“In memoriam”  Víctor Mora

 

Llegeixo al diari que avui, amb vuitanta-cinc anys, ha mort el guionista d’”El Capitán Trueno”,  el Víctor Mora i rememorava que de petits gaudiem de les aventures d’aquell hèroi, la bella Íngrid i el seu gran amic Goliath, sense oblidar la figura del jove Crispin.
 

Els diumenges els pares ens donaven uns cèntims amb els que baixàvem al carrer Major per comprar un tebeo a ca la padrina Payà. Un cop llegit, el canviàvem en un kiosc del carrer La Palma on per un cèntim i deixant el llegit,  podíem escollir un altre, entre els molts  i tan grapejats com el  nostre.

No cal dir que en aquell munt de tebeos trobaves “El Capitán Trueno”, “El Jabato”, “El Guerrero del Antifaz, “, “Hazañas Bélicas”, “Roberto, Alcazar y Pedrín”.... i el “TBO” amb “Zipi Zape”, “Doña Urraca”, “La Família Ulises”, “Las Hermans Gilda”,.... i aquell professor “Franz” de Copenhague,  inventor d’artilugis força estrambòtics.

Més tard arribaren tebeos de segona generació com Superman, Spiderman i altres personatges extraordinaris, que no m’enganxaren. Sí que ho  va fer, anys després “Las Aventuras de Tintín”; les anava a llegir a la biblioteca de  la plaça  La Sal.

Amb els anys vaig saber qui era el guionista d”El Capitán Trueno” i “El Jabato”, també del seu compromís polític i social que el portà a la “Modelo” i  a l’exili.

Del seu personatge més reconegut, el Víctor Mora deia: “El Capitán Trueno” és un cavaller errant, al servei dels febles i dels oprimits. Jo en aquells moments tenia la preocupació de la justícia social i l'obsessió d'anar en contra del poder personal. La història d'«El Capitán Trueno» consisteix a fer d'agitador. Va per tot el món i quan arriba en un lloc on la gent està oprimida, els aixeca contra el tirà. Com que és d'una època en què imperava la censura, és un conte possibilista; diu coses però no d'una forma clara. Diu coses com "Santiago y cierra España”

 

 

 

 

 

Úriz i Raimundi: Mestres i lluitadores

El 2 d’agost de 1958 moria a Berlin Oriental la Josefa Úriz.

 

Josefa Úriz
 

 

El 15 d’agost del 2009, a Lleida,  la Josepa Raimundi.

 

Bepeta Raimundi

 

Des de la terrassa de l'escola Normal

Dues dones que malgrat la diferència d’anys tenien molt en comú: Úriz, la mestra de pedagogia,- de ella es deia que “era la persona que més sabia de pedagogia  a Catalunya”.  La Raimundi,  alumna a l’escola Normal republicana,  l’actual Rambla d’Aragó (per nosaltres, de petits, sempre Boters); explicava com pujaven a la terrassa de l’edifici i alli  debatien amb l’Úriz sobre articles i notícies, sovint de caire feminista i de la importància del treball a l’aire lliure i l’escola activa.

Es definien com a comunistes: Josefa del PSUC i  Josepa del POUM i ambdues, de la FETE-UGT.  Úriz,  presidenta d’ATELL (i quan el sindicat s’organitza a nivell de Catalunya, màxima dirigent) i Raimundi, afiliada de base per qué, deia, “la FETE era el sindicat dels mestres”.

Totes dues representen una generació d’homes i dones  conseqüents amb uns ideals de justícia social, amb  independència de les dures circumstàncies vivides, pels que van lluitar tota la seva vida.

Amb la derrota de la República, Úriz a l’exili francés, amb la Resistència contra el nazis i al 1950, conseqüència de la Guerra Freda, expulsada a la Repúbica Democràtica d’Alemanya (RDA). Raimundi, activista contra la dictadura franquista, expulsada del magisteri, a la qui no  acceptaren el seu reingrés fins el 1974.

Segur que Josefa hauria signat el  que un dia expressà l’amiga Bepeta, en una de les moltes converses que vam tenir; ““El que he fet ho he fet perquè creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer, ho he fet i sabia les conseqüències i les he acceptades i no hi ha res més, no té mèrit”.

 

Escola de mestres: Josefa, la directora; Josepa l'alumna

 

Voleu saber més de la Josefa?
http://escolalleida.blogspot.com.es/2016/05/josefa-i-elisa-uriz-pi-duesmestres.html

I de la Josepa?
http://escolalleida.blogspot.com.es/2014/08/un-dia-com-avui-del-2009-ens-deixa-la.html

 

.

 Un nou “Libro de los escolares de Plasencia del Monte”

De ben petits, a casa, ens atreia un llibre escrit pels nens de Plasencia del Monte, el poble del nostre pare, a dinou kilòmetres d’Osca per la carretera d’Ayerbe camí cap als singulars “Mallos” de Riglos i la pardina d’Escalete on havia nascut la nostra iaia Antonia Dieste.

Portada llibre curs 35 - 36

La seva portada, a més del títol i el dibuix d’un castell,  el de Loarre, tenia gravada  la paraula Omella i la data  1936, L’havien fet els escolars del poble i  mostra el dia a dia d’una comunitat rural,  la seva  història, fets i tradicions;  vivències  i anhels d’aquells marrecs; les innovacions que s’anaven produint,... mitjançant unes lletres i uns dibuixos força diferents als de la resta de  llibres i publicacions.

El quadern de tapes dures, corresponent al darrer curs que el pare anà a escola, - aquella maleïda guerra que tants somnis va malmetre - sempre ha estat el nostre petit/gran tresor.

Un text lliure parlant de la pardina de Escalete

Papá ens explicava que aquell “Libro de los escolares de Plasencia del Monte” era un recull de textos lliures que es creaven a l’escola i com, un cop corregits, es composaven lletra a lletra i s’imprimien en una impremta adquirida  pel mestre: que aquells dibuixos tan vistosos havien estat gravats en linòleum pels més grans, entre ells, el tio Lorenzo.

Simeón Omella

Ens parlava amb gran orgull, respecte i estima de Don Simeón (de cognom Omella, vaig descobrir anys després).  Com molts de la seva generació no parlava de la guerra, però algun cop comentava que havia perdut el rastre del mestre des que sortí de Plasencia els primers dies de la guerra –i molt bé que va fer- ens deia; per que sinó una quadrilla de falangistes   arribats al poble per buscar-lo, l’haurien matat, com van fer amb altres. Mai va saber que Simon Omella, el maestro de Plasència del Monte,  morí a França al desembre de 1950; només un any abans havia aconseguit retrobar-se amb l’esposa, Mercedes, i dos dels seus sis fills.

I aquests dies, llegint un article de la revista “Imán”, butlletí d’un grup d’escriptors aragonesos,  proporcionat per l’amic Sergi Bernal, me’n asabento que a Niza, a les Archives départementales des Alpes-Maritimes, on es troba una part del fons Freinet, hi ha un segon “Libro de los escolares de Plasencia”, de fet el primer, corresponent al 1935;  i en ell, al menys un escrit del  pare, de quan tenia 9 anys.

 

 

Hi ha d’altres?

NOTA: Acabat aquest escrit, el Sergi Bernal, que l'ha llegit, insinua que el Museu Pedagògic d'Aragó ha realitzat una edició facsímil d'aquest segon llibre dels escolars de Plasencia. El busco entre les publicacions del Museu i efectivament hi és, sota el títol "Letra a letra"

 

 

Incidències en els nomenaments d’estiu.

Centenars de docents lleidatans, milers a tot Catalunya, funcionaris i interins pendents de saber on treballaran el curs vinent

 

Anunciaren, primer, que el dimecres 13 de juliol es publicaria la resolució provisional (tres dies per presentar reclamacions) la qual cosa donaria pistes de  la destinació de molts d’ells i elles. A primera hora d’aquell dimecres es confirmava l’anunci i aquells que van tenir la sort d’accedir a l’aplicatiu (aviat es col.lapsà) van veure com es confirmaven o frustraven  les seves expectatives.

 

Nomenaments que no quadren, vacants que resten sense cobrir; un alllau de denúncies que obliga a retirar la resolució; el Departament parla de “incidències en la fase d’elecció”.

Quines són aquells incidències?

I el divendres 15, nova resolució provisional (continua la incertesa) tot esperant que a finals de mes sorti la definitiva, per uns quants; perquè moltes i molts altres hauran d’esperar als propers nomenaments, els de finals d’agost i primers dies de setembre, per saber quin serà el seu lloc de treball

No poden fer com si no hagués passat res. Hi ha docents que el dimecres tenien una destinació i avui ja no. No es mereixen explicacions sobre una situació que genera desconfiança, sensació d’arbitrarietat i desprotecció entre els afectats? I ens confirma que les coses no es fan bé.

 

.

Del homenatge al mestre Benaiges a Burgos

 

Centre Cultural "Casa del Cordón". Burgos

 

El passat 7 de maig al Centre Cultural "Casa del Cordón" de Burgos es celebrava l'homenatge al mestre Antonio Benaiges, organitzat per la FETE-UGT de Castell i Lleó, on vaig tenir l'honor de representar a la UGT de  Catalunya.

 

Homenatge al mestre Benaiges

 

Us deixo una transcripció de la intervenció on vinculava al mestre amb la FETE i les terres de Lleida.

 

" Satisfacción, orgullo y agradecimiento por participar en este homenaje al maestro Benaiges y a su memoria; también un reconocimiento al Sergi Bernal que encendió la chispa que nos ha llevado hasta aquí.

 

Mi parlamento ha de versar sobre la vinculación del maestro con las tierras leridanas y con la FETE-UGT de Cataluña.

 

Principios de los años 90, una carta desde México del profesor Fernando Jiménez Mier que llega a la Delegación de Trabajo en Lleida, pedia información sobre una "Cooperativa de la Imprenta Escolar"? De Trabajo nos llega a FETE (estábamos en el mismo edificio). Ni la más remota idea!

 

Año 1996. El amigo Sebastián Gertrudix presenta en el Grup de mestres (Movimiento de Renovación) “Freinet en España. La revista "Colaboración”. Curioso; un Benaiges (apellido catalán) en Burgos: Con que entusiamo habla de la llegada de la imprenta a la escuela! Que el maestro no puede ser el mayor enemigo del alumno; del respeto y el estímulo como las bases de las Técnicas Freinet.

 

Año 2006. Se presenta un libro “Magisterio y Sindicalismo en Cataluña”; del profesor Francisco de Luis de la Universidad de Salamanca i de nuevo el maestro Benaiges, 1933 en Vilanova i la Geltrú; dirigente de FETE que formaria parte del equipo para sentar las bases organizativas de la Federación Catalana  de Trabajadores de la Enseñanza; que habia de aglutinar a las FETE’s provinciales; en Lleida tenia el nombre d’ATELL.

 

Año 2011. Sergi Bernal nos pregunta si sabemos algo de un maestro de Tarragona que trabajaba técnicas Freinet en Burgos. Se van atando cabos.

 

Antoni Benaiges con el número de carnet 31 de la "Cooperativa Española de la Imprenta en la Escuela" formada en “Batec” (latido), una reunion de maestros de escuelas mayoritariamente rurales organizada, octubre del 33, en Puigverd de Lleida.

 

Antoni Benaiges, al que se le tenia como modelo. En la presentació de la revista “Inquietud” de Menarguens, un pueblo de la comarca de La Noguera, se decia: “com diu el mestre  Benaiges: que no quede ni un huequecillo sin la caricia de la mano cuidadora”

 

Antoni Benaiges que a través de “Colaboración”, la revista de los cooperativistas, o como decia el inspector Herminio Almendros “compañeros imprentistas”, proclamaba la intención de crear, con un maestro burgalés llamado Moneo, un “Batec” como los de Lleida; que escribia sobre las tecnicas Freinet en el semanario “Cultura” portavoz de los maestros de Burgos  y  algun maestro mostraba la intención de poner en práctica sus técnicas. Así se expresaba: “ al leer su muy jugoso, muy nuevo y muy vivido trabajo, cruzó por mi la sana envidia del ¿ por qué yo no?”…Deseo visitar su escuela, charlar con usted y con sus niños”.

Aquel 19 de julio tenia previsto desarrollar una conferencia en Burgos con el título de “Nuestra Técnica”;  la traición de los militares lo impidió y el maestro seria asesinado pocos dias después.

Estaba a punto de nacer un nuevo “Batec”, ahora en Castilla?

 

Un maestro, Benaiges que en uno de los últimos artículos de “Colaboración”,  hablaba de un nuevo proyecto, un cuaderno de textos libres sobre “Barcelona”. Quien sabe si su intención al llevar a los niños de Bañuelos a ver el mar no fuera también, hacer una visita a la Ciudad Condal.

 

En aquel mismo escrito, correspondiente al mayo del 36, concluia “Venid. Llevad a los niños i cantad”

 

Y concluyo con una  frase que le dedicó Patricio Redondo, “el pedagogo rebelde” a Benaiges cuando este se fue  (o se vino, todo es relativo) a Bañuelos de Bureba.

 

 “Habla poco y haz mucho”

 

Salud"

Nota: Per saber més del mestre Antoni Benaiges http://escolalleida.blogspot.com.es/2016/05/el-mestre-que-va-prometre-elmar.html

 

 

 



Recordant  la Marta Mata

(10 anys de la seva mort)

Ja fa deu anys que ens assabentàrem  de la mort de  la mestra Marta Mata.

Amb quina fermesa defensava l’escola inclusiva, l’escola per a tothom, i les pedagogies actives, aquells que fan dels infants protagonistes del seu aprenentatge.

Acabava el curs escolar i eren a punt les “Escoles d’Estiu”  que ella havia ajudat a sorgir; lloc de trobada i formació d’ensenyants conscients que a l’àmbit de l’educació tot canvia, que l’ofici d’ensenyar és sinònim d’aprendre i de reflexionar.

Per a la Marta era responsabilitat dels mestres i professors fer sentir la seva veu, aportar els seus problemes i la seva experiència. De ella vam aprendre  que la necessària relació entre teoria i pràctica educativa fa que el sindicalisme i la renovació pedagògica siguin dues eines complementàries.

Records i enyorança, si; però no ens podem quedar amb aquells sentiments, els hem de transformar en accions per fer, com deia la Marta.: “de l’escola allò que els nostres infants i adolescents necessiten per ser homes i dones lliures i creadors d’humanitat”.

Els docents sols no ho podem fer, ens hem de sentir recolzats per les famílies i la societat.

 

 

 

Moviment de renovació pedagògica i sindicat d’ensenyament

(Marta Mata i Garriga)

 

 

 

Avui la Marta Mata hauria fet 90 anys i el proper dilluns 27 recordarem els 10 anys del seu traspàs.

 

Uns mesos abans havia vingut a Balaguer a presentar "Revolució i Responsabilitat". La seva participació  en aquell llibre commemoratiu dels 70 anys de la FETE, i la seva reconstitució al 1977, a les terres de Lleida fou l'article que aquí podeu llegir.

"FETE-UGT de Lleida em va convidar al seu inici, ara fa 25 anys, en un moment en què m’estrenava en la vida política públicament, però ja feia més de dotze anys que tenia un lloc de referència en el moviment de renovació pedagògica que era l’Escola de Mestres “Rosa Sensat”. Suposo que, amb la seva invitació, els companys de Lleida volien deixar clar que ni ells ni jo, no vèiem contradicció entre sindicalisme i moviment de renovació pedagògica, tot i que en aquell mooment de transició i clarificació de la democràcia, moltes coses eren confoses. Sortíem del cúmul de contradiccions que va significar viure en el franquisme.

Un sindicat com FETE, nascut abans del guerra i declarat il.legal després, en la clandestinitat era més un reducte  de formació prsonal en uns ideals, com volia l’estimat Rufino, que un organisme de defensa real dels drets dels treballadors de l’ensenyament. El sindicalisme vertical franquista havia tingut a les seves mans tots els recursos per obeir i fer obeir, i una certa permissivitat del tradofranquisme de Villar Palasí no va fer altra cosa que afegir confusió al panorama.

Una Escola de Mestres com “Rosa Sensat”, que neixia per millorar la formació dels mestres joves havia hagut de néixer en la clandestiinitat amb quinze alumnes, i no va ser fins quatre anys després quan prevèiem una “reunió clandestina” de més de mil mestres a la 3a Escola d’Estiu quan ens vam legalitzar de la manera que ens semblava menys sospitosa el 1968 fent una societat anònima de nom castellà: Archivo y Asesoramiento Pedagógico, S.A.

En la percepció que una neixent i desorientada opinió pública podia tenir de tots nosaltres, un sindicat de mestres podia ser titllat de revolucionari o de corporativista, i un moviment com el de “Rosa Sensat”, d’elitista o de permissiu.

 I entremig, encara els col.legis professionals que havien resistit els embats de la guerra i de la postguerra, amb les seves connotacions de corporativisme; però a les primeries dels 70, eren ocupats per juntes que els convertien en plataformes al servei de la democratització del sistema educatiu. I encara més, els ICE de les universitats feien a vegades activitats de suplència en el camp de la formació i de reunió de mestres i professors.

Al 1976, però, tot s’aclariria en un mateix sentit, amb els documents per la nova escola pública que vam compartir moviments, sindicats i col.legis, tots davant un règim decadent. L’objectiu era claríssim per a tots; els mitjans tot justos per a tots també.

El 1977 recomençava el joc parlamentari i moltes coses més per a nosaltres. En primer lloc, tots, i especialment els treballadors d’un servei públic com és el d’educació, havíem de canviar el xip   respecte a l’Administració pública. Havíem aconseguit deixar una Administració autoritària, i ara ens les havíem d’heure amb una novella Administració sorgida del joc democràtic, però amb personal i hàbits que es resistien a canviar, com es resistien el nostres hàbits re reivindicació i era patent la inexperiència de tots en un treball fet amb comprensió i en col·laboració.

Entre nosaltres, sindicats, moviments, col.legis, universitats, els xips, més que canviar els havíem de reinventar, sempre tenint en compte no sols la referència a una, sinó a més d’una Administració democràtica, estàvem construint la democràcia en un país amb molts dèficits de tradició democràtica (...)

Espero que en els propers anys poguem avançar més que en el passat en el camí de fer de l’escola allò que els nostres infants, el nostre país, i els de tot el món, necessiten per a ser homes i dones lliures i creadors d’humanitat."