Per què hi ha un rebrot de l’abandó escolar?

 

No us sembla greu que aquest darrer any a Catalunya, desprès de 5 anys de baixades continuades, hagi pujat l’abandonament escolar en mig punt,?

 

En un país on la taxa d’atur juvenil es del 39’7 % (Observatori Català de la Joventut), no té cap ni peus que un 24’7% dels joves entre 16 i 24 anys no continuïn cap tipus d’estudi (a la UE, la xifra està en el 11’5). El passat 1 de juliol la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT)  terres de Lleida presentà a l’opinió publica  algunes de les raons: Augment del preu de les matrícules universitàries (fins a un 60%), reducció de beques, augment i noves taxes als estudis d’idiomes i FP; també assenyalàrem la relació entre el nombre d’alumnes i el del professorat a les nostres comarques. En aquests darrers 5 anys a l’hora que  es produïa  un augment de 6.290 alumnes, la plantilla  s’ha reduït en 46 docents. S’ha intentat pal·liar amb augments  d’alumnes/aula i de l’horari lectiu del professorat; en detriment  del temps de preparació de classes, de  coordinacions, avaluació,,,  S’ha produït una pèrdua de recursos per a desdoblaments que afavorien l’ensenyament personalitzat i l’atenció a la diversitat, la qual cosa  ha repercutit en el percentatge d’abandó escolar.

 

 

 

 

La resposta des d’Ensenyament fou que les actuals dades alumnes/professorat  no eren comparables amb les del 2008 (la sisena hora, vigent aquell curs però no actualment, havia produït un augment del professorat). Si s’havia de fer alguna comparació havia de ser amb la plantilla del curs 2005-06.

 

Doncs fem-ho. Si observem les estadístiques oficials, les de l’Institut d’Estadística de Catalunya, al 2005 havia 40.639 alumnes i 5.609 docents (les darreres dades de l’INDESCAT, corresponents al 2013, assenyalen 75.755 i 6.875 respectivament. És a dir,  amb 34.634 alumnes més que al 2005 (el que significa un 46% d’augment en 8 anys), la plantilla s’ha engrandit, només, en 1.266 docents.

 

Si féssim una “simple” regla de tres veuríem que,  amb  els paràmetres alumnes/professor d’aquell  2005, el nombre de docents a les terres de Lleida hauria d’estar, avui, en 10.389.

 

Som conscients que les coses no són tan simples, que hi ha moltes variables; la realitat dels nostres centres i de la societat és més complexa que la de fa vuit anys: Demandes noves, aplicació de la LEC, polítiques d’inclusió a l’aula ordinària dels alumnes amb algun tipus de discapacitat; donar resposta al repte de l’emigració i l’atenció, amb condicions, a l’alumnat nouvingut aquests darrers anys, treball de cohesió i integració social,...

 

Una situació força complicada a la que ha sabut donar resposta un professorat que ha sentit  dels responsables públics   paraules i discursos de recolzament, però no  accions concretes. Tot al contrari, el professorat  veu que, amb l’excusa de la crisi, perd condicions laborals i salarials; com amb el pretext  d’una millor organització dels centres s’imposen noves formes de gestió (el decret de plantilles és un bon exemple) que fomenten la competitivitat entre companys i companyes,  l’arbitrarietat i l’amiguisme.

 

I malgrat aquesta realitat, els docents enfrontant-se a la desmotivació i esperonats pel compromís vers els seus alumnes, ha actuat amb gran professionalitat  aconseguint, salvant dificultats i reconduint situacions,  reduir any darrere any l’abandonament escolar. Si enguany s’ha produït un rebrot d’aquest, ens ha de fer reflexionar sobre les mesures ha prendre per a què aquest canvi de tendència no es consolidi; cadascun des del seu àmbit de responsabilitat, especialment el Departament d’Ensenyament, màxim responsable a nivell educatiu del nostre país.