El mestre de Barbens se'ns jubila

 

Escola "Sant Roc" de Barbens

Al Xavier Sebé el conec dels llunyans anys d’Institut i coincidírem a l’escola Normal de Lleida (al 74 acabàrem magisteri). Fou destinat a l’escola “Sant Roc” de Barbens fa 32 anys (aquell mateix 1982 arribava jo a l’escola d’Albatàrrec).

 

Docent innovador, amant de la natura i lluitador per l’escola pública; ens trobàvem a les Escoles d’Estiu i al Sindicat.

 

Ahir celebràrem que el Xavier, el mestre de Barbens, se’ns jubila.

 

Hi eren molts de les  companyes i companys que són o han passat per la Zona Escolar Rural des d’aquell any que arribà; mares i pares; molts dels antics i actuals alumnes.

 

La passada nit, càlida tot i la lleugera marinada, joiosa i estrellada, al pati de l’escola el Xavier ens alliçonà amb paraules dolces, no escrites i sortides del cor. Una d’elles vull transcriure: “Quan amb un alumne no saps que fer; estima’l, algo sortirà.

 

Salut i sort. Amic.

 

 

"Nosotras como ellas, siempre pa lante".

(Al voltant de Les Mestres de la República)*

*Article elaborat conjuntament amb la companya Rosa Giralt i Navarro

Aquest any a la FETE, la Federació de treballadors de l’ensenyament de la UGT, estem d’enhorabona. Amb el documental; “Las Maestras de la República” dirigit per la Pilar López Solano, hem aconseguit un Goya a la millor pel·lícula documental; aquest vol ser un record a la trajectòria d’unes dones que van lluitar pels seus ideals d’ igualtat, justícia i solidaritat.

 

 

Des de la  FETE-UGT de les Terres de Lleida ens vam proposar fet arribar el reportatge arreu i les nostres expectatives han estat superades amb escreix, fins al punt de tenir l’agenda plena fins a finals de setembre i amb la voluntat de seguir aquesta “missió pedagògica“.  Ens els darrers mesos, diversos centres educatius, ajuntaments i  entitats culturals han volgut compartir amb nosaltres el documental que rescata de la història unes docents valentes i agosarades que no van dubtat en  posar-se davant  per arrossegar a la societat, mitjançant l’educació, a un nou model, més modern, més europeu. Persones cultes, modernes i independents, que en un moment donat es van implicar en la renovació pedagògica, en la consecució dels drets de les dones i en les activitats sindicals, socials i polítiques  fonamentals per impulsar el país en un moment de canvi històric i transcendental;  defensores i transmissores d’ uns valors vigents avui: educar en igualtat, el respecte a l’altre, el valor de l’esforç,...

Una de les experiències que més ens va colpir, va estar la projecció  a la presó de Ponent de Lleida. D’entrada tot i que l’activitat era lliure, la sala on ens van rebre estava força plena. Els interns i les internes  seguiren  amb molt interès la pel·lícula i, a l’hora del col·loqui, van fer intervencions força interessants i encertades. Elles van destacar la figura de la dona treballadora, de l’empenta que demostraren i dels obstacles que van haver de superar per seguir endavant amb la seva vocació i amb les ganes de renovar la societat; també manifestaren repetidament que no s’havia avançat massa i que calia seguir lluitant cap l’objectiu de la igualtat total, posant exemples en que es feia palesa la seva experiència personal envers la societat, la qual a vegades no els havia donat les oportunitats que elles esperaven.

D’alguna manera es veien reflectides en aquelles mestres republicanes, amb el seu missatge de lluita personal, de superació i  la  manera d’encarar la vida. Un silenci respectuós s’instal·là a la sala en veure el pas de les mestres per la presó; era com si es posessin a la seva pell, entenent les estratègies que utilitzaven per no ensorrar-se elles, ni les del seu voltant.

En conclusió, una experiència mútua força enriquidora que d’alguna manera coincideix amb el seu esperit i amb el crit esperançador que esgrimien algunes de les internes “ nosotras como ellas, siempre pa lante”.

 

 

 

 

 

Les retallades i l’augment de l’abandonament prematur dels estudis

El passat 26 de maig l’Institut d’Estadística de Catalunya (IDESCAT*) publicava les darreres xifres sobre abandonament prematur dels estudis; un concepte que engloba la taxa d’alumnat que, acabada l’escolarització obligatòria, no continua cap tipus de formació; no estudia i la gran majoria no treballa.

 

Mentre a la UE les dades corresponents al 2013 parlaven d’un 11’9% i es plantejava que al 2020 baixés al 10%; a Catalunya el percentatge era del 24’7% (un 30’5% dels nois i  18’6% corresponent a les noies)

 

Xifra alarmant, i més quan el mateix estudi de l’INDESCAT assenyala que la taxa d’abandonament ha pujat un 0’5% respecte al 2012, truncant-se una ratxa de millora ( hem de pensar que al 2008 estaven en el 32’9% i havien aconseguit reduir fins al 24´2 %)

 

Són aquestes dades el fruit de totes les retallades que s’han produït a l’ensenyament?

 

 

Qui deia que menys professorat, menys recursos i més alumnat no repercutiria en la qualitat del sistema? No marcaria la realitat dels nostres centres ni engrandiria la desigualtat entre el nostre alumnat?

 

No ens hem de cansar de reclamar que es prioritzi en Educació i es recuperin les condicions de treball retallades aquests  darrers anys .

Necessitem eines per la detecció precoç de les dificultats, l’atenció a la diversitat i el seguiment de l’alumnat amb risc, que evitin els actual nivells d’abandonament prematur. Continuarem reclamant els Gabinets d’Orientació en tots els centres i l’ampliació de la xarxa d’EAPS (Equips d’Assessorament Psicopedagògic) hores d’ara desbordats.

Cal denunciar qualsevol intent de maquillatge estadístic que s’utilitzi per amagar l’actual i trista realitat. Un país amb més de la meitat del seu jovent a l’atur, amb grans interrogants pel que fa a les seves expectatives de futur, no s’ho  pot permetre.

* http://www.idescat.cat/economia/inec?tc=3&id=8508