Per què hem de potenciar la FP?

Perquè amb ¼ part de la població amb estudis de Formació Professional no donem resposta a les actuals  i futures necessitats del mercat de treball

 

A Catalunya tenim el 44% de la població amb estudis superiors (a Europa un 26%); un 33% amb estudis bàsics o sense estudis (un 26% a Europa) i un 23% amb qualificació professional mitjana (el 48% de la població europea té estudis de Formació Professional)

 

Hi ha diversos tipus de FP reglada: la inicial (seria la tradicional) i les modalitats, en les que centres i empreses comparteixen la formació dels alumnes; anomenades  “dual” i en “alternança”.

 

Aquestes modalitats que combinen formació i feina estan força consolidades en molts països: Alemanya (88’7%), Àustria (43’4%), França (26’3%) o Finlàndia (21’3%),... i són de gran ajut per a reduir la taxa d’atur juvenil (els alumnes tenen contracte de treball des del primer dia).

 

A Catalunya hi ha 107.404 alumnes de FP; el 96% en modalitat “tradicional”. Dels quals 3.718 alumnes (un 4% del total)  estudien amb modalitats “dual” (reconeixement acadèmic de l’activitat feta a l’empresa) o “alternança” (amb hores de formació pràctica a l’empresa).

 

A Lleida, dels 7.596 alumnes (curs 2012-13, darreres dades Ensenyament), 500 (6%) fan les noves modalitats. Participen 12 instituts i col·laboren 130 empreses i/o institucions.

 

Cal potenciar els nous models de Formació Professional i el repte actual és garantir que els projectes tinguin:

1.       Garanties de qualitat.

2.       Responguin a les necessitats de les empreses.

3.       Permetin la inserció laboral dels participants.

 

 

Selecció de les direccions dels centres educatius.

Una autonomia “vigilada”?

S’ha iniciat el procés per seleccionar les direccions dels centres educatius de Catalunya el mandat de les quals  acaba el proper 30 de juny i han decidit no demanar la renovació automàtica.

Pel que fa a les comarques de Lleida s’han publicat   vacants en 2 Centres d’Adults, 6 Zones Escolars Rurals, 1 Institut i 53 Escoles.

Des del passat dia 11 i fins al 27de març s’ha obert el termini per a què els candidats presentin  sol·licitud a participar al concurs de mèrits convocat

Els candidats i candidates ha de complir el següents requisits:

1.      Tenir una antiguitat d’almenys 5 anys de funcionari de carrera .

2.      Haver exercit almenys 5 anys de docència directa en un centre.

3.      Presentar un projecte de direcció.

 

(Nota: Els requisits 1 i 2 no són exigibles per participar en escoles de menys de 8 unitats i per a les Zones Escolars Rurals)

 Es crearà una  Comissió de selecció presidida per l’Inspector/a del centre, formada per:

·         5 representants administració (1 d’ells en representació de l’Ajuntament de la localitat)

·         1 representant consell escolar (ni docent, ni alumne)

·         3 docents escollits pel claustre

La Comissió farà una valoració dels candidats en 2 fases eliminatòries

·         1ª .- Es valorarà les competències i l’experiència

·         2ª.- Es valorarà el projecte de direcció

Si no hi ha candidats o la comissió no escull cap dels sol·licitants, es nomenarà un director/a per 1 any.

La vigència del nomenament serà a partir del proper 1 de juliol.

Aquesta convocatòria, feta en aplicació de la LOMCE i contrària a la Llei d’Educació de Catalunya, la podem considerar un pas enrere al principi d’autonomia de centre pregonat per la consellera Rigau. Un autonomia ”vigilada”, des del moment que treu la majoria per escollir la direcció, que fins ara tenia la comunitat educativa del propi centre (pares/mares, docents i Personal d’Administració i Serveis), en benefici dels 5 representants de l’administració (aliens al centre). I més quan el nou sistema canvia l’anterior, en què es nomenava una persona externa i de forma provisional, només quan no hi havia cap candidat o candidata del propi centre.

Hauríem d' exigim dels responsables del  Departament d’Ensenyament que de la mateixa manera que, amb el Decret de Direcció dels centres educatius públics, sovint ens recorden: “La direcció representa ordinàriament l’Administració educativa en el centre”(article 5.1); no oblidin el 5.3 del mateix Decret: “La direcció d’un centre públic representa el centre davant totes les instàncies administratives i socials”.

Decret de Direcció que emana de l’article 142.4 de la Llei d’Educació de Catalunya (LEC),  

“Correspon al director o  directora les funcions de representació següents:

a)      Representar al centre

b)      Exercir la representació de l’Administració educativa en el centre.

c)      Presidir el consell escolar, el claustre del professorat i els actes acadèmics del centre.

d)      Traslladar les aspiracions i les necessitats del centre a l’Administració educativa i vehicular al centre els objectius i les prioritats de l’Administració”.

 

 

 

 

 

 

 

COM PREVEURE TRANSTORNS D’APRENENTATGE

“Es tracta d’un pas més en la prevenció dels trastorns d’aprenentatge”. 

 

Així justifica la consellera Rigau la decisió del Departaments d’Ensenyament de sol·licitar un informe pediàtric dels alumnes de 3 anys, per escolaritzar-los en centres de màxima complexitat (definits d’eixa manera per la realitat socioeconòmica i laboral de les famílies i l’alt percentatge d’alumnat amb necessitats específiques).

 

Per què s’exigeix aquest informe només a l’alumnat de centres d’aquestes especials dificultats? Per què  no a tots?

 

Curiosa manera de prevenir trastorns d’aprenentatge quan al mateix temps es complica a les famílies accedir a una plaça  d’escola bressol; - treuen dels pressupostos de la Generalitat les partides corresponents al 0-3 anys -, essent  una etapa educativa que  ajuda a lluitar contra la desigualtat  i afavoreix la cohesió social.

 

És a les “llars d’infants”, al 0-3, on els professionals detecten les mancances inicials i, des d’aquestes edats primerenques, es pot actuar amb més eficàcia.

 

Ja entrant en  la 2ª etapa infantil (3-6 anys) i  les obligatòries i postobligatòries: Si es vol prevenir trastorns d’aprenentatge, el que cal és augmentar plantilles i  desdoblar  grups; reduir el nombre d’alumnes a les aules; afavorir l’atenció individualitzada i l’atenció a la diversitat. Amb l’objectiu d’ un ensenyament més personal, adaptat a l’alumne i que tingui a l’abast  el personal de suport a les seves necessitats (suport, molt del qual, s’ha perdut en aquest anys de retallades)

 

 És per això que des de la Federació de Treballadors de l’ensenyament, la FETE-UGT,  continuarem amb la reivindicació dels orientadors escolars,  educadors, auxiliars d’educació especial, tècnics d’educació infantil, integradors socials, fisioterapeutes, logopedes i tècnics sanitaris als centres educatius. Reforços educatius que ajudin  a preveure trastorns d’aprenentatge

 

 

 

En el centenari d’en Víctor Torres

Quan buscàvem les arrels de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT  a les Terres de Lleida el Víctor Torres, dirigent històric d’ERC, col·laborà amb un article sota el títol “Records escolars” que forma  part del llibre “Revolució i Responsabilitat”.

 

A l’escrit recordava el seu pas pel “Liceu Escolar”, els  mestres i caire pedagògic del centre d’en Godàs, fonamentat sota els principis de l’escola activa de tolerància i experimentació, tot dient: “En aquelles aules màgiques, més enllà de les disciplines reglades, varem aprendre a cantar, a estimar la natura, a endinsar-nos amb interès en els misteris de les ciències naturals (...) el llegat més preuat que ens ha deixat el Liceu Escolar ha esta el culte a la tolerància, el respecte mutu, a l’amistat; a tots aquells valors que dignifiquen la condició humana”.

Recordava l’extraordinària tasca del Marcel.lí Domingo com a ministre d’Instrucció Pública del govern de la República que es plantejà esborrar la desigualtat més injusta, la desigualtat davant la cultura i l’educació. Explicava que a l’exili fou secretari de Miquel Santaló, ministre d’Instrucció Pública del Govern republicà, presidit primer per Josep Giral i més tard, pel pedagog i dirigent de  FETE,  Rodolfo Llopis; com a Secretari del ministre Santaló, la seva funció era l’ajut als joves estudiants i professors exiliats a París.

Així ens parlava de les “Milícies de la Cultura”: “Una de les iniciatives més emotives i originals fou la creació de les Milícies de la Cultura, integrades per joves mestres que eren destinats als diversos fronts de combat amb la missió d’alfabetitzar i instruir, entre combat i combat, aquells soldats que més ho necessitàvem. Recordo amb extraordinària simpatia i afecte, l’estada de dos d’aquells milicians a la 151 Brigada Mixta de la qual jo era el comissari polític. En un dels meus àlbums de records ocupa un lloc preferent una fotografia amb aquells dos coratjosos milicians que alternaven els llibres amb els fusells”.

Coincidírem per darrera vegada al col·legi electoral que compartíem al barri de la Universitat, amb motiu de les eleccions municipals del 22 de maig del 2011; exercia per darrera vegada -moriria al mes següent-, el seu dret al vot, un dels drets pel que va lluitar tota la seva vida.

 

Salut

 

 

 

 

 

Allò que ens deuen ho han de pagar

Divendres 23 de gener la consellera Ortega  confirmava un rumor que havia començat a córrer uns dies abans, la decisió de pagar als funcionaris i personal  laboral de la Generalitat  una part de la paga extra de desembre del 2012, que havien deixat de cobrar, concretament ¼ part. La decisió es presentava oficialment a la taula de negociacions de la Funció Pública el dilluns 24; també avançaven que s’intentaria pagar amb la nòmina del març. En quines condicions? Si veiem que són per sota del que s’aconsegueix via sentències caldrà seguir amb la via judicial i continuar en la nostra crida al professorat que presenti reclamacions prèvies al contenciós. Allò que ens deuen ho han de pagar; no hem d’acceptar, ara que hi ha sentències fermes, cap acord denigrant.

 

Any electoral digueren uns. Potser, però sense oblidar-nos de les milers de reclamacions individuals i contenciosos que fins ara han arribat  als jutjats de Catalunya i les més de 200 sentències que obliguen a la Generalitat a pagar i amb interessos de demora. A més de l’allau de noves reclamacions –efecte crida- que es preveu davant una sentència favorable d’aquestes característiques.

A l’àmbit de l’ensenyament lleidatà hi ha un centenar de reclamacions,  i processos individuals iniciats i pendents de resposta, que es porten des dels serveis jurídics de la UGT de les Terres de Lleida.

Quan des de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT  aconsellàrem al professorat l’inici de les reclamacions prèvies al contenciós; la primera resposta de la resta d’organitzacions sindicals fou que no calia reclamacions individuals; que amb una ja seria suficient per estendre-la a tot el col·lectiu. Recordo un dels sindicats com escampava pels claustres i a la seva web: "és una estratègia equivocada i precipitada i que pot tenir conseqüències jurídiques negatives per als treballadors que les portin a terme". Amb el temps s’ha vist que no era així. Per què actuaven d'aquesta forma?

 

Hem de   reconèixer  la determinació d'uns companys i companyes  que, anant més enllà de la justa i generalitzada indignació, - una mestra em deia: “tot aquest paperam potser no servirà per a res però ho faig per dignitat”-, iniciant el procés han “ajudat” a què l’Administració prengui una decisió que si no ho feia voluntàriament, es veuria obligada per ordre del jutge. En definitiva són les i els qui aconseguiran es retorni a tothom allò que se’ns deu.

Des de la UGT utilitzem totes les eines al nostre abast per la defensa i la millora de les condicions laborals dels treballadors i treballadores (unes vegades ens sortim i altres no) tant des de l’àmbit de la negociació, el de la mobilització o, com en el cas que en aquest escrit hem tractat, el dels jutjats.

Salut

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

On   són les dones  als llibres de text? i el “Projecte Hypàtia”

  

On són les dones als llibres de text? Era el titular que llegia aquest matí sobre un estudi de la Universitat de València que revela que tan sols el 7,5% dels referents culturals i científics que apareixen als llibres de text d'ESO són dones.

 

 

M’ha servit per rememorar que al novembre del 2003 (fa més de 10 anys), itinerà per Lleida, Mollerussa i Tàrrega, una exposició titulada “Projecte Hypàtia: Dona i matemàtiques” ( la primera vegada que vaig saber d’aquella dona d’Alexandria, protagonista d’”Àgora” que al 2009 fou èxit cinematogràfic). L’exposició que reflectia l’aportació de 12 dones científiques, escollides aleatoriament, de diversos indrets i èpoques, del món del saber.

 

Fou iniciativa de la Federació de Treballadors de  l’Ensenyament de les Illes per denunciar el desconeixement  de l’aportació històrica, en aquest cas al món de les matemàtiques, de les dones. Les dificultats que han tingut al llarg dels temps per sobresortir, dificultats simplements per ser dones, entrebancs que, malgrat els innegables avenços, encara hi són en un món tan competitiu com l’actual.

 

 

Mitjançant aquella mostra coneixeríem Theano, esposa de Pitagora, amb les seves filles donà a conèixer  per Grècia i Egipte els principis de l’escola pitagòrica que dirigí a la mort del seu espós.

La física i matemàtica Hypàtia d’Alexandria, coneguda com la “Filòsofa”.

La Marquesa du Chatelet, estreta col.labordora amb Voltarie en diversos estudis científics.

La jove Ada Lovelace, filla de Lord Byron, va idear diversos programes per fer càlculs matemàtics avançats.

La políglota Maria Agnesi, coneguda com “la bruixa Agnesi”.

“Le Blanc”, pseudònim que amagava la Sophie Germain, definí les bases de la teoria de l’elasticitat, teoria aplicada a l’hora de construir la parisina Torre Eiffel.

L’admirada Edna Paisano en utilitzà els estudis d’estadística per a la defensa de les minories ètniques, concretament  la defensa dels seu poble indi americà.

La rusa Sofia Kovalevskaya, membre de l’Acadèmia Imperial de les Ciències del seu país però sense tenir dret a assitir a les classes que en l’ Acàdemia es realitzaven.

L’Emmy Noether, treballà en el món de l’àlgebra i fou expulsada de l’Alemanya nazi per pacifista, liberal i jueva.

La Grace Chisholm, casada amb el reconegut físic William Young, desenvolupà diverses teories sobre els cossos geomètrics.

La Grace Murray, programadora del primer ordinadors fabricat per IBM.

Sense oblidar-nos de la Florence Nightingale “la dama de la llàntia” treballà per tal que l’estadística aplicada a la sanitat ajudés a millorar la condició humana i social.

 

A més de la denúncia radical a qualsevol tipus de discriminació, amb l’exposició s’arriba a la conclusió que el saber i per tant l’educació no es pot compartimentar;  enfront  “el saber molt de poc ” i les tendències actuals a l’especialització, “Projecte Hypàtia” reivindica l’educació integral de l’ésser humà com a base per a la seva realització personal.

 

 

L’escola de la República, memòria d’una il.lusió

 Aquests dies he tingut l’oportunitat de llegir un llibre de Luz Martínez Ten i Carmen Garcia Colmenero, amb il.lustracions de Mª Luisa Vico. Una joia dedicada “a les i els mestres republicans que somiaren amb una educació fonamentada en els ideals d’igualtat, justícia i solidaritat. I aquells que avui segueixen les seves passes”.

 

“La escuela de la Republica, memoria de una ilusión” ens parla dels valors que la Segona República donà a l’educació com a eina de progrés social; els seus fonaments teòrics; el paper dels ensenyants i la coeducació; l’arquitectura al servei de l’alumnat, l’escola rural i l’educació d’adults; la repressió, l’exili i la voluntat de superació i el llegat d’aquells docents,  protagonistes de la renovació pedagògica que iniciaren sota els principis de l’Escola Nova.

Per a Garcia Colmenero i Luz Martínez es fa necessari “una educació crítica de la història en la formació inicial i continua  del professorat” que mostri com moltes de les pràctiques educatives innovadores que es practiquen actualment a l’aula ja   foren introduïdes durant el  període republicà.

I aquesta reivindicació té tot el seu sentit, i més si cap, a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UdL.

Fullejant el llibre te’n adones que les autores fan esmen d’ensenyants  vinculats a les nostres terres (Josefa Uriz, Dolors Piera, Herminio Almendros, Jesús Sanz, Patricio Redondo, Costa Jou, Jose de Tapia o Antoni Benaiges), i expliciten com, en aquell temps d’il.lusió col.lectiva, les comarques de Lleida mitjançant el grup “Batec” i la "Cooperativa Freinet", foren un cau de renovació pedagògica. 

Les i els aprenents de mestre ho han de saber, sinó, com diuen les autores,  “qui ho recordarà a les joves generacions?”