Una Missió Pedagògica a Cervià de les Garrigues

El 1r. de maig del 34

Les Missions Pedagògiques foren un projecte de regeneració promogut pel govern de la II República amb l’objectiu de portar la cultura, el coneixement i l’educació al món rural d’un país on més del 40% dels seus homes i dones eren analfabets.

Tot buscant les arrels de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT, la FETE-UGT a les terres de Lleida organitzàrem una trobada amb la Josepa Reimundi, la darrera supervivent d’aquells iniciadors del sindicat a les nostres contrades –la Reimundi ens deixà a l’agost del 2.009 - i  en un moment de l’entrevista digué: “Molts de la FETE anàvem a les Missions Pedagògiques, a estendre pels pobles la nova pedagogia; la Pepita Úriz em demanà que hi anés i li vaig dir que encara no estava preparada”. La Josepa era una jove estudiant de mestra a Lleida i la Úriz la directora de l’escola de Normal i presidenta dATELL ( la FETE lleidatana)

Cervià de les Garrigues.

Aquella conversa ens va motivar a  informar-nos sobre les “missions” que s’organitzaren a les terres de Lleida (foren cinc) i descobrirem que l’1r. de maig de 1934 es desenvolupà una  a Cervià de les Garrigues.

Trobàrem informació  sobre els “missioners” d’aquella expedició pedagògica, la qual cosa ens confirmà el que ens havia dit la Josepa. L’encapçalà la Pepita Uriz, acompanyada pels mestres Ramon Costafreda i Frederic Godàs –fill del fundador del “Liceu Escolar” i secretari d’organització del sindicat ugetista-; col·laborà  una jove estudiant de magisteri, l’Hortènsia Vallejo (després de la guerra s’exilià a Romania on s’encarregà de la Secció en llengua castellana de Ràdio Romania Independent; essent més tard la directora dels programes radiòfonics per a l’estranger de la RRI, l’emissora que, encara avui, es considerada la veu de Romània a l’estranger. Mare del Petre Roman que arribaria a ser, al 1989 i amb la caiguda del dictador Ceaucescu , Primer Ministre de Romania).

No havíem descobert quines foren les activitats organitzades aquell primer de maig, fins el passat divendres, amb motiu de l’exposició “Pepita i Elisa Úriz, de Berastáin a Berlin Oriental” (que es pot visitar fins el 10 de juny al claustre de “La Pensativa” del Rectorat de la UdL)

Gràcies a la professora de la Universitat de València Carme Agulló  varem saber que el Diari “El Diluvio” de Barcelona del 5 de maig del 34, s’havia fet ressó d’aquella Missió Pedagògica a Cervià i narrava el desenvolupament d’una jornada que començà a les onze del matí amb una conferència al cinema “Flores” sota el títol “Cultura del Pueblo i Coeducació” que desenvolupà la Josefa Úriz;  presentada pel mestre del poble, Ramon Costafreda. Posteriorment el Frederic Godàs dissertà sobre ”Pel.lícules educatives”. A  la tarda es projectaren varis documentals  i una pel.lícula “de gran riure que fou l’alegria de tota la canalla”. Als entreactes l’Hortènsia Vallejo recità unes poesies i va interpretar cançons populars “essent molt aplaudida per tots els presents”.

 

Aquell 1r. de Maig  a Cervià, jornada reivindicoeducativa que  va cloure amb un ball amenitzat per l’orquestrina de l’Espluga de Francolí. Realment una Festa del Treball diferent i “rodona”.

La informació aconseguida mitjançant la Carme Agulló ens ha donat l’oportunitat de recuperar la memòria històrica també a l’àmbit de la cultura i l’educació; tot recordant que per aquestes terres garriguenques es desenvolupà una de les activitats senyeres d’aquella República que a tantes i tants il·lusionà.

 

Ajuntament i antigues escoles.
De Francesc Morera (arquitecte)
 



 

Josefa i Elisa Úriz Pi, dues mestres capdavanteres

Taula de la conferència inaugural
 

Divendres 13 de maig, a la UdL, organitzada pel seu Servei d’Arxius es presentava l’exposició “Pepita i Elisa Úriz, de Badostáin a Berlín Oriental”   esdevingué un  homenatge al seu compromís, pedagògic, polític i social.

Publicació propera al grup "Batec"

Les germanes Úriz arribaren a Lleida als anys 20 i la seva tasca a l'Escola Normal no va estar exempta de conflicte amb els sectors integristes i eclesials de la societat lleidatana pels seus mètodes fonamentats en les principis de la Institución Libre de Enseñanza, que titllaven de "contraris a la fe i la moral".

Amb l’esclat republicà la Pepita fou Directora de l’Escola de Mestres; coordinà la revista “Escola” butlletí vinculat al grup de mestres “Batec” i dirigí les cinc “Missions Pedagògiques” que s’organitzaren a les terres de Lleida.

 

 

carnet fetista signat per Josefa Úriz com a Presidenta
 i Frederic Godàs com a Secretari

 

Des de l’àmbit sindical Pepita fou la Presidenta d'ATELL (Associació de Treballadors de l’Ensenyament a Lleida), la FETE-UGT de les nostres comarques i a nivell de Catalunya, a partir del 1936, Secretària General de la FCTE. Elisa forma part del Secretariat de la UGT de Catalunya (el seu company, Antoni Sesé, era màxim  dirigent de l’organització ugetista)

A l’exili francés ambdues germanes organitzen les tasques  d’alliberament dels docents internats als diversos camps de concentració i amb  l’ocupació nazi foren membres actives de la Resistència.

En arribar la “Guerra Freda” , a principis dels anys 50, foren expulsades de  França i s’instal.laren a la República Democràtica d’Alemanya on  fou fonamental el treball diplomàtic de l’Elisa, des de la Unión de Mujeres Españolas (UME) i membre de la direcció la Federació Democràtica Internacional de Dones (FDIM), per aconseguir que al 1954 l’ONU instaurés el dia 1 de juny com a “Dia Internacional del Nen”.

Tomba de Pepita Úriz
en una zona dedicada als lluitadors internacionalistes

Josefa Úriz moria a Berlin al 1958 i al 1979 l’Elisa, sense tenir l’oportunitat del retorn.

L’exposició que es pot visitar fins el 15 de juny de juny al claustre de “La Pensativa” de l’edifici del Rectorat de la UdL, a la Rambla d’Aragó, ens ajuda a recuperar la memòria d’unes dones capdavanteres a l’àmbit de l’educació, la defensa del dret de les dones i el benestar dels infants.

 

 

El mestre que va prometre el mar

(Homenatge a l’Antoni Benaiges)

 



Antoni Benaiges i els seus alumnes de Bañuelos
 

"El mar será muy grande, muy ancho y muy hondo. La gente va allí a bañarse. Yo no he visto nunca el mar. El maestro nos dice que iremos a bañarnos". (Lucia Carranza, alumna de l’Antoni Benaiges, a Bañuelos de Bureba. Burgos)

Antoni  era de Mont-Roig del Camp; al 1934  fa cap a Bañuelos de Bureba; apassionat per l’Escola Activa, que havia descobert de la mà  del Patricio Redondo, amb qui coincidí  a les Graduades de Vilanova i la Geltrú. Publicava les seves experiències amb les tècniques Freinet a  “Colaboración”, butlletí de  la Cooperativa de la Impremta a l’Escola, nascuda a l’octubre de 1933 en una trobada  del grup de mestres “Batec” a Puigverd de Lleida. Dirigent  de FETE-UGT  a Catalunya, membre de la comissió escollida per estructurar el reglament de la  FCTE que uniria les organitzacions formades a cadascuna de les províncies (a les terres de Lleida s’havia organitzat, i  presentat al desembre del 33, amb el nom d’ATELL) i referent pedagògic dels impremtistes (mireu sinò, el que es publicava a la revista de l’escola de Menàrguens, “Inquietud”, parlant de com havia de ser la presentació dels quaderns escolars: “com diu el mestre Benaiges; que no quedi res buit sense  la carícia de la ma amatent”)

Arriba a l’escola i tot seguit encarrega  una premsa. Aquell darrer curs del 36 els escolars   treballen textos lliures  que, un cop corregits i fetes les composicions,  s’han d’imprimir. Malgrat enfosqueix ningú surt d’escola,  expectants per veure com serà aquell quadernet que parla del mar. Arriben a llurs cases exultants i és que el mestre els hi ha fet una promesa: A l’estiu aniran  a veure el mar.

 

Acabat el curs l’Antoni baixa a Mont-Roig; tot just preparada l’estada compromesa  retorna a Bañuelos; el dia 19 s’havia de trobar amb altres mestres per parlar de  ”Nuestra Tècnica”, a Burgos on la rebel·lió reeixia;  aquell  25 de juliol l’assassinaven.  Els seus restes setanta-cinc anys enterrats,  amb 105 víctimes més, en una de les fosses comuns esbarriades per les muntanyes de La Pedraja, en los Montes de Oca.

 

Monòlit en memòria dels afussetas i enterrats a "La Pedraja"

 

L’amic Patricio Redondo, en saber de l’afusellament del company, escriu sota el pseudònim de Paco  Itir a “Escola Proletària”,  butlletí de la Federació Catalana de Treballadors de l’Ensenyament: “...el primero en llevar a aquellas tierras abrasadas de sol,  quemadas de frio y esclavizadas de ignorància, la primera luz de la libertad, sabiendo vivirla. Salud, pues, BENAIGES.”

Si pensaren que esborrarien les petjades de l’escola republicana i els seus  mestres (Quants d’ells s’han de recuperar de l’oblit!), amb les de l’Antoni no pogueren;  encastades  en la memòria dels que l’estimaven, dels seus alumnes i als  escrits sorgits d’aquella impremta  mitjançant la qual reflectien somnis, desitjos i vivències que s’escampaven més enllà de les terres de La Bureba

Serà  l’any 2010 quan un fotògraf rebel i vital, el Sergi Bernal, arriba a  La Pedraja a captar les imatges d’una exhumació; ja se’n anava quan sent el xiuxiueig d’un vell: “Ahí està el maestro de mi pueblo”. És l’espurna que conduirà al rescat de la memòria  de l’Antoni Benaiges i el seu mestratge.

Emocionava l'acte en la "Casa del Cordón"
 

I el dissabte 7 de  maig a Burgos, a l’emblemàtica “Casa del Cordón”, projecció del documental “El Retratista” del Sergi Bernal i l’Albert Blougueux . Homenatge al mestre “que va prometre el mar”; essent  FETE de Castella i Lleó  i l’Associació “Escuela Benaiges”  de Bañuelos de Bureba els amfitrions.  Barreja  d’emoció i orgull que enforteix en sentir parlar del mestre  i saber d’aquells darrers mots que deixà estampats a la revista “Colaboración”: “Venid. Llevaos a los niños y cantad, y volad con ellos”.

A ell, esperit lliure, l’urc feixista no li va deixar.

Burgos. 7 de maig de 2016.
 

 

 

Nomenaments: Cal evitar “males pràctiques”

El Decret de Plantilles autoritza que fins a la meitat dels llocs de treball docents d’un centre  puguin tenir un perfil. Llocs definits com específics que poden ser estructurals o temporals.

El Departament ha presentat la resolució per

 

 adjudicar destinacions provisionals pel curs 2016-

 

2017 que defineix  9  perfils professionals (aquest

 

 curs  havia quatre tipus diferents)

A partir del 18 de maig  les direccions poden formalitzar les propostes de nous llocs estructurals justificant la petició amb  “còpia de la part del document que mostri la necessitat de transformar el lloc (PEC, Projecte direcció, Pla Anual ...”

La normativa no marca terminis, ni obliga a la

direcció  comunicar al claustre i al consell escolar

la transformació d’un lloc ordinari en un

d’específic.

En cas de rebre l’autorització, del 16 al 29 de juny les direccions poden fer propostes concretes (no necessàriament, les poden deixar per a què s’adjudiquin en al fase d’elecció entre el personal que compleixi els requisits)

Pels docents que participin obligatòria o voluntàriament en el procés d’adjudicacions d’estiu, hi ha  uns terminis per a fer la sol·licitud:

·       Funcionari de carrera del 18 al 31 de maig

·       Interins: del 2 al 14 de juny.
 

En aquest procés d’elecció o d’adjudicació d’ofici es cobriran els llocs ordinaris i aquells llocs estructurals no adjudicats en la fase de “a proposta de la direcció” (els llocs específics han d’haver estat demanats  explícitament.)

Conscients de la importància d’una gestió objectiva i transparent, hem de reclamar que el Departament sigui exigent a l’hora d’acceptar la modificació d’un lloc de treball, es faci d’acord  amb el Projecte Educatiu del Centre i el Projecte de Direcció i un cop acceptada es publiqui el llistat de llocs estructurals i temporals, amb definició dels perfils corresponents en al web del Departament d’Ensenyament  per tal que el professorat que tingui els requisits pugui participar en el procés de selecció.

Cal evitar “males pràctiques” contràries a una gestió transparent, que generen arbitrarietat i afavoreixen l’amiguisme. Els nomenaments del professorat  s'han de fonamentar en els principis de la Funció Pública de mèrit, capacitat i publicitat.

 

 

 

24 d'abril: aniversari del nostre pare

 

Ho vaig escriure un vint-i-quatre d’abril, aniversari del pare.

Diumenge passat, un home jove amb dos petits passen davant una obra, els hi diu amb orgull: “Mirad, esta casa la hace papá”; Els menuts la miren bocabadats.

Em va venir al cap el pare. 

Quan sortíem, els diumenges, de passeig per la Banqueta, veient el pont vell -tot i saber la resposta- li preguntàvem: “Papá, trabajaste en el puente, verdad?. Sí, de listero. 

I amb quina satisfacció el travessàvem, anant cap als “Campos”! Era el puente de papá!. 

Alguna vegada li havíem preguntat: Papá, por qué viniste a Lerida?. I ens responia: “De haberme quedado en Plasencia hubiera sido pastor o mozo en alguna pardina. Quería algo mejor”

Quan passo pels voltants del mercat de Santa Teresa i trobo algú dels vells del barri; si els saludo i no em reconeixen, només cal que digui. “Soc el fill de la botiga* del “Javier". 

I amb quín orgull!

 

*El nostre pare tancà la botiga al 1990, aviat farà 26 anys

 

 

 

 

I si reivindiquem Balàfia, Cappont i Parc de l'Aigua?

 

Arrel la finalització del període de preinscripció als centres educatius, diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò del "overbooking" als centres de Secundària.  

No ha estat cap sorpresa i per això, al si del Consell Municipal i sempre que hem tingut oportunitat* ens hem fet “pesats” reclamant  un nou mapa escolar, que actualitzés el dels anys 90,  per donar resposta a les actuals i futures necessitats d'escolarització.

Tothom era conscient que el “boom” de la Primària es traslladaria  als  centres de Secundària, la gran majoria d’ells, al màxim de la seva capacitat.

Aquests darrers cursos  les necessitats de places es pal·liaven obrint línies d'ESO  als instituts, així es va fer al  "Joan Oró",   "Torre Vicens" i  "La Mitjana".

Seguir amb l’opció de transformar  espais comuns (o de serveis) en aules  s'hauria de descartar; també la d’ocupar els patis per  instal·lar “barracots”.

Des de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT) de les terres de Lleida proposem altres opcions.

Cal recordar que anys enrere es va preveure la construcció de nous  instituts   a  Balàfia (Institut-escola)), Cappont i Parc de l’Aigua; i no oblidem que l'actual  Pla Urbanístic de la ciutat defineix com a equipaments determinats espais per a construir  aquells centres educatius de Secundària.

Hi ha qui diu que no es necessitaran, que l’actual  “boom” de la Secundària passarà. La resposta ha de ser força contundent: Amb independència que tot equipament pot tenir un canvi d’ús respecte al que és va construir (d’exemples hi ha),  un Estudi de Projecció Demogràfica de la UdL preveu que  al 2030 Lleida tindrà un màxim de 180.000 habitants. (càlculs més moderats parlen de 161.500, quan avui som 138.542)

I si comencem per reivindicar els centres de Secundària  ja  planificats?.

 

 

*De l'informe d'inici d'aquest curs (setembre 2015), a l'apartat d'Infraestructures:
a. Aules prefabricades. 55 (6 barracots més que el curs passat).
b. Pel que fa a l’escola de Pinyana, des de FETE-UGT reclamem el compliment de la resolució del Parlament de Catalunya pel que fa a l’inici de la construcció de l’edifici.
c. Hem de ser conscients de la problemàtica dels propers anys pel que fa a problemes en cobrir la demanda a la Secundària.
d. El Departament ha de definir-se (el mapa escolar de la ciutat s’ha de conèixer i debatre). Sense oblidar que en el seu moment es van projectar un institut a Balàfia, un altre a Cap Pont i un tercer al Parc de l’Aigua.

 

 

 

 

 

És possible que això passes en aquest país?

Era el 1975 quan arriba a les meves mans  un llibre de poemes de Gabriel Celaya titulat “Cantos íberos" i entre ells, “La falsa paz”

Peor que la guerra, ¿que?

La paz, la paz!

Esa paz que suena a tiro.

Y que mata sin alarma.

Paz, paz, paz!



"parte" corresponent a l'1 d'abril del 1939

Quan vaig començar a escola ( el meus records s'inicien a finals dels anys 50)  el calendari escolar assenyalava  l'1 d'abril com a “Dia de la Victoria”, es llegia el "parte de guerra”: En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo......., cantàvem cançons patriòtiques com el "caralsol" o  el "Pordioslapatriayelrey (el mestre era carlista)   i copiàvem de l'únic llibre que teníem,  aquella  "Enciclopèdia  Álvarez", il.lustracions relacionades amb l'efemèride.

A la tarda, ja no tornàvem a escola.

Sovint he pensat que, davant  misèria i tristor, millor oblidar però no, de seguida em reafirmo que no s'ha d'esborrar de la memòria col.lectiva, que el jovent  ha de saber; encara més quan hi ha qui diu “I és possible que això passès en aquest país?” (Així s’expressava una senyora quan, després de la projecció de “Las Maestras de la República”, iniciàrem un debat on es parlà també  de  la depuració patida pel magisteri republicà)

Una depuració conseqüent amb el pensament dels jerarques del “Movimiento”; mireu sinó el que deia al 1937 José Peremartín, Cap d’ensenyaments superiors i mitjans del Ministeri: “Tal vez un 75% del personal oficial enseñante ha traicionado la causa nacional. Una depuración inevitable va a disminuir consideráblemente, sin duda, la cantidad de enseñantes de la enseñanza oficial”

El resultat fou el que ens explica Luís Garcia Montero: “Hi havia tanta mancança de mestres que el Règim va haver d’inventar-se una llei de batxillers-mestres, de mestres sense magisteri, per repoblar les escoles i ensenyar a les nenes el compliment de “sus deberes” i als nens el perill de no observar  “los Diez Mandamientos”.

Els docents  havien de ser la punta de llança del "Règim".  

La revista “ El Magisterio Español”,  corresponent al 14 de febrer del 1940  expressava el tipus de mestre que volia el “Nou Estat”: “Queremos hacer del Maestro un capitán, un apóstol y cargamos sobre su conciencia el peso enorme de una civilización, y nada menos que la civilización cristiana para forjar un pueblo catòlico (..), que neutralice los efectos y destruya la estela de la escuela deïcida, de negra i nefasta memoria para España”.

En aquella escola hi havia uns objectius instructius, psicològics, patriòtics i religiosos. La manera d’aconseguir-los, que millor que la mostra treta d’aquest Diari d’una classe de 3er grau corresponent al dimarts 2 d'abril de 1940 (la jornada anterior, “Dia de la Victoria” havia estat festiu). Així era l'escola franquista.