Un altre cop 

(11 d'abril. Dia Mundial del Parkinson)

 

Malgrat els records s’esvaeixen, hi ha moments  que mai es poden oblidar...

Aquelles nits caniculars, quan els xiquets jugàvem a la placeta, mentre els grans es reunien al voltant de la ràdio, per saber de les darreres i preocupants notícies, sentíem trets de fusells. Veient la cara del pare - encara no l’havien cridat a files - intuïes que res bo podia ser;  jo tremolava. Deien que havia perill i vam haver de marxar, en un carro, amb quatre maletes i un matalàs, per aquells camins de Déu. Sentíem els brogits dels avions, voltors negres,  que tirotejant i llençant bombes  ens ensorraven sota munts de terra. Havíem de córrer i cercar l’aixopluc dels arbres que vorejaven els camins; i jo, quiet, garratibat. Sempre hi havia  qui , agafant-me de la ma, m’arrossegava cap a la cuneta.  A les nits, malgrat la llarga marxa diürna, dormia poc i sovint em despertava amb  les extremitats enrampades. Érem tants en aquell matalàs, que no ens podíem moure. En arribar a la frontera, la mare digué: «Heu d’estar tranquils, aquí ningú ens farà  mal» Fèiem cua per vacunar-nos i,  al moment decisiu, els volia demanar: «no em punxeu, si us plau!», però, tant era el meu neguit, que la veu no em sortia.   Per la debilitat amb què arribàrem, als  xiquets ens van  traslladar a un hospital;  «el Sanatori», li deien. Recordo com aquelles infermeres  volien contagiar-nos de la seva alegria. Tot i ser molt rialler, ni un somrís. «Si la mare fos  amb nosaltres», era el meu únic pensament.  Algú va dir que ens esperava a la platja d’Argelers.

Han passat molts anys de tot allò...

D’un temps ençà tremolo, com un xop primerenc fimbrat pel garbí. De tant en tant vaig a l’hospital per agafar forces. Sóc amb persones que vessen afecte, no fan  cas del meu ensopiment i m’envolten d’acaronadors somriures. Tant de bo pel brill  dels meus ulls se n’adonin de quant  agraeixo  el que fan per mi.  Dormo poc, somio amb aquells voltors negres i  em desperto engarrotat, amb les extremitats força rígides.  Vull parlar, m’entrebanco i no en surto. Sovint perdo l’equilibri i sort en tinc  dels meus cuidadors: quantes voltes m’ajuden  a no caure i les vegades que m’han recollit del terra!

En tornar a casa, amb vosaltres, el millor tresor són aquests menuts, als que estimo amb bogeria. Em pregunto si ho saben. «I tant!», és la meva resposta «Com no han d’entendre el somrís que, en veure’ls,  se’m dibuixa al rostre» Quan el cansament s’apodera de mi: «Endavant», em dic: «Aquest cop, amb el vostre ajut, no perdre»

 

 

 

Nota: aquest escrit el vaig presentar al concurs de Narracions breus convocat per l'Associació Parkinson Lleida (Segon premi)

 

 

Banyoles: Homenatge al mestre Benaiges

 

 

Divendres 31 de març, UGT de Catalunya organitzava al Museu Arqueològic de Banyoles un homenatge al mestre Antoni Benaiges. La meva intervenció es fonamentà en la pertanença del mestre a la FETE-UGT i la vinculació dels moviments de renovació pedagògica al sindicalisme,  concretament a la Federació de Treballadors de l'Ensenyament de la UGT.

Als principis dels anys 70 apareixia un llibre força atractiu "Por una escuela del pueblo"; una aproximació a les tècniques pedagògiques de Celestine Freinet; sota el principi que l'alumne ha de ser protagonista del seu propi aprenentatge, el treball per projectes i l'escola cooperativa. Conceptes força actuals. Aquell llibre el va traduir, del francès, Josep Alcobé, al que vaig conèixer personalment, el 1981, en una trobada de mestres a Torrent de Cinca; en aquella reunió hi havia un altre històric de les tècniques Freinet: Lluís Aigé.

 

El 1986, amb la tesi doctoral del Jaume Barrull, "La Segona República a les terres de Lleida",  vaig començar a saber aspectes de FETE-UGT: la seva presentació a Lleida al desembre del 1933, els seus dirigents i la partença al sindicat d'aquells dos mestres freinetians que havia conegut uns anys enrera, Aigé i Alcobé.

Encara no tenia cap notícia de l'Antoni Benaiges. El 1996 arriba a les meves mans un llibre del professor de l'Autònoma de Mèxic, Fernando Jiménez de Mier;  es titula Freinet en España: La revista Colaboración. Era una edició facsímil del 16 números del butlletí de la Cooperativa Espanyola de la Impremta a l'escola, la cooperativa Freinet, que s'havia constituït a l'octubre de 1933 en una reunió dels mestres "Batec" a Puigverd de Lleida. Llegint els articles de Colaboración em va cridar l'atenció un cognom català, en un poble de Burgos, Antonio Benaiges, mestre a Bañuelos de Bureba.

Llegint els seus escrits, Benaiges se m'afigurava un jove inquiet, amb gran empenta, vital, entusiasmat per unes tècniques pedagògiques que acabava de descobrir i per l'ús de la impremta a l'escola. Un esperit lliure que posava en dubte els criteris pedagògics del mateix Herminio Almendros, l'introductor a Espanya, a travès del grup batequista, de les tècniques Freinet.

 



Al 2006 es publicava Magisteri i Sindicalisme a Catalunya; història de FETE-UGT a Catalunya (FCTE), del professor de la Universitat de Salamanca Francisco de Luís. Allí s'anomenava l'Antoni Benaiges com un del quatre fetistes encarregats de la ponència mitjançant la qual s'havia de constituir la Federació Catalana de Treballadors de l'Ensenyament; que aglutinaria a les quatre FETE's provincials (a Lleida sota el nom d'ATELL). També m'asabento que el Josep Alcobé representava a les FETE's d'Aragó, Catalunya i Balears al Comité Federal de l'organització ugetistes.  També que, desprès de la guerra, Lluís Aigé representaria els fetistes catalans en el Secretariat de la UGT de Catalunya a l'exili mexicà.

 

El 2012 m'arriba un correu del Sergi Bernal, que buscava informació sobre el mestre Benaiges, on preguntava si havia constància que fos del grup Batec. Al llibre "Batec. Historia de vida de un grupo de maestros", del professor Jiménez de Mier, amb un fitxer de més de 100 mestres batequistes, no s'esmenta l'Antoni Benaiges. Que tenia vinculació al grup, no hi ha cap dubte. En un article de Colaboración  diu que  tenia la intenció d'organitzar un grup de mestres d'escoles rurals i diu textualment "como el Batec que funciona a Lleida".

 

Antoni Benaiges havia de portar els seus alumnes a veure el mar, els hi havia promés, no va poder ser;  l’urc feixista l’assassinà i les seves despulles van estar més de 75 anys en la fossa de “La Pedraja”. El fotògraf Sergi Bernal ha estat fonamental en la  recuperació de la seva memòria.

 

Tenia molts projectes. Al seu darrere article, publicat al mes de maig del 1936 deia : “Para otro dia –cuando sea – hay un tema que aguarda, vasto también, inquieto y ardiente: Barcelona” i acabava – “venid. Llevaos a los niños y cantad, y volad con ellos”. Al mestre de Montroig del Camp, que va voler fer escola en un poble de la comarca burgalesa de La Bureba, no el van deixar volar.



.