Agitadors de consciències

 

Avui; Diada dels Innocents, he presentat el bloc-commemoratiu dels 80 anys de la presentació de la FETE- UGT a les nostres comarques. “Agitadors de consciències”,  dones i homes de l’àmbit de l’educació que  deixaren empremta.

Ha estat un exercici de memòria històrica per rememorar aquell desembre del 33 i els seus protagonistes, capdavanters del sindicalisme i la renovació pedagògica.

Al tinter romanen molts d’aquells “agitadors de consciències”, així va definir la Teresa Pàmies als homes i dones de la FETE, als quals  hem de recuperar de l’oblit: el Ramon Costafreda, les germanes Pepita i Carmen Roure, el Josep Santaularia, el Pere Garcia Lamolla, la Carmen Español, el Josep Vilalta, els germans Josep, Miquel i Rosend Vigatà, l’Elisa Uriz, l’Andreu Rodamilans, l’Hortensia Vallejo, el  Màrio Aleixandre, el Pau Xuriguera, el Manel Bergés...

Sense oblidar dos grans de la renovació pedagògica, el Jose deTapia i el Patricio Redondo, ambdós des de les files llibertàries i per paradoxal que sembli, partícips  del projecte.

Perquè, com ens havia dit la Josepa Reimundi, la Bepeta: “FETE era el sindicat dels mestres”.

Un Sindicat que, des dels seus orígens, lluita  per la dignificació de la professió docent i  reivindica tant el benestar moral, social, econòmic i intel·lectual de les persones, com aconseguir  una societat  més culta, lliure i justa.

Una societat on l’escola sigui considerada clau de futur, correctora de desigualtats i amb les eines per garantir una educació gratuïta i de qualitat.

Una educació que  eviti qualsevol tipus de discriminació social, de gènere, racial o de cultura. I així,  esdevingui  eina de progrés i d’igualtat.

http://fetelleida.blogspot.com.es/

 

 

 

 

 

 

 

Reflexions al voltant del calendari escolar

Arrel  opinions de persones i institucions, aparegudes als mitjans de comunicació, sobre la conveniència de reinstaurar  la “setmana blanca”,  recordava com fa uns anys, visitant a finals de febrer   l’institut i les escoles de l’Aran, es va fer l’hora de dinar i entràrem en un restaurant de Les; era dimecres i el menjador ple de famílies franceses. Vaig preguntar el perquè de tanta activitat en un dia laborable; la cambrera em contestà que era  la setmana de vacances escolars d’hivern als departaments del Nord, que la setmana anterior l’havien fet els de l’Est i la següent corresponia als del Sud; em comentava que en aquelles tres setmanes hi havia  força moviment.

 

A França comencen les classes el primer dia de setembre; al voltant de la setmana de Tots Sants, hi ha una breu interrupció escolar i a finals de febrer –dos mesos després de les vacances nadalenques, una nova aturada en el  ritme escolar. Des d’un punt de vista psicopedagògic  positiu i més adaptat a les necessitats educatives dels alumnes.

Un calendari com el que tenen els veïns del Nord és ben diferent al nostre, amb  períodes lectius llargs i força estressants.

Obrim el debat: Ens disposem a organitzar-lo d’una altra manera?

Reivindiquem la necessitat d’un canvi consensuat, amb  propostes concretes, on els períodes lectius i els de descans  s’adaptin millor al ritme i les necessitats  dels alumnes; conscients que els canvis no es poden imposar, ja tenim experiències i fracassos; cal una negociació fins arribar a un consens entre totes les parts implicades, amb una premissa: les necessitats dels escolars.

A l’hora, s’ha de facilitar la conciliació treball-família-escola sabent que el procés educatiu no és coincident a les necessitats assistencials de les famílies, immerses en un món laboral, malauradament cada cop més precari. El teixit social ha de buscar estratègies que  facilitin la conciliació d’interessos ben dispars. Passa, a més d’un canvi en el model d’horaris laborals, per  potenciar una xarxa  d’activitats socials de tots tipus: artístiques, culturals, esportives, lúdiques, corals, teatre,..

No podem permetre que, conseqüència dels actuals desequilibris socials; quan les hipoteques se’ns mengen, quan ni amb els sou conjunt, i això si n’hi ha, s’arriba a fi de mes, quan la felicitat es valora per la quantitat de coses que es poden comprar i podem donar als nostres fills i filles,...sacrifiquem l’oportunitat efímera i plenament gratificant de compartir temps i créixer amb elles i ells. Sense oblidar quelcom fonamental, la responsabilitat educativa dels pares i mares per a un desenvolupament equilibrat dels infants

 

Dolors Piera, "L'ànima de l'escola"

“Potser he de dir-vos que he tingut la sort de viure l’exili formant una bona família (...) Tenim el necessari per tal de viure una vida senzilla, i dues filles (...) Ens han donat 8 nets i 11 besnéts. Han estat el millor fruit del nostre exili i actualment em fan una vella feliç...”

Així s’explicava la Dolors Piera i Llovera poc abans de morir a Santiago de Xile, el vint de gener del 2002. Mestra innovadora; sindicalista de FETE-UGT; responsable de la comissió de la Dona al Partit Socialista Unificat de Catalunya i Consellera de l’Ajuntament de Barcelona; va néixer a Puigverd d’Agramunt (Urgell). Filla d’Antonio Piera,  mestre destinat a Santa Maria de Meià i més tard a Baldomà,  llocs on la Dolors  va viure la seva infantesa.

el mestre Piera a l'escola de Baldomà, a la seva dreta Dolors, té 12 anys

Estudia a l’escola de mestres de Lleida i és alumna de la Pepita Uriz, “la dona que sabia més pedagogia de Catalunya”, va escriure la Dolors. Els dijous i diumenges participa a la tertúlia organitzada, al cafè “Exprés” del carrer Major, per uns mestres inquiets que serien la llavor del grup “Batec”, grup d’ensenyants partidaris de l’experimentació i l’escola activa que, als anys republicans, esclatà amb força en  terres lleidatanes.

En acabar magisteri exerceix en escoles de Barcelona on entra en contacte amb diversos mètodes pedagògics d’avantguarda – Drecroly, Montessori,...- decantant-se pels sistemes globals d’aprenentatge. Al 1931 torna com a mestra a Bell-lloc d’Urgell; a Balaguer a l’any següent. Serà en aquest període quan,  mitjançant el Grup “Batec”, s’introdueix a les petites escoles rurals, i la Dolors s’entusiasma, el treball cooperatiu, l’experimentació, l’ús educatiu de la impremta i la correspondència escolar que propugna el pedagog francès Celestine Freinet. Mestra activa, participarà en la Missió pedagògica organitzada pel “Patronato de Misiones” a la Vall d’Aran, del 17 al 25 de setembre de 1932.

El país està immers en una etapa de canvis. Dolors està convençuda que la implicació dels ensenyants és fonamental en tot procés de modernització i participa en la fundació de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT, la FETE.

Al 1934 pren possessió d’una plaça a l’escola graduada de Vilafranca del Penedès. Impulsa el conjunt de tècniques Freinet i el treball fonamentat en les sortides per conèixer la realitat geogràfica i social; dissenya un quadern escolar sota el títol de “Batec”. Amb altres mestres freinetistes de la comarca: Ramon Costa-Jou, Ramon Sataulària,... organitzen el grup de mestres  “Inquietud”.

Dolors Piera i Ramon Costa-Jou formen parella i un sòlid equip dedicat a la pràctica i difusió dels principis de l’Escola Moderna. Al seu domicili de Vilafranca s’imprimia la revista “Colaboración”, portanveu de la “Cooperativa de la Impremta a l’Escola”, que s’havia organitzat a l’octubre del 33, en una reunió de “Batec” a Puigverd de Lleida. De “Colaboración” sorgiren quinze números, el darrer, al juliol del 36. Pel que fa a la Cooperativa en poc temps s’estengué arreu Catalunya i altres indrets de l’Estat.

Dolors Piera es escollida Secretaria General de FETE-UGT de Barcelona i col.labora activament en la publicació del butlletí, “Escola Proletària”. Quan FETE s’organitza a nivell de Catalunya, Pepita Uriz és la Secretaria General, Ramon Costa-Jou, el Secretari d’Organització i Premsa.  Dolors passarà a ser la responsable de la Secció de Mestres Nacionals del sindicat.

Els fets d’octubre del 34 i la posterior repressió a Catalunya i Astúries, fan que  s’afiliï a la Federació Catalana del PSOE i participi en la revista en català Iskra (L’Espurna) editada per aquella formació política que al juliol del 36 serà una de les integrants del Partit Socialista Unificat, el PSUC. Aquella mestra innovadora, compromesa social i sindicalment, s’incorpora a la direcció política del partit com a responsable de la Comissió Femenina. Engega l’organització de dones del Partit donant impuls a la creació de tallers de confecció de roba, al servei d’assistència als hospitals i guarderies,... Comença la tasca de creació de la Unió de Dones de Catalunya, amb la voluntat d’implicar-les al combat contra el feixisme. Sota el lema “Unitat i Victòria”, el 6 i 7 de novembre de 1937 es celebra al Palau de la Música Catalana, el 1er. Congrés Nacional de la Dona. Dolors Piera coordina els debats i presenta l’informe final. Serà la Secretària General de la Unió de Dones de Catalunya. Fa un temps que s’ha separat de Ramon Costa-Jou i es casa amb Pere Aznar, diputat i Secretari General del CADCI.

Regidora de l’Ajuntament de Barcelona, s’integra a les comissions de Cultura i Assistència Social, ha de  confrontar l’idealisme i els somnis revolucionaris de joventut amb les dures condicions de vida en un temps de guerra. Dolors és la responsable de l’atenció als més de 40.000 refugiats que, procedents de tot l’Estat, arriben a Barcelona i de l’organització de les “cantines escolars” on alimentar els nens, en un temps i una ciutat amb greus mancances de queviures. Es mantingué a Barcelona fins l’arribada dels feixistes. Així ho explicà : “El dia que caigué Barcelona (...) Deixarem la ciutat quan les tanquetes italianes baixaven pel Passeig de Gràcia”.

Passa a Toulousse on és comissionada per l’Oficina Internacional d’Ajut a la Infància, amb la funció de localitzar dones i criatures que havien anat a parar als camps de refugiats. Mentre, les autoritats franquistes la separen definitivament del magisteri i al seu expedient afegeixen: “agente roja y peligrosa para el Régimen”. A l’inici de la Guerra Mundial, després de tres mesos en presó i aconseguir que no l’entreguin a la policia espanyola, surt en vaixell cap a Santo Domingo i posteriorment, a Santiago de Xile, on arriba al març del 1940.

A Xile participa en l’organització de l’associació cultural “Amics de Catalunya”. Partidària de l’autonomia organitzativa del PSUC, en front de la jerarquització en la presa de decisions, l’absència de debat polític i la progressiva subordinació del partit a les consignes del PCE, inicia un procés apropament al Partit Socialista de Catalunya que s’estava gestant i que donaria com a resultat el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), una de les bases de l’actual Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC).

De nou exerceix la docència; primer com a sotsdirectora del col·legi hebreu “Bialik”; més tard dirigint l’escola “Andersen”, on aplica aspectes freinetians com la cooperativa o el fitxer escolar, tot i que  comenta. “Santiago se’m feia més assequible al mètode Decroly”; als anys 70 treballa en assessoraments per alumnes amb dificultats especials. Des del punt de vista associatiu, el matrimoni Aznar-Piera participa en les activitats del   Centre Català de Santiago. El Pere Aznar arriba a ser  President de l’entitat al 1953.

Per la Diada de l’Onze de Setembre de l’any 1977, eren de visita a Catalunya i participaren, emocionats, a la gran manifestació en defensa de l’amnistia i l’Estatut. Es retrobaren amb antics amics i companys que de ben segur els temptaren a romandre a Catalunya, però unes filles i uns nets els esperaven al país andí...

Amb motiu del seu traspàs, la Teresa Pàmies, la que li havia ensenyat a cantar “La Internacional” i amb qui anava de miting per les terres noguerenques en temps de la República, escrigué: “...i a l’edat de 92 anys, morí a Santiago de Xile, on s’exilià quan en tenia trenta, la meva amiga Dolors Piera. (...)Sabent que el  viatge s’acabava, demanà que les seves cendres fossin enterrades entre els roses del jardí de la filla, on reposa des de finals de gener, després de 92 anys de viure sabent el que volia fer de la seva vida.”

 

 

 

Entrevista a Josepa Reimundi

(mestra, afiliada a FETE a l’any 34)

 

 

 Josepa, fa molts anys que ens coneixem i sempre em dèies: “ Jo era de la FETE i de ben petita hi era al moviment obrer i sindical”.

 

seu del CADCI a Blondel (antic cinema Vinyes)

Quan tenia 8 ò 9 anys els meus pares regentaven la delegació a Lleida del CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i la Indústria) que tenia la seu a Blondel, damunt del cinema Vinyes. Al CADCI  havia una sala de reunions on es feien conferències i altres activitats, havia un cafè, una sala de billar i una biblioteca “fantàstica” tot de prestatgeries plenes de llibres, “per això a casa tots érem molt llegidors”. Al mateix edifici hi havia el Sindicat de la Fusta i algun altre sindicat dels anarquistes.

També a Blondel, davant del CADCI hi havia el Casal de Joventut Republicana, era un centre més polític que el nostre que també ho era de polític però, el nostre, de caire més social i obrer.

Al centre del CADCI també es reunien els del Bloc Obrer i Camperol que després foren del POUM. Al sortir d’estudi anava al centre i jo era la “nena” de tots aquells sindicalistes .A més com tenia la biblioteca a casa he llegit  “la ceca i la meca”.

 

Als anys 30 comences els estudis de magisteri

 

El ministre Marcel·lí Domingo planteja que per fer de mestre s’estudií  batxillerat, paralitza el pla d’estudis vigent i  i no ens reconeix l’ingrés a  l’escola Normal que havíem fet. Després de moltes protestes, a la meva promoció i per una sola vegada, ens posen el que es deia el “cultural”: tres anys d’estudi, un exàmen-oposició, tres anys de magisteri i un altre any de pràctiques. Si les passàvem ja teníem plaça en propietat.

Durant tota la República estudio magisteri, els nois al carrer Cavallers, a l’actual Cervantes i les nòies a Boters (Rambla d’Aragó). Teníem professors com la Pepita Uriz que era la de Pedagogia, recordo la Tudori, jo estava enamorada d’ella, era teresiana seglar i professora de ciències.

Les Pràctiques les vaig fer en una escola que havia al carrer del Nord, eren noies del 8è grau (14 anys); els nois els portava un company de promoció, el Canyelles. Vam organitzar una sortida a la piscina del Camp d’Esports i vam anar tots junts, nois i noies; era molt amiga d’aquelles nenes, encara avui  ho som.

Les Pràctiques només van durar tres mesos, estàvem en guerra, molt mestres eren al front i ens necessitaven a les escoles així que em van donar una plaça en propietat a Balaguer.

 

Ets estudiant de magisteri i t’afilies a FETE. Per què?

 

 

Per què era el  sindicat dels mestres. A més, en aquell temps es forma el POUM i jo estic amb ells. Els del POUM érem gent jove; també hi havia companys més grans que venien de la Catalano-Balear. Els joves del POUM érem molt disciplinats, no podíem tenir vicis, portaven una conducta exemplar, érem quasi “monges i frares” moralment i èticament, perquè la societat en mirés d’una altra manera. Érem uns idealistes, de divuit, vint, vint-i-dos anys, hi havia el Garcia Lamolla, el Pauet Xuriguera, el Godàs, el Barqué,… La majoria tenien un ofici, un era pastisser, l’ altre… un altre ofici. Es van decidir a estudiar magisteri per la incidència que el mestre pot tenir en la societat. A FETE  hi havia de més grans com l’Alcobé que era del Pla del 14 . Érem gent  “de soca”, amb fortes arrels teòriques.

Molts de la FETE anaven a les Missions Pedagògiques, a estendre pels pobles la nova pedagogia; la Pepita Uriz em demanà que  hi anés,  li vaig dir que no em vèia preparada i no li va agradar gens. La Pepita Uriz havia estat arropada per tota l’esquerra però es decantà cap al comunisme, com la seva germana Elisa.

 

Estem en guerra i tu arribes de mestra a Balaguer

 

Era una escola “fantàstica” que havia construït el Primo de Rivera, el director era el Sr Esteve i m’encarrego de 43 “crios” de 3er grau. Sóc enemiga de la disciplina crec que “t’has de portar bé per que t’has de portar bé i no perquè et donin un bufetada , ni per que et cridin” aquesta idea que he tingut sempre m’ha donat molts bons resultats. La meva feina a l’escola sempre l’he basada en el respecte a la llibertat del nen, he tingut un lema “l’ànima del nen és sagrada i ningú té dret a moldejar-la”

Al pati jugava amb els nen al kriquet, a boles. Tenia un alumne, es deia Josep, era rebutjat pels altres, quan s’havien d’arreplegar cèntims pel front o pels xiquets dels refugiats el tenia com a encarregat i el vaig revaloritzar davant els seus companys. Inventava “exercicis de silenci”, eren exercicis de concentració i atenció.

Amb el Sr. Esteve i el Viola, regidor de cultura de Balaguer, vam visitar una escola municipal de Barcelona dirigida pel Sr Torroja (Ramon Torroja Valls era el director de la Graduada Annexa a la Normal de la Generalitat i secretari General de la FETE de Barcelona)), una escola moderna on havien muntat uns tallers de preaprenentatge, es deien “tallers de realitzacions”. Poc després al convent dels frares de Balaguer van obrir una nova escola i des de la Generalitat em van anomenar directora. Era una escola on ja agafàvem pàrvuls de 3 anys, Maria es deia la mestra que el portava i era de la Seu. Vam començar a organitzar un taller de preaprenentatge com el de l’ escola que havia visitat a Barcelona. Amb l’arribada dels franquistes a Balaguer tot es va acabar.

 

Que et va significar la pau franquista?

 

Consell de guerra, cadena perpètua i començar i rodolar per diverses presons: Balaguer, Lleida, Barbastre, Osca i finalment al País Basc, al penal de Saturragan, érem més de mil dones de tota Espanya, vint-i dues de Lleida. “Va ser molt fort”. 

Tot el que vaig passar no va ser suficient per ofegar la consciència del deure, i en la clandestinitat vaig continuar treballant amb el meu marit Miquel Tufet  per aconseguir una societat on la justícia social fos la norma, fent possible el bé de l’home per l’home.

Fins l’any 74 no tornes a fer de mestra en una escola pública, concretament al CEIP Camps Elisis de Lleida. Què vas fer tots aquells anys?

 

Amb el Miquel teníem un magatzem i jo portava la comptabilitat; també donava classes a casa, de vegada em venien a visitar els nois grans, els que havia tingut a repàs “s’arropenjaven a la porta de la cuina mentre jo feia el sopar” i els donava consells de, quan es casessin, “com fer feliç a les seves xicotes”.

Al 74 reingresso al col·legi dels Camps Elisis, allí ensenyava matemàtiques modernes; sempre m’han agradat,  hi vaig aprendre amb els llibres del meu fill. El Miquel em deia: “Qué no vens a treballar? I jo, amb l’escombra i el davantal davant la taula, aprenent matemàtiques”. Al col·legi dels Camps vaig trobar a la Gigó i la Biosca, molt bones mestres amb les que havia coincidit d’estudiant a la Normal.

Dels Campos al Cervantes i al curs següent, a l’escola de Sant Antolí; em van rebre molt bé i jo em trobava molt a gust. En aquella escola on no hi havia res: aigua només al serveis dels nens, i això que  havia nens i nenes, molta humitat, i de material: un armari buit i un mapa mig aixecat. Vaig anar a protestar per la situació de l’escola al Delegat, el Sr. Mestres

 

I, arribes a l’ICE

Al Nadal del 76 des de la Universitat Autònoma de Barcelona em nomenen a la delegació de l’ICE a Lleida, organitzava tot lo del català. Feia classes als mestres, era molt exigent, “Si jo t’ensenyo malament, tu ensenyaràs malament tota la vida, al mestre no se li pot perdonar,  perque és la seva carrera”.
Quan em  jubilo els de la Universitat “m’endossen “ la coordinació de les aules de la gent gran  i aquí estic, organitzant cursos.

Què penses de l’escola?

Només et diré que l’escola és la base de la societat. Abans, els pobles quedaven marcats segons el mestre que arribava.

Fins aquí aquesta entrevista, tan entranyable. Voldríes fer algun comentari?

”A la  vida he tingut grans compensacions, he donat molt però també he rebut molt”.

“Érem un grup ple d’idealisme, conscients que no recolliríem el fruit del nostre treball i de la nostra entrega, però els canvis que es van produint em fan pensar que malgrat els períodes d’estancament i ralentí en l’avançada, s’està en el camí”.

I finalment: “El que he fet ho he fet per que creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer, ho he fet i sabia les conseqüències i les conseqüències les he acceptat i no hi ha res més, no té mèrit”

 

NOTA: Entrevista feta al 2003 per a "Revolució i Responsabilitat", llibre commemoratiu del 70 anys de FETE-UGT a les terres de Lleida.

 

 

 

 

 

 

 

Tots som diferents i especials

 

 

El Dia Internacional de les Persones amb Discapacitats ens ha d’ajudar a entendre a més de  les qüestions relacionades amb aquest col·lectiu i els seus drets,  a sensibilitzar  sobre les avantatges que se deriven de la seva integració a tots els àmbits quotidians i a exigir l’eliminació de totes les barreres que dificulten la seva inclusió social.

 

A les nostres contrades es comptabilitzen 27.841 persones amb algun tipus de discapacitat i, per tant, amb un major risc de vulnerabilitat i exclusió social; conseqüència, en gran mesura, dels obstacles que dificulten el seu accés  a bens i serveis, en particular a la salut, l’educació, el treball, el transport,... Dificultats que s’agreugen en entorns rurals com és la realitat de les nostres comarques.

Molts d’aquest 27.841 lleidatans experimenten dificultats considerables per gaudir        d’ una vida autònoma; i hem de ser conscients que, com reconeix les Nacions Unides, en els propers anys és produirà un augment del col·lectiu, conseqüència de l’envelliment de la població i l’augment de les malalties cròniques.

L’impacte de la crisi i de la manca de treball s’agreuja  en persones amb discapacitat que han vist com desapareixen programes que promovien  la seva ocupació. L’actual situació econòmica engrandeix  les barreres a les que s’ha d’afrontar el col·lectiu  i  fa palès  la necessitat de no perdre ajuts .

A les comarques de Lleida hi ha 382 persones en edat escolar (0-18 anys) que necessiten  polítiques educatives inclusives per a fer possible el que s’ha dit “escola per a tothom”; cal posar els recursos i eliminar qualsevol barrera que obstaculitzi l’accés l’escola ordinària. És fonamental recuperar els serveis educatius (psicopedagogs, logopedes, serveis de motrius, auxiliars, educadors,...)  perduts amb les darreres retallades i que afecten directament a l’alumnat amb qualsevol tipus de discapacitat.