“Renovació”: Uns mestres dels Pallars

 Anant pels pobles de les Valls d’Àneu, la vall d’Àssua,  la de Soriguera - antiga vall de Siarb -, cap al coll del Cantó o pels volts de Sort ..., et trobes uns edificis ben singulars, les antigues escoles; avui, unes tancades però moltes altres, cau de cultura o estatge social.

 

escola de Llessui

Alguns exemples: A Llagunes,  l’escola és  alberg i museu amb restes del despoblat medieval que hi ha al terme, el de “Santa Creu”;  la de Llessui, centre d’informació del Parc Nacional d’Aigüestortes/ Sant Maurici  i museu del Pastor – com a curiositat, actualment en aquella vall es roda la sèrie “Gran Nord”-; si ens apropem a Tornafort  trobarem que l’antic estudi és  Centre d’Interpretació del Parc Natural de l’Alt Pirineu; a Enviny, enfilant la costa s’arriba al cap de  vila i allí,  senyorejant la plaça major, l’escola; tancada i barrada, amb un rètol on es pot llegir  “Escuela Nacional”. “No és l’original”, ens diu una jove, mare del Quim, un del tres marrecs del poble, “és de quan en aquesta plaça filmaren escenes de “Les veus del Pamano”; sèrie basada en l’obra de l’escriptor Jaume Cabré.

 Molta canalla passà per aquelles aules fins que tot canvià. A l’emigració rural cap a les zones industrials i urbanes dels anys 50 i 60, que despoblà el territori, s’havia d’afegir  la política de tancament d’escoles rurals i  creació de concentracions promogudes a principis dels anys setanta, per la Llei  del ministre Villar Palacín. Arribà un nou curs escolar, la quitxalla baixà al poble gran. A Llessui, a Montardit, a València, a Son, a Enviny, a Soriguera, a Alòs d’Isil, ... les aules restaren en silenci, els  mestres ja no pujaren a fer classe ni  van ocupar les vivendes que havia al pis de dalt de l’escola. Aquells docents s’havien anat, portant-se com a motxilla experiència, vivències,...; molts deixaren  petjada i encara avui són recordats, estimats.

Hi ha una generació de mestres  sobre la qual s’aplicà la llei del silenci i és injust; mereixen tot el nostre reconeixement; foren els mestres de la República que en aquell temps d’il·lusió col·lectiva s’organitzaren  al Pallars mitjançant el grup  “Renovació”.

La primera trobada de “Renovació” es convocà l’abril de 1932 a Espot, fou amfitrió l’Epifanio Holgado, mestre que havia arribat  el 1930 procedent de l’Escola Normal de Barcelona, amb destinació  al poble fins el 1933  que fou reclamat per ocupar una plaça al “Pere Vila”, grup escolar del Patronat Municipal de Barcelona. S’aplegaren: de València d’Àneu, Isidor  Boix; d’Esterri, Elvira Cañellas; de Son del Pi, Vicent Gardenyes i de Berrós Jussà, Bartolomé Matas.

 

Aquells mestres definiren “Renovació” com: “idea lliure, forta, espontània; l’expressió i el nexe, el comú denominador d’un grapat d’esperits joves, inquiets,...” i es plantejaren com a finalitat: “...sense deixar de recolzar-nos en la realitat , tractar de canviar lo vell i corcat (...) anar als més apartats indrets, portar els nostres ànims als companys i sembrar, des del senzill temple de l’educació, la llavor renovadora que ha posat a les nostres mans la República.”

 Altres ensenyants destinats als Pallars s’afegiren a l’activisme renovador i alguns d’ells participaren en l’organització de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament (FETE) que naixia a les nostres contrades, adscrita a la UGT: Josep Pach, aquells anys  a Sort i en baixar al Pla, a l’escola d’Artesa de Lleida, esdevingué Secretari General de la UGT de les nostres contrades; Josep Santaularia, destinat a Altron; el petit dels Xuriguera, el Pau, mestre a Tornafort; Pere Bigatà, fill de casa “Lido” d’Enviny,  amb plaça a Torre de Cabdella, durant el període bèl·lic fou el Sotssecretari General de la FETE-UGT i a finals dels anys 40 arribà  a ser el Secretari General de la UGT de Catalunya a l’exili; Ramon Costa,  nascut a Llagunes on feia escola la mare, Dolors Jou, esposa del mestre   Costa de Vilamur. Ramon Costa Jou fou reconegut ensenyant freinetista i primer secretari d’organització que tingué la FETE de Catalunya.

 

escola de Llagunes

 

No oblidem-nos de Maria Escolà, nascuda a Esterri, va estudiar magisteri a Lleida i el seu primer destí fou  Surp, camí amunt de Rialp, al 1925; mestra a Torregrossa del 31 al 34, any que es traslladà a Molins de Rei; activista del grup “Batec” i membre de la cooperativa Freinet.

La trajectòria  d’aquells joves mestres es preveia molt fructífera;  a tall d’exemple l’Isidor Boix i l’Elvira Cañellas participaren en la Missió Pedagògica que es va realitzar a l’agost del 34 a Vinarós ; el Vicent Gardenyes, amb el temps, director de l’escola “Freinet” de Barcelona,...Però una maleïda guerra i  la dictadura feixista que s’imposà,  cruel amb aquells mestres activistes, renovadors i republicans, l’estroncà. Per a uns la ignomínia, per altres l’expulsió del magisteri, l’exili, els camps de concentració i l’extermini.

 L’objectiu d’aquest escrit és  recuperar la memòria d’uns mestres del Pallars,  “agitadors de consciències” que van fer seu aquell pensament de la pedagoga Maria Montessori,: “La primera tasca de l’educació és sacsejar la vida, però deixar-la lliure par a què es desenvolupi” i això el feixisme no ho podia permetre i menys, perdonar.

Què fou dels mestres de “Renovació”?

“La tasca més àrdua és honorar la memòria dels éssers anònims, més que la de les persones cèlebres. La construcció de la història està consagrada a la memòria dels que no tenen nom”. (Walter Benjamin, filòsof alemany)

Recuperar la memòria d’uns mestres és l’objectiu d’aquest escrit. La dels mestres del grup “Renovació”,  ensenyants del Pallars que volien  renovar l’escola, a la que definien com  “temple de l’educació”.

Què va ser d’ells?

Epifani Holgado, mestre d’Espot: L’únic del grup que després del procés de depuració fet en acabar la guerra, va ser confirmat en la seva destinació, el “Grupo Escolar Pedro Vila” de Barcelona.

 Isidor Boix, mestre a València d’Àneu: Declarat persona d’esquerres i separatista; el van penar amb cinc anys fora de Catalunya. Sol·licità revisió de pena i finalment va exercir per diverses  escoles de   Barcelona, inhabilitat per qualsevol càrrec directiu o de confiança.

Elvira Cañellas, mestra a Esterri: Esposa d’en Boix, morí al desembre del 34 víctima de la passa de grip d’aquell hivern.

 Vicent  Gardenyes, mestre de Son: Expulsat del magisteri; al 48 el  contractaren com a docent a l’escola municipal de sords de Barcelona.

Bartolomé Matas, mestre de Berròs Jussà: A l’inici de la rebel·lió del 36 era a Mallorca, fou afusellat a l’any següent.

Josep Pach, mestre a Sort: Expulsat del magisteri i exiliat a França, els nazis  l’enviaren a camps de concentració, supervivent del de Buchenwald.

Josep Santaularia, mestre d’Altron: Expulsat del magisteri; s’exilià a Mèxic.
 

Pau Xuriguera, mestre el curs 34-35 a Tornafort: Militant del POUM, oficialment morí a l’octubre del 38 a la batalla de l’Ebre. Sembla però, que fou assassinat en una d’aquelles accions fratricides dels comunistes contra el poumistes.

 Pere Bigatà, de casa “Lido” d’Enviny: Expulsat del magisteri;  a França treballà com a professor d’espanyol. Quan morí fou enterrat a   Esterri.

Ramon Costa Jou, nascut a Llagunes: Expulsat del magisteri; s’exilià a Mèxic on va fundar una escola, sota els principis del pedagog Freinet, encara oberta i dirigida pel seu fill.

Maria Escolà, filla d’Esterri: Després de la depuració a la que va fer sotmesa  la confirmaren en  la seva  destinació, fou inhabilitada per a qualsevol càrrec de direcció o de confiança.

Norbert Orobitg, mestre a Baro: Expulsat del magisteri s’exilià  a Andorrà i va fundar una escola. Escriptor i pintor,  al 1981 s’instal·là al poble d’Arcalis on encara hi ha “Casa Orobitg”. Morí a Lleida al 1995.

Els mestres republicans, i un exemple són aquests de “Renovació”, representaven uns valors democràtics i de progrés, contraris als principis d’un Règim que mai els perdonà el seu compromís amb la Justícia, la Llibertat  i la República.

a la façana de l'estudi d'Estac

 

 

.)

 

 

 

 

 

 

 

 

  Per què no?

OPOSICIONS A ENSENYAMENT

Rebo un correu d’una jove mestra; ha treballat fent substitucions els tres darrers cursos escolars, enguany encara no l’han cridat (mentre, hi ha aules on els ensenyants han de fer torns per “vigilar” els alumnes, el titular encara no fa massa dies que està de baixa,  encara no s’ha enviat el substitut).

 

Li ha sortit una feina en un super i, tal i com està el “pati” , l’ha acceptada. Em pregunta que ha de fer per a què no la treguin de la borsa de substitucions, encara té l’esperança de treballar en allò pel que s’ha preparat i  li agrada, l’ensenyança.

 

Als anys 70 quan va entrar en vigor la que es va dir Llei Villar Palaci, la que introduïa l’EGB i el COU, foren molts els ensenyants que accedirem al sistema; érem joves, que després de 40 anys de vida laboral, uns  s’han jubilat i altres som a les portes (amb totes les incògnites que se’ns plantegen, però, al cap i a la fi, a les portes).

 

Objectivament havia grans expectatives per a què molts, com la mestra que m’enviava el correu, ocupessin els llocs que  nosaltres anem deixant. Però ves per on, aquesta maleïda crisi i les polítiques educatives que es prenen per lluitar contra ella ho desbaraten tot. Unes polítiques, diuen que encaminades a crear ocupació, però que porten a què els joves hagin de buscar el seu futur en altres sectors, altres indrets o es quedin a casa esperant un missatge que els avisi per substituir un docent de baixa o amb reducció de jornada.

 

Situacions com la que em comentava la jove mestra m’han fet reflexionar que sí, sortim al carrer clamant “SOS Ensenyament”, organitzem assemblees i marees grogues, ens posem samarretes del mateix color i, en acabar, tornem a  casa, amb la consciència que hem fet el que calia: Reclamar un Ensenyament de Qualitat.

 

Hem de fer més pels nostres joves ensenyants, ells també. Sabem que a la majoria de les Comunitats Autònomes han convocat oposicions  per a mestres, i aquí la consellera Rigau, ens anuncia que  enguany no “toca”, no convocaran i no ens ho qüestionem; com si fos lo més normal del món. I no, companys, no és  normal i no ens podem resignar.

http://quieroserdocente-vullserdocent.ning.com/

 

 

 

 

Cultura, Cultura, Cultura!!!

Una imatge del Roto que m’ha recordat, una circular, una joia de la literatura, avui amagada en arxius quasi oblidats.

La va escriure Maria Moliner per orientar els bibliotecaris rurals en el marc de les “Missions Pedagògiques”.

Sabies  que a les terres lleidatanes el Patronat envià 118 biblioteques?.

He buscat la carta i us passo alguns fragments”:

“...Probad a hablarles de cultura y veréis cómo sus ojos se abren y sus cabezas se mueven en un gesto de asentimiento, y cómo invariablemente responden: ¡Eso, eso es lo que nos hace falta: cultura!

Ellos presienten, en efecto, que es cultura lo que necesitan, que sin ella no hay posibilidad de liberación efectiva, que sólo ella ha de dotarles de impulso suficiente para incorporarse a la marcha fatal del progreso humano sin riesgo de ser revolcados: sienten también que la cultura que a ellos les está negada es un privilegio más que confiere a ciertas gentes sin ninguna superioridad intrínseca sobre ellos, a veces con un valor moral nulo, una superioridad efectiva en estimación de la sociedad, en posición económica, etcétera. Y se revuelven contra esto que vagamente comprenden pidiendo, cultura, cultura... Pero, claro, si se les pregunta qué es concretamente lo que quieren decir con eso, no saben explicarlo. Y no saben tampoco que el camino de la cultura es áspero, sobre todo cuando para emprenderlo hay que romper con una tradición de abandono conservada por generaciones y generaciones.(…)

La segunda cosa que necesita creer el bibliotecario es en la eficacia de su propia misión. Para valorarla, pensad tan sólo en lo que sería nuestra España si en todas las ciudades, en todos los pueblos, en las aldeas más humildes, hombres y mujeres dedicasen los ratos no ocupados por sus tareas vitales a leer, a asomarse al mundo material y al mundo inmenso del espíritu por esas ventanas maravillosas que son los libros. ¡Tantas son las consecuencias que se adivinan si una tal situación llegase a ser realidad, que no es posible ni empezar a enunciarlas...!”

 

 

 

 

Cal educar en la tolerància

Quan el passat 21 de març cridàvem a eliminar la discriminació racial fèiem un cant a la tolerància.

En l’actual situació de crisi econòmica i els seus efectes respecte a l’augment de les desigualtats i l’exclusió social; quan semblem abocats  al sectarisme i el “pensament únic”, quan surten veus de rebuig a les minories i als grups amb els que se suposa que s’ha de competir pel treball, pels recursos socioeconòmics o pels serveis; cal incrementar els esforços en la lluita contra la discriminació i qualsevol tipus d’intolerància. L’exclusió social i econòmica ens pot conduir a la frustració, la hostilitat i el fanatisme.

El principi de tolerància és fonamental i s’aconsegueix des del coneixement, l’obertura d’idees, la comunicació i la llibertat de consciència: valors que s’han d’ensenyar, inculcar i comunicar, tant des de les escoles, els instituts i les universitats, com al si de les famílies  i al món laboral.

Els nostres alumnes han d’aprendre quins són els drets i llibertats a compartir en comú, només així els respectaran i els defensaran. Cal fomentar mètodes sistemàtics i racionals que els obrin els ulls  que no hi ha cap excusa ni motiu cultural, social, econòmic, polític o religiós que justifiqui la intolerància i que aquesta només aporta, pobresa mental,  injustícia, violència i exclusió de l’altre.

Als nostres infants i jovent se’ls ha de facilitar eines i recursos per aprendre a participar en el desenvolupament mediambiental i sostenible, en la construcció de la pau, la igualtat entre homes i dones, la participació de les persones amb altres capacitats, el desenvolupament personal i afectiu, la interculturalitat i la cooperació. Aconseguir-ho és tasca del conjunt de la societat, “educa la tribu”,  sense oblidar-nos que l’àmbit escolar és bàsic a l’hora de facilitar el diàleg intercultural, la transmissió de valors democràtics i d‘aptituds per a la tolerància.

Junts, ens toca valorar com afecten i com ho faran en un futur les retallades en matèria educativa. Des de FETE-UGT denunciem que les actuals retallades  complementades amb noves mesures legislatives, l’actual  projecte de llei educativa,  ens encamina cap a un  model d’ensenyament ben allunyat del principi d’igualtat d’oportunitats i del recolzament a la diversitat.

 

 

 

 

 

 

“La maestra'”.

"La maestra dió un futuro a los pequeños,

los que no tienen nada que perder;

desplazados en el hambre y en los sueños,

olvidados en las mesas del poder"

(Pedro Guerra, cantautor)

 

Teníem molts alumnes a l’aula

 Avui, darrer dia per a fer la inscripció a escoles d’educació infantil, primària i secundària obligatòria. S’ha parlat molt d’escoles que tanquen i de grups que es perden, però menys d’aules massificades que, com aquest curs, el proper continuaran essent una realitat.

Davant la massificació que es preveu als centres educatius, sentim expressions com "Nosaltres érem més de 30 a classe...", i afegeixen, "...no ens va anar tan malament"; ho diuen ben convençuts, fruit de la seva experiència.

Avui la realitat de la majoria dels nostres centres és diu "diversitat"; no només d’orígens, també d’interessos i capacitats. Aquesta realitat, ben diferent a la d’èpoques anteriors, fa que amb una classe massificada i la reducció de recursos per desdoblar grups, sigui molt difícil un ensenyament de qualitat. Si, qui justifica l’augment d’alumnes a l’aula, és un docent se m’ocorre que allà on exerceix, l’atenció a la diversitat i als alumnes amb necessitats educatives especials és inexistent i els grups classe que atén són força homogenis. Si és així, li asseguro que viu en una realitat excepcional, que no és la de la majoria dels centres educatius.

Que abans hi havia 35 alumnes a la classe? Més i tot. Molts recordem aquelles aules d’EGB, anys 70-80, amb 40 alumnes; també les dificultats per fer escola activa, participativa, treball en grup; com a l’hora de corregir exercicis i exàmens trimestrals o tutories amb pares era un mai acabar. Una escola amb grans diferències respecte l’actual; una escola, aquella, amb grup homogenis, amb altres valors i actituds, tant dels alumnes com de molts pares; altres exigències cap als docents.

"No ho entenc, tenia molts més alumnes, continuo tenint forces i ganes de fer però, inclús amb menys alumnes, tot és més difícil", em deia una companya, excel·lent professional, estimada pels alumnes i respectada pel pares. Són aquests docents qui millor ens expliquen que amb l’augment del nombre d’alumnes a l’aula és impossible treballar "projectes", fer innovació, tractar individualment l’alumne i adaptar-se a les capacitats i necessitats de cadascun per treure-li el millor de si mateix i evitar que es quedi a la "cuneta".

I quan sento aquella expressió "ens anà prou bé malgrat ens van educar essent més de 30 a la classe", penso que alguns varem ser uns afortunats. Qui sap perquè: sort, destí, capacitats, desitjos, valors familiars, diners en repassos, perquè s’ha de sortir "costi el que costi". Raons múltiples que sovint confluïen. També penso que altres no foren tan afortunats, no tingueren l’oportunitat i es quedaren a la "cuneta".

Per què això no passi, per avançar socialment, necessiten un ensenyament de qualitat que s’adapti a les persones. Massificant les aules i reduint recursos d’atenció individual fem tot el contrari i  ho hem de denunciar.

 

 

.

 

 DIA INTERNACIONAL DE LA SÍNDROME DE DOWN:

UNA OPORTUNITAT PER PARLAR  SOBRE LES PERSONES AMB DISCAPACITAT

El Dia Internacional de la Síndrome de Down  ens ha d’ajudar a entendre les qüestions relacionades amb el col·lectiu de les persones amb qualsevol tipus de discapacitat, els seus drets i  les avantatges que se deriven de la seva integració a tots els àmbits quotidians. Hem d’ exigim l’eliminació de  les barreres que dificulten la seva inclusió social.

 

A les nostres contrades es comptabilitzen 27.841 persones amb algun tipus de discapacitat i, per tant, amb un major risc de vulnerabilitat i exclusió social; conseqüència, en gran mesura, dels obstacles que dificulten el seu accés  a bens i serveis, en particular a la salut, l’educació, el treball, el transport,... Dificultats que s’agreugen en entorns rurals com és la realitat de les nostres comarques.

Molts d’aquest 27.841 lleidatans experimenten dificultats considerables per gaudir        d’ una vida autònoma; i hem de ser conscients que, com reconeix les Nacions Unides, en els propers anys és produirà un augment del col·lectiu, conseqüència de l’envelliment de la població i l’augment de les malalties cròniques.

L’impacte de la crisi i de la manca de treball s’agreuja  en persones amb discapacitat; a l’hora que minva la despesa pública en programes que promouen  la seva ocupació; i es produeix quan aquests homes i  dones amb algun tipus de discapacitat ja estaven en desavantatge per accedir al mercat de treball. L’actual situació econòmica fa més visible les barreres a les que s’ha d’afrontar el col·lectiu  i evidencia la necessitat de comptar amb ajuts per a un desenvolupament inclusiu i sostenible. Cal crear entorns favorables, mantenir fora  de les retallades la rehabilitació, les polítiques compensatòries i els serveis socials que asseguren la seva protecció.  Fer polítiques,  desenvolupar programes inclusius i aplicar normes i legislació que faci al col·lectiu menys vulnerable.

A les comarques de Lleida hi ha 382 persones en edat escolar  (0-18 anys),  amb dret veritables polítiques educatives inclusives que facin possible el que s’ha dit “escola per a tothom”; cal posar els recursos i eliminar qualsevol barrera que obstaculitzi el seu desenvolupament educatiu a l’escola ordinària.

Cal reivindica la recuperació dels serveis educatius (psicopedagogs, logopedes, serveis de motrius, auxiliars, educadors,...) que s’han perdut amb les darreres retallades i que afecten directament a l’alumnat amb qualsevol tipus de discapacitat.

Lleida, 21 de març de 2013

https://www.facebook.com/#!/photo.php?v=548984628465991&set=vb.276857245678732&type=2&theater

 

 

SOBRE LA MEMÒRIA ECONÒMICA DE LA LOMCE

(per què díuen que no és costosa?)

 

D’un temps ençà no es parla del dret a l’educació sinó de l’educació com servei a la comunitat; i la tendència actual és privatitzar els serveis, o com es diu ara, externalitzar.
 

Observant la memòria econòmica que presentà el 'Ministerio', es confirma que la LOMCE, obrint les portes a la separació de l’alumnat des del primer cicle de la Secundària Obligatòria, trenca l’equitat del sistema, el principi d’educació inclusiva i el d’igualtat d’oportunitats.
 

La Llei no parla d’invertir en educació sinó de "millorar l’eficàcia i eficiència dels recursos disponibles"; un eufemisme més per anunciar l’estalvi de recursos. Assenyala que la despesa en educació pel 2015 es preveu un 3’9% del Producte Interior Brut del país. Cal recordar que al 2010 era del 4’9% i que la mitja dels països del nostre entorn és del 6’1%.
 

Quan venim d’una retallada dels pressupostos en educació de 4.000 milions d’euros, i es diu que la inversió en la nova llei serà de 408 milions d’euros, s’entén el comentari de Montserrat Gomendio, Secretària d’Estat d’Educació i número dos del "Ministerio", quan diu que l’aplicació de la LOMCE seria "poco costosa".
 

Analitzem els diversos conceptes de la memòria i te’n adones que les partides no van destinades a lluitar contra el fracàs escolar ni a l’objectiu d’assolir un ensenyament compensador de desigualtats; no van a potenciar els reforços als alumnes amb més necessitats, a reduir el nombre d’alumnes a l’aula, ni a fomentar programes de millora de l’aprenentatge i el rendiment (dels quals parla la Llei però a cost zero). Aquests 408 milions van a reformes que segreguen, com són:

- Avançar els itineraris a 3er. de l’ESO.

- Separar, al darrer curs d’aquesta etapa obligatòria, els alumnes que aniran a cicles formatius de FP dels que es dirigiran al Batxillerat.

- Implantar el que s’anomena FP Bàsica, per alumnes de 14/15 anys, que no faran ni Batxillerat ni Formació Professional.

Si observem com es redueixen les partides corresponents als batxillerats les previsions són de 15 milions menys el primer any, 61 milions menys el segon i fins a 91’7 milions la reducció corresponent el tercer any.
 

Aquestes reduccions només es poden aconseguir traient plantilles de l’etapa - es parla de 4.900 professors menys - i pèrdua de condicions laborals (mantenint actuals hores lectives setmanals, l’augment de ràtios i cobrir les substitucions amb professorat del propi centre)
 

Es considera que si els centres s’especialitzen en determinades modalitats de batxillerat, mitjançant "programes de qualitat", es fomenta la competència entre els instituts i es poden definir altres perfils de llocs de treball, amb professorat més polivalent, es pot prescindir de 2.300 docents. Altres 2.600 professors no són necessaris si les quatre modalitats de batxillerat (Ciències, Humanitats, Socials i Arts) ofereixen menys optatives.
 

Després d’aquesta anàlisi, afegida a altres raons denunciades anteriorment: Llei centralista, contraria a l’actual model d’ensenyament en català i plegada a les exigències de la jerarquia eclesiàstica, fa que en defensa de les condicions laborals de les treballadores i treballadors de l’ensenyament, i d’una educació de qualitat amb l’equitat com a objectiu, No  us sembla normal que FETE-UGT mostri el desacord més absolut amb els plantejaments de la LOMCE i reclami la seva retirada.?

 

D’UNS MESTRES REPUBLICANS

He rebut des de Mèxic una bella, impactant imatge. Me l’ha tramet el fill del Ramon Costa Jou,  mestre republicà, exiliat. L’he guardada pensant que algun dia la penjaria. Però ves per on, obrint l’agenda per veure que s’haurà de fer la propera setmana, m’assabento quin dia és avui, la “Diada de Sant Patrici”.

 

Fa 4 anys, per casualitat, un dia com aquest organitzarem al Casal de Puigverd un homenatge al mestre Patricio Redondo (havia exercit al poble de 1920 al 34). Va sortir a la conversa que cada 17 de març, el mestre feia festa gran a l’escola i convidava a tots als seus deixebles a una xocolatada.

 

Fou entranyable escoltar aquells alumnes seus, avui vellets, i com les seves filles llegien fragments de textos fets i impresos pels seus pares.

 

El Patricio Redondo era un d’aquells ensenyants que tenien com a objectiu que el nen, la nena fos protagonista del seu aprenentatge.

 

A l’acte es va llegir una carta, tramesa exprés per llegir-la en aquell homenatge,  d’un dels seus alumnes mexicà, Francisco Hernández (poeta, guardonat al 2008 amb el Premi Iberoamericà de Poesia i al 2012 Premi Nacional de Ciències i Arts) :

 

“No conozco a dos ex-alumnos de Patricio Redondo que, al encontrarse y charlar, no acaben mencionándolo. Su presencia está ahí, junto a nosotros, y así será hasta el último día de nuestras vidas. Las marcas, las enseñanzas, su forma de mirar o de caminar no podrán borrarse. Mi padre era su dentista y en casa de mi tía Rogelia le daban de comer todos los días. Aunque desayunaba y cenaba en la escuela, rodeado por sus libros, sus mapas y sus cartas.

 

¿Qué niños, en la actualidad, regresan a la escuela por las noches, por el sólo gusto de hacerlo? Volvíamos a jugar ajedrez, a dibujar o a mirar las estrellas con un telescopio.

 

Le temíamos a Patricio, pero lo adorábamos. Alguna vez lo escuché platicar, inspirado por los truenos de una tormenta, de cómo había socorrido a niños en la Guerra Civil. Yo sigo viéndolo correr bajo las bombas, con lo mejor de mi infancia entre sus brazos.  Salud!”

 

Com no havia de posar avui aquesta imatge si  és la que millor reflecteix quina era l’escola que somiaven i per la que lluitaren, tants mestres com el Patricio, el Costa Jou,... I ben car que ho varen pagar.

 

Una darrera reflexió, li vaig sentir dir al periodista Cesar A. Molina “La verdad es hija del tiempo…. Alguien se encargará de recordarlo y hará justícia”.

 

Salut