Un dia com avui del 2009 ens deixà la Josepa Reimundi ,
Vaig
acceptar de bon grat la proposta del seu
fill, el Miquel, que em demanava un breu parlament al funeral que s’organitzava;
participar activament a l’homenatge pòstum per aquella mestra, humanista i lluitadora
incansable ho vaig i considerar un gran
honor.
Aquestes
les paraules dirigides als aplegats en aquella Sala Ecumènica, i molt
especialment als seus familiars:
“Us
parlaré d’orgull.
De
l’orgull de la Bepeta
vers vosaltres. Què n’estava d’orgullosa!
A
la Josepa me
la presentà la
Margarida Burgués durant l’Escola d’Estiu del 76 al Col.legi
“Espiga-Sant Jordi”. Aquell setembre jo faria de mestre a Cervera i ella,
després de trenta-vuit anys, la rehabilitaven i era destinada a la unitària de Sant Antolí, a tocar La Panadella.
La
recordo també al Roser, els dissabtes al matí, en aquelles aules fou la meva primera mestra de català.
Quan
ens trobàvem sempre em deia que de jove
havia estat del sindicat. Així que quan
indagàrem sobre les arrels de la FETE-UGT a Lleida, les seves vivències foren
fonamentals.
Així
vàrem saber que als anys 30, al 2on pis del cinema Vinyes (a Blondel, l’actual
Caixaforum) hi havia els locals del CADCI, centre cultural, polític i estatge
dels joves del POUM. Molts d’aquells joves es feien mestres perquè “la cultura allibera
l’home”; i de la FETE
perquè, dèia la Josepa ,
era el sindicat dels mestres. Dels seus anys d’estudiant de l’escola Normal
republicana, deixebla de l’Uriz i la
Tudori ; mestra a Balaguer i empresonada pels “nacionals”; els
anys de presó, la clandestinitat, la lluita colze a colze amb el seu marit, el
Miquel Tufet, la impremta d’on sortia el butlletí “Espurna” veritable aparador
ideològic del socialisme lleidatà, la por a les “ràtzies” dels feixistes, les
fugides de nit amb el fill petit, les “alegres” i perilloses trobades amb
altres companys poumistes -Pallach, Abenzoa, Pané, Ximenis..., per aixecar de
nou el Partit.
Quan
li deia que havia d’escriure les seves memòries sempre responia el mateix: No té mèrit.
Parlava
d’educació i cultura i ens deia:
- Sense cultura no hi ha llibertat.
- L’afecte i l’estima són els fonament
de l’educació.
- Al nen se li ha de donar les eines
per a què aprengui. No se li pot manipular.
- La importància de la formació inicial
del mestre per a què l’educació que rebi l’alumne sigui de qualitat
Abril
del 2005, a
l’Auditori del barceloní World Trade Centre
la Josepa rebia, de mans del Secretari General de la UGT de Catalunya, el premi
“Compromís”, actuava com a notari d’excepció, el President Maragall.
Quan
la cridaren i arribà a recollir el guardó; ella, que semblava com si una bufada
de vent se l’hagués d’emportar vés a saber on, va treure el seu geni, la seva
empenta i ens alliçonà amb una veu a estones entretallada per l’emotivitat de
l’acte i a estones ferma i vibrant; ens digué que
la seva vida havia estat una lluita constant per un món millor, que estava satisfeta i ufana
de tot el que havia fet. I ens recordà el seu estimat Miquel i ens emocionà.
No
voldria cloure sense explicità un dels
seus pensaments al voltant dels seus companys, els joves poumistes: “Érem
un grup ple d’idealisme, conscients que no recolliríem el fruit del nostre
treball i de la nostra entrega, però els canvis que es van produint em fan
pensar que, malgrat els períodes d’estancament i ralentí en l’avançada, s’està
en el camí”
Gràcies,
a la Josepa Reimundi
i als vells lluitadors, perquè amb la vostra coherència i compromís ens heu
obert i assenyalat el camí, un camí que
hem de fer entre tots.
Us
he dit que parlaria d’orgull.
Doncs
també explicito el meu orgull d’haver-la conegut i d’haver estat un dels seus
amics.
Salut
”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada