Emocions, vivències i sentiments
(al voltant de "Las Maestras de la República)
Han estat mesos
intensos i vibrants presentant per escoles, instituts, biblioteques, casals de
cultura o centres cívics, “las Maestras
de la República ”.
Un documental, projecte de la
Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT per a la recerca de la
memòria històrica; la defensa de valors com els de la igualtat, l’esforç o el
respecte a les diferències; i la reivindicació del dret a la cultura i l’educació.
Allà on l’hem projectat, un cúmul d’emocions, vivències i sentiments afloren
entre els assistents.
Com aquella
senyora, elegant i ben plantada, a la que, veient la pel·lícula, se li
afiguraven els valors
tramesos pel pare, docent republicà del qual no fou fins la seva mort que van trobar una caixeta
on guardava l’expedient elaborat pels franquistes: judici sumaríssim i malgrat
no trobar-hi res en contra, l’allunyaren
de terres catalanes, exercint durant la postguerra en un poblet de Terol.
 |
| Argelés sur mer, monòlit en memòria dels més de 100.000 republicans |
L’estudiant de
magisteri que rememorava com la iaia li
explicava el fred que passava en aquella
platja d’Argelés, dormint a la sorra, amb una manta que li havien donat en
arribar al camp.
L’avi, parlant del
mestre que els hi feia fer “coses que tenien sentit”; explicava com una des les
activitats que més els agradava era escriure, imprimir i fer arribar còpies
dels seus treball a escoles d’Argentina, Bèlgica i altres indrets que no
recordava. Amb quina expectació esperaven
resposta!
La interna a la
presó de “Ponent”, en el silenci de la sala, veient com aquelles dones
republicanes s’organitzaven per mantenir
la moral i no ensorrar-se, exclamà “nosotras como ellas, siempre pa lante”.
Emocionava una
padrina quan expressava la pena sentida el dia que deixà l’escola; tenia 10
anys, calia fer-se càrrec del germà i les
feines de la llar; els pares havien d’anar a treballar.
La jove mexicana,
ara estudiant de la UdL ,
ens explicava com els mestres espanyols són un referent a la Universitat de Mèxic
però ella no sabia sobre les raons per les quals tants docents havien arrelat
al seu país; mai ningú li ho havia explicat, ara ho entenia i s’emocionava.
Un acte dels que
deixen petjada on reflexionàrem sobre la necessària lluita per avançar i, quan arriben temps difícils, trobar
estratègies per no defallir, ans al
contrari, mantenir la il·lusió i els ideals.
Escrivint les
ratlles que ara llegiu m’assabento: el mateix cap de setmana de l’acte a
Històries tristes la de moltes i molts d’aquests mestres renovadors als
que hem de recuperar de l’oblit, o com diu el company Sergi Bernal, que amb
tenacitat ha aconseguit treure a la llum la figura del mestre Benaiges, als que
hem de “Desenterrar del silenci”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada