He vist el rostre de la dreta

 

Sentint les elucubracions del ministre Wert, al voltant de qui ha de tenir beca i qui no, on qüestionava el principi d'igualtat d'oportunitats,  en venen al cap unes reflexions de fa una anys i avui força vigents.

 

Darrera una pancarta que parla d’educació, van junts: L’Astarloa, l’Ana Pastor, l’Elvira Martínez (esposa del Rajoy) l’Acebes, la Pilar del Castillo, l’Esperança Aguirre, el Zaplana, i l’Ana Botella;  recordo l’estrofa de l’himne carlista, “todos juntos en unión defendiendo la bandera de la ...”, que ens feien cantar en aquella “escuela nacional” que tant enyoren.

 

Què sabran ells de fracàs escolar?. Què saben del 26’8% dels alumnes que surten del sistema educatiu sense una titulació mínima o del 30’5 % que abandonen prematurament els estudis?.

 

Ells, estudiants d’escola d’èlit. Ells, als que no  trobarem en aquelles estadístiques on diuen que un 10’3% dels joves entre 16 i 24 anys, 65.900 arreu de Catalunya, no estudien ni treballen. Ells, que si no aconsegueixen el treball desitjat, sempre poden comptar amb el negoci familiar, o amb aquell conegut de “papa” que els llençarà un “cable”, ho tenen molt clar, “favor con favor se paga”.

 

 

A la mestra Josepa Reimundi i Florensa

 

“El que he fet ho he fet perquè creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer, ho he fet i sabia les conseqüències i les he acceptat i no hi ha res més, no té mèrit”.

Recordo aquestes paraules de la Josepa Reimundi i Florensa , tot assegut a la butaca de l’ Auditori del barceloní World Trade Centre i essent testimoni de com aquella mestra, la Pepita, nascuda el darrer jorn del 1916, rep de mans del  Secretari General de la UGT de Catalunya, el premi “Compromís”, tot actuant com a notari d’excepció, el Molt Honorable President de la Generalitat.

Escolto les raons per les quals en el marc dels Premis 1er. de Maig, les fundacions, de l’àmbit de la cultura d’esquerres “Comaposada” i “Campalans”, han decidit atorgar-li el premi “Compromís”. Paraules que són un homenatge a la lluita per uns ideals solidaris i l’afany per recuperar la memòria històrica del nostre passat col·lectiu, tan injustament oblidat.

I passen pel meu cap moltes de les seves vivències,  glossades per la mateixa protagonista mentre buscàvem els arrels de la nostra Federació de Treballadors de l’Ensenyament, la FETE-UGT, a les Terres de Lleida. Se m’afigura el cinema Vinyes, seu del CADCI als anys 30, centre cultural, polític i estatge dels joves del POUM, d’on la Pepita va treure la  vena “llegidora”, joves poumistes de cor, de cor i de cap, amb profundes arrels teòriques, de soca-rel com diu ella. Molts d’ells es feien mestres perquè “la cultura allibera l’home”.

El Josep Maria Alvarez l’anomena i, al bell mig d’aquell fòrum, s’aixeca tota tremolosa i recordo el neguit que, segons ens havia explicat, la va envair  quan, tot entrant als estudis  de la novella “Radio Lleida”, al llunyà 1933, en il·luminar-se una bombeta que tenia endavant, la seva fou  la primera veu femenina en sortir a les ones radiofòniques lleidatanes.

Camina cap a l’estrada, i en guaitar-la, endevino l’estudiant de la Normal de Lleida, deixebla  de l’Uriz i  la Tudori, la mestra de Balaguer empresonada pels “nacionals”, els anys de presó, la clandestinitat, la lluita colze a colze amb el seu marit, el Miquel Tufet, la impremta d’on sortia el butlletí “Espurna” veritable aparador ideològic del socialisme lleidatà, la por a les “ràtzies” dels feixistes, les fugides de nit, les “alegres” i perilloses trobades amb altres companys poumistes -Pallach, Abenzoa, Pané,..., per aixecar de nou el Partit.

Quantes coses et poden passar pel cap en uns breus instants!. I com s’han d’aprofitar!.

Evoco quan l’estimada mestra, la Margarida Burgués, me la presentà a l’Escola d’Estiu del 76, allà al Col.legi “Espiga-Sant Jordi”. Aquell setembre jo faria de mestre a Cervera i ella, després de trenta-vuit anys, la rehabilitaven i aniria de mestra a la veïna unitària de Sant Antolí, tocant a La Panadella. La recordo també al Roser, els dissabtes al matí, en aquelles aules  va ser la meva primera mestra de català, on altres com l’inoblidable Ramon Barrull exercien també el seu mestratge.

Arriba a recollir el guardó i ella, que sembla com si una bufada de vent se l’hagués d’emportar ves a saber on, treu el seu geni, la seva empenta i ens dóna una lliçó: Amb una veu a estones entretallada per l’emotivitat de l’acte i a estones ferma i vibrant, ens diu que la seva vida ha estat una lluita constant per  un món millor i que està satisfeta i ufana de tot el que ha fet. I ens recorda al seu estimat Miquel i ens emociona.

I tot l’auditori en peu s’apassiona . Perquè  donar el premi “Compromís” a la Pepita és reconèixer la tasca d’una generació d’homes i dones conseqüents amb uns ideals de justícia social i de llibertat. Perquè totes i tots els allí presents amb els nostres aplaudiments volem dir amb vehemència als vells lluitadors: Gràcies, perquè amb la vostra coherència i compromís ens heu obert i assenyalat el camí, un camí  que hem de fer entre tots.

Lleida, 25 d’abril de 2005

 

 

.

Rosa Palau. Salut i Endavant

Han passat més de quinze anys i ho recordo com si fos ahir. Vaig conèixer la Rosa Palau en una reunió de control, es diu Comitè Territorial, de l’Executiva de la UGT  Terres de Lleida;  defensava amb vehemència quelcom  avui impensable,  que el local on es reunien els jubilats  havia de tenir telèfon, com la resta d’organitzacions que conformen el Sindicat. (Val a dir que a la setmana següent ja hi havia un d’instal·lat)

Passà un temps i me la trobo fent guàrdia a les portes de la Lear de Cervera,  que no prenguessin la maquinària de les cadenes de muntatge,  defensant els 1200 treballadores i treballadors de l’empresa, la primera que  varen deslocalitzar a les nostres terres i de la qual era la Presidenta del Comitè.

Fou a l’abril del 2003 que al Congrés de la UGT celebrat a La Seu d’Urgell  ambdos entràrem a la nova  Executiva encapçalada pel Dionís Oña. Al Congrés de La Vall d’Aran, l’any 2005,  Rosa Palau  era escollida Secretària  General.

Anys d’estreta col·laboració que m’han donat l’oportunitat de gaudir de la seva amistat, copsar un esperit combatiu i  generós, amb capacitat  d’emocionar-se -  i emocionar - per “aquellas pequeñas cosas” que ens fan ser més persones.

Temps amb un objectiu clar: Fer un Sindicat més humà. Sovint em deia: “Javier, a la UGT no arriben problemes, sinó persones amb problemes i  el sindicat ha de ser l’eina per solucionar-los ; hem d’obrir-lo, encara més, als menys protegits; per això va sorgir fa 125  el nostre Sindicat”

Ha decidit  no continuar al capdavant de l’organització,  (dono fer que hi ha projectes embastats). “Via Lliure” a persones amb voluntat d’encapçalar-los i, com diu la Rosa “gent molt preparada”.

Em sap greu que hagi pres aquesta decisió, dir el contrari seria mentir: però,  ho tinc molt clar; quan pren una decisió..... “va missa”.

Ella sap que li desitjo tota la sort del món i com deia el Lluís Llach “que la vida ens doni un camí ben llarg”.

Salut i endavant

 

 

 

Dones del Marroc, vides en blanc i negre

Farida, 28 anys, mestra rural a prop de Xauen, vesteix amb xador i abric negre; explica preocupada que a d’altres escoles de la província  alguns pares han deixat  de portar els fills a l’escola per que les professores es vestien de forma “occidental”; dóna classe a nens i nenes de 1er. a 4art. grau; viu amb el seu marit Muhammad en un annex a l’escola, d’uns 20 metres, no tenen aigua corrent ni electricitat.

 

Samira, 29 anys, treballa a Tànger en una empresa de confecció subcontractada per una firma europea tot fent roba per a nens que podríem comprar en qualsevol dels centres comercials de les nostres contrades; viu amb les seves dues cosines en una habitació de 10 metres, una petita cuina i un bany comunitari. La seva jornada laboral varia, de vegades vuit hores, sovint 15;  li paguen el salari mínim  182 € al mes i sempre amb el ai al cor de si no la necessitaran i l’acomiadaran.

 

I així podríem parlar de la Naïma, 18 anys, camperola; de la Naziha, 22 anys, professora en un centre de formació de dones; de la Meryem, 50 anys, infermera a un hospital de Tetuan o de la Nàdia, 25 anys, administrativa a Tànger.

 

Dones que viuen en un país on la taxa d’analfabetisme femení és superior al 50%; amb una economia basada en la transformació de productes i en els serveis, amb necessitat de mà d’obra intensiva on la dona s’ha introduït en els sectors del tèxtil –confecció-, en el de l’envasament i la conserva; a més dels clàssics, ensenyament i salut. Dones que viuen en una societat amb una estructura productiva  molt vulnerable a les crisis econòmiques que fan augmentar de manera important l’atur i on es produeixen  acomiadaments massius. I com a tot arreu, les dones, les primeres afectades.

Cal que la dona adquireixi carta de ciutadania, no pateixi marginació i participi en tots els nivells de decisió; en definitiva, pugui accedir a una vida digna.

 

 

 

 

 

ATUREM LA LOMCE

 

La LOMCE, una llei educativa feta a imatge del partit que té el govern actualment amb majoria absoluta, el PP. Una llei centralista, que deixa els claustres i consells escolars com a òrgans consultius, contrària al model d’immersió lingüística que vàrem consensuar als anys 80  i plegada a les exigències de la conferència episcopal.

Una llei que tracta l’Educació  com un servei  i no com un Dret, i ja sabem les tendències actuals d’externalitzar/privatitzar els serveis públics. Una llei que no parla d’inversions sinó de “millorar en eficàcia i eficiència” que avui dia és un eufemisme d’estalvi.

Quant volen estalviar?

Les previsions de la memòria econòmica de la LOMCE assenyala que, pel 2015, els diners dedicats a Ensenyament seran el 3’9% del Producte Interior Brut del país (al 2010 havíem arribat al 4’9%, la mitja dels països del nostre entorn és del 6’1% i perdre un punt del PIB significa deu mil milions menys, del 2010 al 2014)

L’aplicació de la llei comportarà una despesa de 408 milions (s’entén aquella frase de la Secretària d’Estat d’Educació, Montserrat Gomendio, quan deia: “Serà una ley poco costosa”); sobretot quan en els darrers anys han reduït  els pressupostos  d’educació en 4.000 milions i han proposat que aquests 408 milions surtin de la partida corresponent als  900  que la  UE té previst per a Espanya en foment de l’ocupació juvenil (cal recordar, el 57% dels  menors de 25 anys  avui no treballen)

Diners dedicats a  la burocràcia que implica les “revàlides” (previstes a cadascuna de les etapes educatives), en avançar els itineraris a 3r. d’ESO, a separar l’alumnat de 4t. (el que faran Batxillerat del que accedirà a la FP) i  generalitzar la FP Bàsica entre aquells alumnes de 14/15 anys els quals es previngui que  no faran ni cicles de FP ni batxillerat. En definitiva diners destinats a seleccionar en lloc d’integrar.

La memòria econòmica de la LOMCE preveu reduir les partides destinades als batxillerats: 167’7 milions  els 3 anys inicials d’aplicació de la llei ( 15 milions el primer, 61 el segon, 91’7 el tercer): Ofertant  menys optatives en cadascuna de les modalitats – Ciències, Humanitats, Socials i Art -  de batxillerat i especialitzant els instituts, amb perfils singulars, en una determinada modalitat.  Estalvi  que només es pot aconseguir reduint plantilles;  d’acord amb els estudis fets,  amb la proposta de nova organització  dels batxillerats, sobren  4.800 docents en aquesta etapa postobligatòria.

 

Són moltes i molt diverses les raons per les quals la Federació de Treballadors de l’Ensenyament, la FETE-UGT, rebutja la LOMCE i, per aturar-la, reclama la mobilització del conjunt de la comunitat educativa.

 

 

 

UNA EXPOSICIÓ QUE RECORDA 80 ANYS DE FETE-UGT A LES TERRES DE LLEIDA

Al desembre de 1933 es presentava a les terres de Lleida la FETE, la Federació de Treballadors de l’Ensenyament, sindicat vinculat a la UGT. La derrota de la República significà mort, exili, oblit,... i la  desfeta del Sindicat. Amb el retorn de la democràcia i la llibertat, l’octubre de 1977, renaixia a les nostres contrades FETE.

Ho recordem amb una exposició itinerant que, sota el títol “D’un Temps, d’un Compromís”, mostra la trajectòria del sindicat i, a la vegada, 80 anys d’història de l’educació a les terres lleidatanes.

 “D’un Temps , d’un Compromís”  ha itinerat, els darrers cinc anys,  per diverses localitats de les nostres contrades: Lleida, Juneda, Puigverd, Cervera, Soses, Seròs, Les Borges, Artesa de Segre, Tàrrega, Balaguer ....

 

Des del dimecres 8 de maig es pot visitar a Alcoletge, al Centre d’Interpretació de la Guerra Cívil “Ermengol Piró”.

 

”D’un Temps, d’un Compromís” té com a objectiu la recuperació de la memòria històrica; recordar com uns docents, mitjançant la seva tasca pedagògica i social, van fer de les comarques lleidatanes un cau de progrés i renovació.

 L’exposició, testimoni d’una part fonamental de la nostra història, vol contribuir a entendre bona part de les lluites, aspiracions i somnis que han fet possible un llegat com ara és FETE, un sindicat amb fortes arrels a l’ensenyament i, en el si de la UGT, plenament integrada al món del treball.

 

NI LOMCE, NI RETALLADES

 

Davant la convocatòria de vaga pel proper dia 9 de maig reclamant la retirada de la LOMCE, - sembla  que al 10 tenen previst que entri en seu parlamentària) -, cal recordar una de les resolucions del  Comitè Federal, màxim òrgan de decisió entre congressos, de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT, celebrat a Madrid el passat desembre.

El Comitè va analitzar la situació actual i  valorà com les polítiques de retallades són  responsables de l’asfixia econòmica i del desmantellament progressiu de l’estat del benestar que afecta a la majoria dels ciutadans del nostre país; i pel que fa als treballadors de l’ensenyament ha significat pèrdua de llocs de treball, de condicions laborals i de poder adquisitiu.

La majoria del Comité decidí  mantenir els processos de mobilització iniciats i buscar la unitat d’acció amb altres organitzacions tant  sindicals com socials, representatives de la comunitat educativa.

 

Davant  l’Avantprojecte de la LOMCE, presentada els darrers dies pel ministre Wert, el Comitè analitzà  que anirem cap a un model educatiu  segregador  que no garanteix una educació inclusiva, de qualitat i contrària al principi d’igualtat d’oportunitats .

 

Pel que fa al tractament de l’ensenyament de les llengües FETE-UGT va resoldre: “El anteproyecto de Ley, en su afán de centralizar la educación de este país añade una nueva disposición en la que establece una nueva proporción del uso de la lengua castellana y las lenguas cooficiales, perjudicando a estas últimas. Rechazamos la LOMCE porque también es un ataque, sin precedentes, al modelo de enseñanza de las lenguas propias, en aquellas comunidades autónomas que las tienen. Defendemos los modelos de inmersión lingüística que garanticen la cohesión social, la igualdad de oportunidades, impidiendo la segregación por razón de lengua.”

Es demanà la retirada del projecte de Llei i la dimissió del ministre Wert.

I amb aquests objectius, sense oblidar que s’han d’aturar les retallades, l’actual convocatòria de vaga.