Moviment de renovació pedagògica i sindicat d’ensenyament

(Marta Mata i Garriga)

 

 

 

Avui la Marta Mata hauria fet 90 anys i el proper dilluns 27 recordarem els 10 anys del seu traspàs.

 

Uns mesos abans havia vingut a Balaguer a presentar "Revolució i Responsabilitat". La seva participació  en aquell llibre commemoratiu dels 70 anys de la FETE, i la seva reconstitució al 1977, a les terres de Lleida fou l'article que aquí podeu llegir.

"FETE-UGT de Lleida em va convidar al seu inici, ara fa 25 anys, en un moment en què m’estrenava en la vida política públicament, però ja feia més de dotze anys que tenia un lloc de referència en el moviment de renovació pedagògica que era l’Escola de Mestres “Rosa Sensat”. Suposo que, amb la seva invitació, els companys de Lleida volien deixar clar que ni ells ni jo, no vèiem contradicció entre sindicalisme i moviment de renovació pedagògica, tot i que en aquell mooment de transició i clarificació de la democràcia, moltes coses eren confoses. Sortíem del cúmul de contradiccions que va significar viure en el franquisme.

Un sindicat com FETE, nascut abans del guerra i declarat il.legal després, en la clandestinitat era més un reducte  de formació prsonal en uns ideals, com volia l’estimat Rufino, que un organisme de defensa real dels drets dels treballadors de l’ensenyament. El sindicalisme vertical franquista havia tingut a les seves mans tots els recursos per obeir i fer obeir, i una certa permissivitat del tradofranquisme de Villar Palasí no va fer altra cosa que afegir confusió al panorama.

Una Escola de Mestres com “Rosa Sensat”, que neixia per millorar la formació dels mestres joves havia hagut de néixer en la clandestiinitat amb quinze alumnes, i no va ser fins quatre anys després quan prevèiem una “reunió clandestina” de més de mil mestres a la 3a Escola d’Estiu quan ens vam legalitzar de la manera que ens semblava menys sospitosa el 1968 fent una societat anònima de nom castellà: Archivo y Asesoramiento Pedagógico, S.A.

En la percepció que una neixent i desorientada opinió pública podia tenir de tots nosaltres, un sindicat de mestres podia ser titllat de revolucionari o de corporativista, i un moviment com el de “Rosa Sensat”, d’elitista o de permissiu.

 I entremig, encara els col.legis professionals que havien resistit els embats de la guerra i de la postguerra, amb les seves connotacions de corporativisme; però a les primeries dels 70, eren ocupats per juntes que els convertien en plataformes al servei de la democratització del sistema educatiu. I encara més, els ICE de les universitats feien a vegades activitats de suplència en el camp de la formació i de reunió de mestres i professors.

Al 1976, però, tot s’aclariria en un mateix sentit, amb els documents per la nova escola pública que vam compartir moviments, sindicats i col.legis, tots davant un règim decadent. L’objectiu era claríssim per a tots; els mitjans tot justos per a tots també.

El 1977 recomençava el joc parlamentari i moltes coses més per a nosaltres. En primer lloc, tots, i especialment els treballadors d’un servei públic com és el d’educació, havíem de canviar el xip   respecte a l’Administració pública. Havíem aconseguit deixar una Administració autoritària, i ara ens les havíem d’heure amb una novella Administració sorgida del joc democràtic, però amb personal i hàbits que es resistien a canviar, com es resistien el nostres hàbits re reivindicació i era patent la inexperiència de tots en un treball fet amb comprensió i en col·laboració.

Entre nosaltres, sindicats, moviments, col.legis, universitats, els xips, més que canviar els havíem de reinventar, sempre tenint en compte no sols la referència a una, sinó a més d’una Administració democràtica, estàvem construint la democràcia en un país amb molts dèficits de tradició democràtica (...)

Espero que en els propers anys poguem avançar més que en el passat en el camí de fer de l’escola allò que els nostres infants, el nostre país, i els de tot el món, necessiten per a ser homes i dones lliures i creadors d’humanitat."