nom”. El Josep Pallach definia como a “homes sense nom” els i les  que des de l’interior i amb gran perill lluitaven contra la dictadura franquista. Ella i el teu pare, el vostre padrí, el Miquel Tufet, lluitaren per a què la Llibertat i la Justícia tornessin al nostre país.  Pertanyien a una generació d’homes i dones conseqüents amb uns ideals de justícia social; el seu sacrifici mai els hi podrem agrair d’una manera suficient.

A la Josepa me la presentà la Margarida Burgués durant l’Escola d’Estiu del 76 al Col.legi “Espiga-Sant Jordi”. Aquell setembre jo faria de mestre a Cervera i ella, després de trenta-vuit anys, la rehabilitaven i era destinada a la  unitària de Sant Antolí, a tocar La Panadella.

La recordo també al Roser, els dissabtes al matí, en aquelles aules  fou la meva primera mestra de català.

Quan ens trobàvem sempre em deia que de  jove havia estat del sindicat. Així que quan  indagàrem sobre les arrels de la FETE-UGT a Lleida, les seves vivències foren fonamentals.

Així vàrem saber que als anys 30, al 2on pis del cinema Vinyes (a Blondel, l’actual Caixaforum) hi havia els locals del CADCI, centre cultural, polític i estatge dels joves del POUM. Molts d’aquells joves  es feien mestres perquè “la cultura allibera l’home”; i de la FETE perquè, dèia la Josepa, era el sindicat dels mestres. Dels seus anys d’estudiant de l’escola Normal republicana, deixebla  de l’Uriz i  la Tudori; mestra a Balaguer i empresonada pels “nacionals”; els anys de presó, la clandestinitat, la lluita colze a colze amb el seu marit, el Miquel Tufet, la impremta d’on sortia el butlletí “Espurna” veritable aparador ideològic del socialisme lleidatà, la por a les “ràtzies” dels feixistes, les fugides de nit amb el fill petit, les “alegres” i perilloses trobades amb altres companys poumistes -Pallach, Abenzoa, Pané, Ximenis..., per aixecar de nou el Partit.

Quan li deia que havia d’escriure les seves memòries sempre responia el mateix:  No té mèrit.

Parlava d’educació i cultura i ens  deia:

• Sense cultura no hi ha llibertat.
• L’afecte i l’estima són els fonament de l’educació.
• Al nen se li ha de donar les eines per a què aprengui. No se li pot manipular.
• La importància de la formació inicial del mestre per a què l’educació que rebi l’alumne sigui de qualitat

Abril del 2005, a l’Auditori del barceloní World Trade Centre  la Josepa  rebia, de mans del  Secretari General de la UGT de Catalunya, el premi “Compromís”, actuava com a notari d’excepció, el President Maragall.

Quan la cridaren i arribà a recollir el guardó; ella, que semblava com si una bufada de vent se l’hagués d’emportar vés a saber on, va treure el seu geni, la seva empenta i ens alliçonà amb una veu a estones entretallada per l’emotivitat de l’acte i a estones ferma i vibrant; ens  digué  que la seva vida havia estat una lluita constant per  un món millor, que estava satisfeta i ufana de tot el que havia fet. I ens recordà el seu estimat Miquel i ens emocionà.

No voldria cloure  sense explicità un dels seus pensaments al voltant dels seus companys, els joves poumistes:  “Érem un grup ple d’idealisme, conscients que no recolliríem el fruit del nostre treball i de la nostra entrega, però els canvis que es van produint em fan pensar que, malgrat els períodes d’estancament i ralentí en l’avançada, s’està en el camí”

Gràcies, a la Josepa Reimundi i als vells lluitadors, perquè amb la vostra coherència i compromís ens heu obert i assenyalat el camí, un camí  que hem de fer entre tots.

Us he dit que parlaria d’orgull.

Doncs també explicito el meu orgull d’haver-la conegut i d’haver estat un dels seus amics.

Salut ”

 

 

 

 

 

 

 

Un mestre del Senegal a Balaguer

 

Llegeixo que avui han estat rescatats 836 persones, més de 1.100 des del passat dilluns, que passaven l'Estret de Gibraltar i m'ha vingut al cap aquell jove senegalès  que m'explicà com havia arribat al nostre país i com ho feia per subsistir.

 

Era mestre  al Senegal fins un dia que decidí passar a Europa.

 

La travessa  pel desert fou un veritable infern.

 

Saltà en “patera”, amb la intenció de trobar-se amb un compatriotes que vivien a Balaguer. En arribar fou acollit per aquells companys, treballadors del camp, temporers.

 

Un dia a la setmana va al tros, en lloc d’un d’ells, cada setmana un de diferent; els diners que li passen els envia al seu país. Subsisteix amb l’ajut dels  companys, un ajut provisional fins  trobar una feina més “estable”.

 

Així m’ho explicava aquell jove senegalès, mestre al seu país;  avui i aquí, potser encara un “sense  papers”.

 

 

 

Sobre Ramon Costa Jou, un mestre republicà

 

“La modernitat viatja en el Sinaia”.

 

Era el títol de la portada del dominical del diari “El Pais” d’avui 20 de juliol  al voltant de l’exili republicà a Mèxic.

 

Aquells homes i dones  pogueren desenvolupar al país d'acollida les  capacitats que  aquí  els hi van negar.

 

Deixaren petjada, i tant que la van deixar!

 

Un d’aquells republicans fou el mestre Ramon Costa Jou que fundà a Mèxic DF l’escola “Paricio Redondo” i anys després la “Ermilo Abreu”, escola activa dirigida actualment pel seu fill, Ramon Costa Ayube.

 

 

Jesús Octavio Elizondo, Doctor en Filosofia, professor de Ciències Polítiques i Socials de la UAM comparteix alguns dels records sobre el “maestro Costa”,  aquí transcrits:

 

“Estimado Javier: 

 

Comparto contigo un par de recuerdos imborrables de Ramón Costa Jou, nuestro "maestro Costa".

 

Recuerdo que un día durante la clase de “Español” (lengua), en sexto de primaria el maestro comenzó la clase diciendo: “Ya sabemos escribir…. ahora hay que escribir BIEN”. La última palabra la pronunció con ese tono enfático que tienen los españoles y que tanto llama la atención por su contundencia. Los alumnos nos volteamos a ver sorprendidos pues aquello parecía absurdo. Si ya sabíamos escribir entonces de infiere que escribimos bien ¿no es así? Qué lejos estábamos de comprender sus palabras y cuántos años nos faltarían para comenzar a escribir BIEN si es que algún día lo logramos plenamente.

 

Recuerdo que durante el mismo año escolar mi amigo Miguel Vasallo y yo confeccionamos en casa un par de armas de madera. A nosotros nos parecían unos rifles de madera magníficos accionados con ligas de hule disparaban pequeñas piedras, tapas de botellas, etc. Las habíamos confeccionado convencidos de que ya que nos sabíamos revolucionarios, había “que hacer la revolución”, con las armas claro está. A la mañana siguiente llegamos a la escuela portando orgullosamente nuestras armas. No habíamos dado dos pasos dentro cuando nos llamaron la oficina de la dirección y nuestras armas fueron “confiscadas” por las autoridades ante nuestra inmensa sorpresa e indignación. ¿Por qué nos las habían quitado si no hay acto más noble que empuñar las armas por una causa justa? Todo el día debatimos al respecto sin encontrar una explicación razonable y esperamos con ansiedad el momento de terminar la jornada escolar y “recuperar las armas”. Llegó el momento esperado y corrimos a las oficinas, no había nadie así es que entramos a la recepción y para nuestro estupor y horror vimos nuestras rifles infantiles en el bote de la basura ¡destruidos! Alguien los había hecho pedazos. No lo podíamos creer. Todavía conservo en mi mente esa imagen. Nadie nos dio una explicación. El mensaje fue contundente.

 

 

Del maestro Costa aprendí el valor de la integridad, de la entereza y de los valores propios del existencialismo y el humanismo. Aprendí a ser respetuoso, riguroso y responsable en mi trabajo y en mi vida. Nunca lo olvidaré su porte y su pelo cano. Muchos años después de la destrucción de mi rifle de madera asistí a su funeral y pude entonces en silencio, agradecerle haberme enseñado el valor de las ideas, el diálogo y la paz.”

Jesús Octavio Elizondo Martínez. (Ciudad de México)

 

 

NOTA: Si voleu saber més del Ramon Costa Jou:

http://fetelleida.blogspot.com.es/2013/12/el-secretari-de-premsa-i-propaganda.html

 

Emocions, vivències i sentiments 

(al voltant de "Las Maestras de la República)

Han estat mesos intensos i vibrants presentant per escoles, instituts, biblioteques, casals de cultura  o centres cívics, “las Maestras de la República”. Un documental, projecte de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT per a la recerca de la memòria històrica; la defensa de valors com els de la igualtat, l’esforç o el respecte a les diferències; i la  reivindicació del dret a la cultura i l’educació. Allà on l’hem projectat, un cúmul d’emocions, vivències i sentiments afloren entre els assistents.

Com aquella senyora, elegant i ben plantada, a la que, veient la pel·lícula, se li afiguraven    els valors  tramesos pel pare, docent republicà del qual no fou  fins la seva mort que van trobar una caixeta on guardava l’expedient elaborat pels franquistes: judici sumaríssim i malgrat no trobar-hi res en contra,  l’allunyaren de terres catalanes, exercint durant la postguerra en un poblet de Terol.

 



Argelés sur mer, monòlit  en memòria dels més de 100.000 republicans

L’estudiant de magisteri que rememorava com la  iaia li explicava el fred que  passava en aquella platja d’Argelés, dormint a la sorra, amb una manta que li havien donat en arribar al camp.

L’avi, parlant del mestre que els hi feia fer “coses que tenien sentit”; explicava com una des les activitats que més els agradava era escriure, imprimir i fer arribar còpies dels seus treball a escoles d’Argentina, Bèlgica i altres indrets que no recordava. Amb quina expectació esperaven  resposta!

La interna a la presó de “Ponent”, en el silenci de la sala, veient com aquelles dones republicanes s’organitzaven  per mantenir la moral i no ensorrar-se, exclamà “nosotras como ellas, siempre pa lante”.

Emocionava una padrina quan expressava la pena sentida el dia que deixà l’escola; tenia 10 anys, calia fer-se càrrec del  germà i les feines de la llar; els pares havien d’anar a treballar.

 

 

La jove mexicana, ara estudiant de la UdL, ens explicava com els mestres espanyols són un referent a la Universitat de Mèxic però ella no sabia sobre les raons per les quals tants docents havien arrelat al seu país; mai ningú li ho havia explicat, ara ho entenia i s’emocionava.

I el passat 5  de juliol  a la Granadella; l’acte al voltant de “Las Maestras de la República” de nou un homenatge a les i els qui, vessant il·lusió, feien seu l’ideal republicà de modernitzar el país mitjançant la cultura i l’educació. Parlàrem de docents de les nostres comarques: Carolina Zavala, Teresa Vilasetrú, Beatriu Cases,  Montserrat Parellada,.... Ens acompanyaven Núria Barrull i Manuel Bergès.

La Núria, filla dels mestres que foren de La Granadella, Josep i Carolina; a l’exili veneçolà, a Maracaibo, fundaren  l’institut “Cervantes”. I el Manuel, fill del Manuel Bergès i la Beatriu Cases, ambdós docents; essent a França, ell, membre de la Resistència  fins que la Gestapo l’empresonà i... no tornà.

Un acte dels que deixen petjada on reflexionàrem sobre la necessària lluita  per avançar i, quan arriben temps difícils, trobar  estratègies per no defallir, ans al contrari, mantenir la il·lusió i els ideals.

 

Escrivint les ratlles que ara llegiu m’assabento: el mateix cap de setmana de l’acte a La Granadella,  al poble burgalès de Bañuelos de Bureba s’ha organitzat un homenatge a l’Antonio Benaiges, mestre que fou del poble; el mestre Benaiges, accionista de la Cooperativa Freinet constituïda a Puigverd de Lleida a l’octubre del 33; en un dels seus escrits a  “Colaboración”, butlletí dels mestres freinetistes, (companys impremptistes, els anomenava l’inspector Herminio Almendros) havia expressat la  intenció d’organitzar una mena de “Batec, un grup de mestres que des de la seva escola treballaven en comú, com el que funcionava a les nostres comarques. No va poder ser, l’assassinaren  els primers dies del cop d’estat feixista del 36 i les seves restes, amb altres 105 més,  són encara en una de les fosses  a la serra de la Pedraja.

Històries tristes  la de moltes i molts d’aquests mestres renovadors als que hem de recuperar de l’oblit, o com diu el company Sergi Bernal, que amb tenacitat ha aconseguit treure a la llum la figura del mestre Benaiges,  als  que hem de “Desenterrar del silenci”.

 

 



 

http://fetelleida.blogspot.com.es/2013/12/cacera-al-mestre.html

 

Per què hi ha un rebrot de l’abandó escolar?

 

No us sembla greu que aquest darrer any a Catalunya, desprès de 5 anys de baixades continuades, hagi pujat l’abandonament escolar en mig punt,?

 

En un país on la taxa d’atur juvenil es del 39’7 % (Observatori Català de la Joventut), no té cap ni peus que un 24’7% dels joves entre 16 i 24 anys no continuïn cap tipus d’estudi (a la UE, la xifra està en el 11’5). El passat 1 de juliol la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT)  terres de Lleida presentà a l’opinió publica  algunes de les raons: Augment del preu de les matrícules universitàries (fins a un 60%), reducció de beques, augment i noves taxes als estudis d’idiomes i FP; també assenyalàrem la relació entre el nombre d’alumnes i el del professorat a les nostres comarques. En aquests darrers 5 anys a l’hora que  es produïa  un augment de 6.290 alumnes, la plantilla  s’ha reduït en 46 docents. S’ha intentat pal·liar amb augments  d’alumnes/aula i de l’horari lectiu del professorat; en detriment  del temps de preparació de classes, de  coordinacions, avaluació,,,  S’ha produït una pèrdua de recursos per a desdoblaments que afavorien l’ensenyament personalitzat i l’atenció a la diversitat, la qual cosa  ha repercutit en el percentatge d’abandó escolar.

 

 

 

 

La resposta des d’Ensenyament fou que les actuals dades alumnes/professorat  no eren comparables amb les del 2008 (la sisena hora, vigent aquell curs però no actualment, havia produït un augment del professorat). Si s’havia de fer alguna comparació havia de ser amb la plantilla del curs 2005-06.

 

Doncs fem-ho. Si observem les estadístiques oficials, les de l’Institut d’Estadística de Catalunya, al 2005 havia 40.639 alumnes i 5.609 docents (les darreres dades de l’INDESCAT, corresponents al 2013, assenyalen 75.755 i 6.875 respectivament. És a dir,  amb 34.634 alumnes més que al 2005 (el que significa un 46% d’augment en 8 anys), la plantilla s’ha engrandit, només, en 1.266 docents.

 

Si féssim una “simple” regla de tres veuríem que,  amb  els paràmetres alumnes/professor d’aquell  2005, el nombre de docents a les terres de Lleida hauria d’estar, avui, en 10.389.

 

Som conscients que les coses no són tan simples, que hi ha moltes variables; la realitat dels nostres centres i de la societat és més complexa que la de fa vuit anys: Demandes noves, aplicació de la LEC, polítiques d’inclusió a l’aula ordinària dels alumnes amb algun tipus de discapacitat; donar resposta al repte de l’emigració i l’atenció, amb condicions, a l’alumnat nouvingut aquests darrers anys, treball de cohesió i integració social,...

 

Una situació força complicada a la que ha sabut donar resposta un professorat que ha sentit  dels responsables públics   paraules i discursos de recolzament, però no  accions concretes. Tot al contrari, el professorat  veu que, amb l’excusa de la crisi, perd condicions laborals i salarials; com amb el pretext  d’una millor organització dels centres s’imposen noves formes de gestió (el decret de plantilles és un bon exemple) que fomenten la competitivitat entre companys i companyes,  l’arbitrarietat i l’amiguisme.

 

I malgrat aquesta realitat, els docents enfrontant-se a la desmotivació i esperonats pel compromís vers els seus alumnes, ha actuat amb gran professionalitat  aconseguint, salvant dificultats i reconduint situacions,  reduir any darrere any l’abandonament escolar. Si enguany s’ha produït un rebrot d’aquest, ens ha de fer reflexionar sobre les mesures ha prendre per a què aquest canvi de tendència no es consolidi; cadascun des del seu àmbit de responsabilitat, especialment el Departament d’Ensenyament, màxim responsable a nivell educatiu del nostre país.

 

 

 

El mestre de Barbens se'ns jubila

 

Escola "Sant Roc" de Barbens

Al Xavier Sebé el conec dels llunyans anys d’Institut i coincidírem a l’escola Normal de Lleida (al 74 acabàrem magisteri). Fou destinat a l’escola “Sant Roc” de Barbens fa 32 anys (aquell mateix 1982 arribava jo a l’escola d’Albatàrrec).

 

Docent innovador, amant de la natura i lluitador per l’escola pública; ens trobàvem a les Escoles d’Estiu i al Sindicat.

 

Ahir celebràrem que el Xavier, el mestre de Barbens, se’ns jubila.

 

Hi eren molts de les  companyes i companys que són o han passat per la Zona Escolar Rural des d’aquell any que arribà; mares i pares; molts dels antics i actuals alumnes.

 

La passada nit, càlida tot i la lleugera marinada, joiosa i estrellada, al pati de l’escola el Xavier ens alliçonà amb paraules dolces, no escrites i sortides del cor. Una d’elles vull transcriure: “Quan amb un alumne no saps que fer; estima’l, algo sortirà.

 

Salut i sort. Amic.