dimecres, 31 d’agost del 2016


Fa 42 anys que vaig començar a fer de mestre

Escola "San José Obrero". Magraners
Aprenent de mestre, millor dit, a l’escola “San José Obrero”, dels Magraners era el curs 1974 -75. Trenta-quatre nens (avui ja tenen els 50 anys)  en aquella classe de 3r. i jo amb grans espectatives i  molt dubtes de com fer-ho. Començava el meu aprenentatge de fer escola en un barri on encara no hi havia aigua corrent (arribaria al juliol del 75 quan RENFE va acceptar el bombeig d’aigua del dipòsit de l’estació de Vilanoveta cap  als Magraners)
 

Aquella escola, avui Casal Social del barri

 
Al curs següent, el de la mort del dictador, al “Jaume Balmes” de Cervera, en unes aules que havia a l’edifici de la Universitat de Cervera.

El temps de la “mili”, ajudant a treure’s el certificat d'escolaritat a companys, reclutes com jo.


Escola "Santa Mª de Gardeny". Mariola
De nou a Lleida; en una aula d’alfabetització a La Mariola (el desig d’aquelles homes i dones que venien  de 6 a 10 de la nit a aprendre a llegir i escriure no es pot oblidar)

Retorn a la Segarra, tres  anys a Sant Guim, amb uns companys i en una escola que   trencava vells esquemes i s’obria a la renovació. Aquella escola era el reflexe d’una societat il.lusionada i  canviant, com fou la de la Transició.
Escola Frederic Godàs.

Principis dels 80, de nou a Lleida, a la nova escola de Cap Pont (avui Frederic Godàs) fins arribar al 82 a Albatàrrec; amb un farcell de projectes que, en grup, anàvem fent realitat; època d’iniciar  una família amb l’Esther i de l’arribada de la Irene i la Núria.

Edifici Sindicats
Fou als 90, quan comença una llarga trajectòria com “alliberat” (ara diuen permanents) de la FETE.

De tot arreu i de bon principi  bastint la meva motxila amb la que he aprés  que inspirar confiança  és fonamental; que aquells que te l’han donada veguin que fas el possible per  no defraudar; que has de ser lleial als teus principis i a les persones que t’envolten. Que ningú té la veritat absoluta (per això la necessitat del diàleg evitant, tot el que es pugui, els prejudicis). I que la vida és un aprenentage constant que ens fa avançar.

I ara, inici d'una nova etapa carregada d’espectatives, i també d’interrogants com sempre..... a seguir aprenent.

Salut

divendres, 26 d’agost del 2016


Docents d’origen estranger, la solució?

Quan des del 2011 no s’han convocat oposicions a Ensenyament, sembla una broma de mal gust que el Secretari d’Igualtat, migracions i ciutadania, Sr Oriol Amorós, davant la noticia que Girona és la província espanyola amb major percentatge d’alumnat estranger, seguida per Lleida, digui que una mesura a prendre podria ser “tenir mestres i professors d’origen estranger”.

El que es necessita és que, amb independència de  si el personal sigui estranger o del país, mentre compleixi els requissits que exigeix la mormativa vigent per accedir a la funció docent, els centres tinguin recursos humans que donin resposta a la realitat de les aules  i una formació del professorat que s’adequií a les necessitats dels alumnes, en particular als qui presenten majors dificultats d’aprenentatge.

Parlar de tenir professorat estranger, i canviar normatives per a fer-ho possible,  es “tirar pilotes fora” i amagar la realitat d’una manca de finançament.

A Catalunya  es destina al voltant del 4’18% del PIB (darreres dades aportades per l’INDESCAT) a l’ensenyamen; lluny de les previsions de la Llei d’Educació  (LEC) del 2009 que en la seva Disposició final segona assenyalava: “El Govern, a fi d’assolir els objectius d’aquesta llei, ha d’incrementar progressivament els recursos econòmics destinats al sistema educatiu i, prenent com a referència els països europeus que excel·leixen en educació, ha de situar progressivament durant els propers vuit anys la despesa educativa a l’entorn, com a mínim, del 6% del producte interior brut”.

Per  a què ens entenguem, d’acord amb els objectiu de la LEC (i que el partits avui al govern signaren) la despesa a l’ensenyament, pel proper 2017 hauria de ser de 12.536’6 milions d’€, quan els actuals pressupostos, prorrogats del 2015, destinen 4.442’5 milions (un de cada tres € dels que s’havien previst)
 

 

dimarts, 23 d’agost del 2016


Nomenaments transparents i des de l’1 de setembre

Els propers 30 i 31 d’agost i a l’àmbit de l’ensenyament públic, el Departament realitzarà els primers actes de nomenaments telemàtics del curs 2016-2017, per adjudicar vacants i substitucions. Als SSTT d’Ensenyament a Lleida es faran el dimecres 31 d’agost.

L’actual procediment dificulta el seguiment de les adjudicacions; hi ha d’altres sistemes telemàtics més transparents com el que s’utilitza per cobrir els llocs de difícil cobertura  i del qual  reclamem la seva generalització:

  • Ensenyament faci públic els llocs de treball pendents de cobrir, amb definició del tipus de jornada (complerta, mitja jornada, 1/3 de jornada,...) de cadascun d’ells i durada prevista del contracte.
  • Tenint aquesta informació l’interí/substitut ordena els llocs vacants en funció dels seus interessos.
  • El Departament adjudica lloc de treball (interinatge o substitució) d’acord amb les peticions realitzades i l’ordre que  ocupi el candidat  dins la borsa de treball.

Totes les vacants i substitucions conegudes s’haurien de cobrir el proper  31 d'agost i  contractes vigents des de l’1 de  setembre.

S’ha d’evitar situacions com les dels anys precedents, com a exemple el curs anterior que hi va haver 180 nomenaments amb inici de contracte l’1 de  setembre (2.742 a tot Catalunya) i al voltant de 425 contractes pel dia 12,  primer dia que els alumnes anaven al centre  (4.240 a tot Catalunya)

Tenir el professorat des de l’1 setembre, i no a partir del dia que arriba la canalla a l’escola, és un dret de l’ensenyant  a saber el centre de destinació i poder-se organitzar; un necessitat organitzativa del centre i un dret de l’alumnat a arribar a l’aula el primer dia de classe i tenir en ella un docent que ha tingut temps d’organitzar la seva tasca educativa.

 

dijous, 18 d’agost del 2016


“In memoriam”  Víctor Mora
 
Llegeixo al diari que avui, amb vuitanta-cinc anys, ha mort el guionista d’”El Capitán Trueno”,  el Víctor Mora i rememorava que de petits gaudiem de les aventures d’aquell hèroi, la bella Íngrid i el seu gran amic Goliath, sense oblidar la figura del jove Crispin.
 
Els diumenges els pares ens donaven uns cèntims amb els que baixàvem al carrer Major per comprar un tebeo a ca la padrina Payà. Un cop llegit, el canviàvem en un kiosc del carrer La Palma on per un cèntim i deixant el llegit,  podíem escollir un altre, entre els molts  i tan grapejats com el  nostre.

No cal dir que en aquell munt de tebeos trobaves “El Capitán Trueno”, “El Jabato”, “El Guerrero del Antifaz, “, “Hazañas Bélicas”, “Roberto, Alcazar y Pedrín”.... i el “TBO” amb “Zipi Zape”, “Doña Urraca”, “La Família Ulises”, “Las Hermans Gilda”,.... i aquell professor “Franz” de Copenhague,  inventor d’artilugis força estrambòtics.

Més tard arribaren tebeos de segona generació com Superman, Spiderman i altres personatges extraordinaris, que no m’enganxaren. Sí que ho  va fer, anys després “Las Aventuras de Tintín”; les anava a llegir a la biblioteca de  la plaça  La Sal.

Amb els anys vaig saber qui era el guionista d”El Capitán Trueno” i “El Jabato”, també del seu compromís polític i social que el portà a la “Modelo” i  a l’exili.

Del seu personatge més reconegut, el Víctor Mora deia: “El Capitán Trueno” és un cavaller errant, al servei dels febles i dels oprimits. Jo en aquells moments tenia la preocupació de la justícia social i l'obsessió d'anar en contra del poder personal. La història d'«El Capitán Trueno» consisteix a fer d'agitador. Va per tot el món i quan arriba en un lloc on la gent està oprimida, els aixeca contra el tirà. Com que és d'una època en què imperava la censura, és un conte possibilista; diu coses però no d'una forma clara. Diu coses com "Santiago y cierra España”
 
 

 

 

 

dissabte, 13 d’agost del 2016


Úriz i Raimundi: Mestres i lluitadores

El 2 d’agost de 1958 moria a Berlin Oriental la Josefa Úriz.
 
Josefa Úriz
 
 
El 15 d’agost del 2009, a Lleida,  la Josepa Raimundi.
 
Bepeta Raimundi

 
Des de la terrassa de l'escola Normal
Dues dones que malgrat la diferència d’anys tenien molt en comú: Úriz, la mestra de pedagogia,- de ella es deia que “era la persona que més sabia de pedagogia  a Catalunya”.  La Raimundi,  alumna a l’escola Normal republicana,  l’actual Rambla d’Aragó (per nosaltres, de petits, sempre Boters); explicava com pujaven a la terrassa de l’edifici i alli  debatien amb l’Úriz sobre articles i notícies, sovint de caire feminista i de la importància del treball a l’aire lliure i l’escola activa.

Es definien com a comunistes: Josefa del PSUC i  Josepa del POUM i ambdues, de la FETE-UGT.  Úriz,  presidenta d’ATELL (i quan el sindicat s’organitza a nivell de Catalunya, màxima dirigent) i Raimundi, afiliada de base per qué, deia, “la FETE era el sindicat dels mestres”.

Totes dues representen una generació d’homes i dones  conseqüents amb uns ideals de justícia social, amb  independència de les dures circumstàncies vivides, pels que van lluitar tota la seva vida.

Amb la derrota de la República, Úriz a l’exili francés, amb la Resistència contra el nazis i al 1950, conseqüència de la Guerra Freda, expulsada a la Repúbica Democràtica d’Alemanya (RDA). Raimundi, activista contra la dictadura franquista, expulsada del magisteri, a la qui no  acceptaren el seu reingrés fins el 1974.

Segur que Josefa hauria signat el  que un dia expressà l’amiga Bepeta, en una de les moltes converses que vam tenir; ““El que he fet ho he fet perquè creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer, ho he fet i sabia les conseqüències i les he acceptades i no hi ha res més, no té mèrit”.
 
Escola de mestres: Josefa, la directora; Josepa l'alumna
 
Voleu saber més de la Josefa?
http://escolalleida.blogspot.com.es/2016/05/josefa-i-elisa-uriz-pi-duesmestres.html

I de la Josepa?
http://escolalleida.blogspot.com.es/2014/08/un-dia-com-avui-del-2009-ens-deixa-la.html


 

.

dimecres, 10 d’agost del 2016


 Un nou “Libro de los escolares de Plasencia del Monte”

De ben petits, a casa, ens atreia un llibre escrit pels nens de Plasencia del Monte, el poble del nostre pare, a dinou kilòmetres d’Osca per la carretera d’Ayerbe camí cap als singulars “Mallos” de Riglos i la pardina d’Escalete on havia nascut la nostra iaia Antonia Dieste.

Portada llibre curs 35 - 36
La seva portada, a més del títol i el dibuix d’un castell,  el de Loarre, tenia gravada  la paraula Omella i la data  1936, L’havien fet els escolars del poble i  mostra el dia a dia d’una comunitat rural,  la seva  història, fets i tradicions;  vivències  i anhels d’aquells marrecs; les innovacions que s’anaven produint,... mitjançant unes lletres i uns dibuixos força diferents als de la resta de  llibres i publicacions.

El quadern de tapes dures, corresponent al darrer curs que el pare anà a escola, - aquella maleïda guerra que tants somnis va malmetre - sempre ha estat el nostre petit/gran tresor.

Un text lliure parlant de la pardina de Escalete
Papá ens explicava que aquell “Libro de los escolares de Plasencia del Monte” era un recull de textos lliures que es creaven a l’escola i com, un cop corregits, es composaven lletra a lletra i s’imprimien en una impremta adquirida  pel mestre: que aquells dibuixos tan vistosos havien estat gravats en linòleum pels més grans, entre ells, el tio Lorenzo.

Simeón Omella
Ens parlava amb gran orgull, respecte i estima de Don Simeón (de cognom Omella, vaig descobrir anys després).  Com molts de la seva generació no parlava de la guerra, però algun cop comentava que havia perdut el rastre del mestre des que sortí de Plasencia els primers dies de la guerra –i molt bé que va fer- ens deia; per que sinó una quadrilla de falangistes   arribats al poble per buscar-lo, l’haurien matat, com van fer amb altres. Mai va saber que Simon Omella, el maestro de Plasència del Monte,  morí a França al desembre de 1950; només un any abans havia aconseguit retrobar-se amb l’esposa, Mercedes, i dos dels seus sis fills.

I aquests dies, llegint un article de la revista “Imán”, butlletí d’un grup d’escriptors aragonesos,  proporcionat per l’amic Sergi Bernal, me’n asabento que a Niza, a les Archives départementales des Alpes-Maritimes, on es troba una part del fons Freinet, hi ha un segon “Libro de los escolares de Plasencia”, de fet el primer, corresponent al 1935;  i en ell, al menys un escrit del  pare, de quan tenia 9 anys.
 


 
Hi ha d’altres?

NOTA: Acabat aquest escrit, el Sergi Bernal, que l'ha llegit, insinua que el Museu Pedagògic d'Aragó ha realitzat una edició facsímil d'aquest segon llibre dels escolars de Plasencia. El busco entre les publicacions del Museu i efectivament hi és, sota el títol "Letra a letra"