diumenge, 20 de juliol del 2014

Sobre Ramon Costa Jou, un mestre republicà
 
“La modernitat viatja en el Sinaia”.
 
Era el títol de la portada del dominical del diari “El Pais” d’avui 20 de juliol  al voltant de l’exili republicà a Mèxic.
 
Aquells homes i dones  pogueren desenvolupar al país d'acollida les  capacitats que  aquí  els hi van negar.
 
Deixaren petjada, i tant que la van deixar!
 
Un d’aquells republicans fou el mestre Ramon Costa Jou que fundà a Mèxic DF l’escola “Paricio Redondo” i anys després la “Ermilo Abreu”, escola activa dirigida actualment pel seu fill, Ramon Costa Ayube.
 
 
Jesús Octavio Elizondo, Doctor en Filosofia, professor de Ciències Polítiques i Socials de la UAM comparteix alguns dels records sobre el “maestro Costa”,  aquí transcrits:
 
“Estimado Javier: 
 
Comparto contigo un par de recuerdos imborrables de Ramón Costa Jou, nuestro "maestro Costa".
 
Recuerdo que un día durante la clase de “Español” (lengua), en sexto de primaria el maestro comenzó la clase diciendo: “Ya sabemos escribir…. ahora hay que escribir BIEN”. La última palabra la pronunció con ese tono enfático que tienen los españoles y que tanto llama la atención por su contundencia. Los alumnos nos volteamos a ver sorprendidos pues aquello parecía absurdo. Si ya sabíamos escribir entonces de infiere que escribimos bien ¿no es así? Qué lejos estábamos de comprender sus palabras y cuántos años nos faltarían para comenzar a escribir BIEN si es que algún día lo logramos plenamente.
 
Recuerdo que durante el mismo año escolar mi amigo Miguel Vasallo y yo confeccionamos en casa un par de armas de madera. A nosotros nos parecían unos rifles de madera magníficos accionados con ligas de hule disparaban pequeñas piedras, tapas de botellas, etc. Las habíamos confeccionado convencidos de que ya que nos sabíamos revolucionarios, había “que hacer la revolución”, con las armas claro está. A la mañana siguiente llegamos a la escuela portando orgullosamente nuestras armas. No habíamos dado dos pasos dentro cuando nos llamaron la oficina de la dirección y nuestras armas fueron “confiscadas” por las autoridades ante nuestra inmensa sorpresa e indignación. ¿Por qué nos las habían quitado si no hay acto más noble que empuñar las armas por una causa justa? Todo el día debatimos al respecto sin encontrar una explicación razonable y esperamos con ansiedad el momento de terminar la jornada escolar y “recuperar las armas”. Llegó el momento esperado y corrimos a las oficinas, no había nadie así es que entramos a la recepción y para nuestro estupor y horror vimos nuestras rifles infantiles en el bote de la basura ¡destruidos! Alguien los había hecho pedazos. No lo podíamos creer. Todavía conservo en mi mente esa imagen. Nadie nos dio una explicación. El mensaje fue contundente.
 
 
Del maestro Costa aprendí el valor de la integridad, de la entereza y de los valores propios del existencialismo y el humanismo. Aprendí a ser respetuoso, riguroso y responsable en mi trabajo y en mi vida. Nunca lo olvidaré su porte y su pelo cano. Muchos años después de la destrucción de mi rifle de madera asistí a su funeral y pude entonces en silencio, agradecerle haberme enseñado el valor de las ideas, el diálogo y la paz.”
Jesús Octavio Elizondo Martínez. (Ciudad de México)
 
 
NOTA: Si voleu saber més del Ramon Costa Jou:
 

dijous, 10 de juliol del 2014


Emocions, vivències i sentiments 
(al voltant de "Las Maestras de la República)

Han estat mesos intensos i vibrants presentant per escoles, instituts, biblioteques, casals de cultura  o centres cívics, “las Maestras de la República”. Un documental, projecte de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT per a la recerca de la memòria històrica; la defensa de valors com els de la igualtat, l’esforç o el respecte a les diferències; i la  reivindicació del dret a la cultura i l’educació. Allà on l’hem projectat, un cúmul d’emocions, vivències i sentiments afloren entre els assistents.

Com aquella senyora, elegant i ben plantada, a la que, veient la pel·lícula, se li afiguraven    els valors  tramesos pel pare, docent republicà del qual no fou  fins la seva mort que van trobar una caixeta on guardava l’expedient elaborat pels franquistes: judici sumaríssim i malgrat no trobar-hi res en contra,  l’allunyaren de terres catalanes, exercint durant la postguerra en un poblet de Terol.
 


Argelés sur mer, monòlit  en memòria dels més de 100.000 republicans
L’estudiant de magisteri que rememorava com la  iaia li explicava el fred que  passava en aquella platja d’Argelés, dormint a la sorra, amb una manta que li havien donat en arribar al camp.

L’avi, parlant del mestre que els hi feia fer “coses que tenien sentit”; explicava com una des les activitats que més els agradava era escriure, imprimir i fer arribar còpies dels seus treball a escoles d’Argentina, Bèlgica i altres indrets que no recordava. Amb quina expectació esperaven  resposta!

La interna a la presó de “Ponent”, en el silenci de la sala, veient com aquelles dones republicanes s’organitzaven  per mantenir la moral i no ensorrar-se, exclamà “nosotras como ellas, siempre pa lante”.

Emocionava una padrina quan expressava la pena sentida el dia que deixà l’escola; tenia 10 anys, calia fer-se càrrec del  germà i les feines de la llar; els pares havien d’anar a treballar.
 
 
La jove mexicana, ara estudiant de la UdL, ens explicava com els mestres espanyols són un referent a la Universitat de Mèxic però ella no sabia sobre les raons per les quals tants docents havien arrelat al seu país; mai ningú li ho havia explicat, ara ho entenia i s’emocionava.

I el passat 5  de juliol  a la Granadella; l’acte al voltant de “Las Maestras de la República” de nou un homenatge a les i els qui, vessant il·lusió, feien seu l’ideal republicà de modernitzar el país mitjançant la cultura i l’educació. Parlàrem de docents de les nostres comarques: Carolina Zavala, Teresa Vilasetrú, Beatriu Cases,  Montserrat Parellada,.... Ens acompanyaven Núria Barrull i Manuel Bergès.

La Núria, filla dels mestres que foren de La Granadella, Josep i Carolina; a l’exili veneçolà, a Maracaibo, fundaren  l’institut “Cervantes”. I el Manuel, fill del Manuel Bergès i la Beatriu Cases, ambdós docents; essent a França, ell, membre de la Resistència  fins que la Gestapo l’empresonà i... no tornà.

Un acte dels que deixen petjada on reflexionàrem sobre la necessària lluita  per avançar i, quan arriben temps difícils, trobar  estratègies per no defallir, ans al contrari, mantenir la il·lusió i els ideals.
 

Escrivint les ratlles que ara llegiu m’assabento: el mateix cap de setmana de l’acte a La Granadella,  al poble burgalès de Bañuelos de Bureba s’ha organitzat un homenatge a l’Antonio Benaiges, mestre que fou del poble; el mestre Benaiges, accionista de la Cooperativa Freinet constituïda a Puigverd de Lleida a l’octubre del 33; en un dels seus escrits a  “Colaboración”, butlletí dels mestres freinetistes, (companys impremptistes, els anomenava l’inspector Herminio Almendros) havia expressat la  intenció d’organitzar una mena de “Batec, un grup de mestres que des de la seva escola treballaven en comú, com el que funcionava a les nostres comarques. No va poder ser, l’assassinaren  els primers dies del cop d’estat feixista del 36 i les seves restes, amb altres 105 més,  són encara en una de les fosses  a la serra de la Pedraja.

Històries tristes  la de moltes i molts d’aquests mestres renovadors als que hem de recuperar de l’oblit, o com diu el company Sergi Bernal, que amb tenacitat ha aconseguit treure a la llum la figura del mestre Benaiges,  als  que hem de “Desenterrar del silenci”.
 
 

 

 

divendres, 4 de juliol del 2014


Per què hi ha un rebrot de l’abandó escolar?
 
No us sembla greu que aquest darrer any a Catalunya, desprès de 5 anys de baixades continuades, hagi pujat l’abandonament escolar en mig punt,?
 
En un país on la taxa d’atur juvenil es del 39’7 % (Observatori Català de la Joventut), no té cap ni peus que un 24’7% dels joves entre 16 i 24 anys no continuïn cap tipus d’estudi (a la UE, la xifra està en el 11’5). El passat 1 de juliol la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT)  terres de Lleida presentà a l’opinió publica  algunes de les raons: Augment del preu de les matrícules universitàries (fins a un 60%), reducció de beques, augment i noves taxes als estudis d’idiomes i FP; també assenyalàrem la relació entre el nombre d’alumnes i el del professorat a les nostres comarques. En aquests darrers 5 anys a l’hora que  es produïa  un augment de 6.290 alumnes, la plantilla  s’ha reduït en 46 docents. S’ha intentat pal·liar amb augments  d’alumnes/aula i de l’horari lectiu del professorat; en detriment  del temps de preparació de classes, de  coordinacions, avaluació,,,  S’ha produït una pèrdua de recursos per a desdoblaments que afavorien l’ensenyament personalitzat i l’atenció a la diversitat, la qual cosa  ha repercutit en el percentatge d’abandó escolar.
 
 
 
 
La resposta des d’Ensenyament fou que les actuals dades alumnes/professorat  no eren comparables amb les del 2008 (la sisena hora, vigent aquell curs però no actualment, havia produït un augment del professorat). Si s’havia de fer alguna comparació havia de ser amb la plantilla del curs 2005-06.
 
Doncs fem-ho. Si observem les estadístiques oficials, les de l’Institut d’Estadística de Catalunya, al 2005 havia 40.639 alumnes i 5.609 docents (les darreres dades de l’INDESCAT, corresponents al 2013, assenyalen 75.755 i 6.875 respectivament. És a dir,  amb 34.634 alumnes més que al 2005 (el que significa un 46% d’augment en 8 anys), la plantilla s’ha engrandit, només, en 1.266 docents.
 
Si féssim una “simple” regla de tres veuríem que,  amb  els paràmetres alumnes/professor d’aquell  2005, el nombre de docents a les terres de Lleida hauria d’estar, avui, en 10.389.
 
Som conscients que les coses no són tan simples, que hi ha moltes variables; la realitat dels nostres centres i de la societat és més complexa que la de fa vuit anys: Demandes noves, aplicació de la LEC, polítiques d’inclusió a l’aula ordinària dels alumnes amb algun tipus de discapacitat; donar resposta al repte de l’emigració i l’atenció, amb condicions, a l’alumnat nouvingut aquests darrers anys, treball de cohesió i integració social,...
 
Una situació força complicada a la que ha sabut donar resposta un professorat que ha sentit  dels responsables públics   paraules i discursos de recolzament, però no  accions concretes. Tot al contrari, el professorat  veu que, amb l’excusa de la crisi, perd condicions laborals i salarials; com amb el pretext  d’una millor organització dels centres s’imposen noves formes de gestió (el decret de plantilles és un bon exemple) que fomenten la competitivitat entre companys i companyes,  l’arbitrarietat i l’amiguisme.
 
I malgrat aquesta realitat, els docents enfrontant-se a la desmotivació i esperonats pel compromís vers els seus alumnes, ha actuat amb gran professionalitat  aconseguint, salvant dificultats i reconduint situacions,  reduir any darrere any l’abandonament escolar. Si enguany s’ha produït un rebrot d’aquest, ens ha de fer reflexionar sobre les mesures ha prendre per a què aquest canvi de tendència no es consolidi; cadascun des del seu àmbit de responsabilitat, especialment el Departament d’Ensenyament, màxim responsable a nivell educatiu del nostre país.