Moviment de
renovació pedagògica i sindicat d’ensenyament
(Marta Mata i
Garriga)
Avui la Marta Mata hauria fet 90 anys i el proper dilluns 27 recordarem els 10 anys del seu traspàs.
Uns mesos abans havia vingut a Balaguer a presentar "Revolució i Responsabilitat". La seva participació en aquell llibre commemoratiu dels 70 anys de la FETE, i la seva reconstitució al 1977, a les terres de Lleida fou l'article que aquí podeu llegir.
"FETE-UGT de Lleida
em va convidar al seu inici, ara fa 25 anys, en un moment en què m’estrenava en
la vida política públicament, però ja feia més de dotze anys que tenia un lloc
de referència en el moviment de renovació pedagògica que era l’Escola de
Mestres “Rosa Sensat”. Suposo que, amb la seva invitació, els companys de
Lleida volien deixar clar que ni ells ni jo, no vèiem contradicció entre
sindicalisme i moviment de renovació pedagògica, tot i que en aquell mooment de
transició i clarificació de la democràcia, moltes coses eren confoses. Sortíem
del cúmul de contradiccions que va significar viure en el franquisme.
Un sindicat com
FETE, nascut abans del guerra i declarat il.legal després, en la clandestinitat
era més un reducte de formació prsonal
en uns ideals, com volia l’estimat Rufino, que un organisme de defensa real
dels drets dels treballadors de l’ensenyament. El sindicalisme vertical
franquista havia tingut a les seves mans tots els recursos per obeir i fer
obeir, i una certa permissivitat del tradofranquisme de Villar Palasí no va fer
altra cosa que afegir confusió al panorama.
Una Escola de
Mestres com “Rosa Sensat”, que neixia per millorar la formació dels mestres joves
havia hagut de néixer en la clandestiinitat amb quinze alumnes, i no va ser
fins quatre anys després quan prevèiem una “reunió clandestina” de més de mil
mestres a la 3a Escola d’Estiu quan ens vam legalitzar de la manera que ens
semblava menys sospitosa el 1968 fent una societat anònima de nom castellà:
Archivo y Asesoramiento Pedagógico, S.A.
En la percepció que
una neixent i desorientada opinió pública podia tenir de tots nosaltres, un
sindicat de mestres podia ser titllat de revolucionari o de corporativista, i
un moviment com el de “Rosa Sensat”, d’elitista o de permissiu.
I entremig, encara
els col.legis professionals que havien resistit els embats de la guerra i de la
postguerra, amb les seves connotacions de corporativisme; però a les primeries
dels 70, eren ocupats per juntes que els convertien en plataformes al servei de
la democratització del sistema educatiu. I encara més, els ICE de les
universitats feien a vegades activitats de suplència en el camp de la formació
i de reunió de mestres i professors.
Al 1976, però, tot
s’aclariria en un mateix sentit, amb els documents per la nova escola pública
que vam compartir moviments, sindicats i col.legis, tots davant un règim
decadent. L’objectiu era claríssim per a tots; els mitjans tot justos per a
tots també.
El 1977 recomençava
el joc parlamentari i moltes coses més per a nosaltres. En primer lloc, tots, i
especialment els treballadors d’un servei públic com és el d’educació, havíem
de canviar el xip respecte a l’Administració pública. Havíem
aconseguit deixar una Administració autoritària, i ara ens les havíem d’heure
amb una novella Administració sorgida del joc democràtic, però amb personal i
hàbits que es resistien a canviar, com es resistien el nostres hàbits re
reivindicació i era patent la inexperiència de tots en un treball fet amb
comprensió i en col·laboració.
Entre nosaltres,
sindicats, moviments, col.legis, universitats, els xips, més que canviar els havíem de reinventar, sempre tenint en
compte no sols la referència a una, sinó a més d’una Administració democràtica,
estàvem construint la democràcia en un país amb molts dèficits de tradició
democràtica (...)
Espero que en els
propers anys poguem avançar més que en el passat en el camí de fer de l’escola
allò que els nostres infants, el nostre país, i els de tot el món, necessiten
per a ser homes i dones lliures i creadors d’humanitat."
