D’UNS MESTRES REPUBLICANS

He rebut des de Mèxic una bella, impactant imatge. Me l’ha tramet el fill del Ramon Costa Jou,  mestre republicà, exiliat. L’he guardada pensant que algun dia la penjaria. Però ves per on, obrint l’agenda per veure que s’haurà de fer la propera setmana, m’assabento quin dia és avui, la “Diada de Sant Patrici”.

 

Fa 4 anys, per casualitat, un dia com aquest organitzarem al Casal de Puigverd un homenatge al mestre Patricio Redondo (havia exercit al poble de 1920 al 34). Va sortir a la conversa que cada 17 de març, el mestre feia festa gran a l’escola i convidava a tots als seus deixebles a una xocolatada.

 

Fou entranyable escoltar aquells alumnes seus, avui vellets, i com les seves filles llegien fragments de textos fets i impresos pels seus pares.

 

El Patricio Redondo era un d’aquells ensenyants que tenien com a objectiu que el nen, la nena fos protagonista del seu aprenentatge.

 

A l’acte es va llegir una carta, tramesa exprés per llegir-la en aquell homenatge,  d’un dels seus alumnes mexicà, Francisco Hernández (poeta, guardonat al 2008 amb el Premi Iberoamericà de Poesia i al 2012 Premi Nacional de Ciències i Arts) :

 

“No conozco a dos ex-alumnos de Patricio Redondo que, al encontrarse y charlar, no acaben mencionándolo. Su presencia está ahí, junto a nosotros, y así será hasta el último día de nuestras vidas. Las marcas, las enseñanzas, su forma de mirar o de caminar no podrán borrarse. Mi padre era su dentista y en casa de mi tía Rogelia le daban de comer todos los días. Aunque desayunaba y cenaba en la escuela, rodeado por sus libros, sus mapas y sus cartas.

 

¿Qué niños, en la actualidad, regresan a la escuela por las noches, por el sólo gusto de hacerlo? Volvíamos a jugar ajedrez, a dibujar o a mirar las estrellas con un telescopio.

 

Le temíamos a Patricio, pero lo adorábamos. Alguna vez lo escuché platicar, inspirado por los truenos de una tormenta, de cómo había socorrido a niños en la Guerra Civil. Yo sigo viéndolo correr bajo las bombas, con lo mejor de mi infancia entre sus brazos.  Salud!”

 

Com no havia de posar avui aquesta imatge si  és la que millor reflecteix quina era l’escola que somiaven i per la que lluitaren, tants mestres com el Patricio, el Costa Jou,... I ben car que ho varen pagar.

 

Una darrera reflexió, li vaig sentir dir al periodista Cesar A. Molina “La verdad es hija del tiempo…. Alguien se encargará de recordarlo y hará justícia”.

 

Salut