Dones del Marroc, vides en blanc i negre

Farida, 28 anys, mestra rural a prop de Xauen, vesteix amb xador i abric negre; explica preocupada que a d’altres escoles de la província  alguns pares han deixat  de portar els fills a l’escola per que les professores es vestien de forma “occidental”; dóna classe a nens i nenes de 1er. a 4art. grau; viu amb el seu marit Muhammad en un annex a l’escola, d’uns 20 metres, no tenen aigua corrent ni electricitat.

 

Samira, 29 anys, treballa a Tànger en una empresa de confecció subcontractada per una firma europea tot fent roba per a nens que podríem comprar en qualsevol dels centres comercials de les nostres contrades; viu amb les seves dues cosines en una habitació de 10 metres, una petita cuina i un bany comunitari. La seva jornada laboral varia, de vegades vuit hores, sovint 15;  li paguen el salari mínim  182 € al mes i sempre amb el ai al cor de si no la necessitaran i l’acomiadaran.

 

I així podríem parlar de la Naïma, 18 anys, camperola; de la Naziha, 22 anys, professora en un centre de formació de dones; de la Meryem, 50 anys, infermera a un hospital de Tetuan o de la Nàdia, 25 anys, administrativa a Tànger.

 

Dones que viuen en un país on la taxa d’analfabetisme femení és superior al 50%; amb una economia basada en la transformació de productes i en els serveis, amb necessitat de mà d’obra intensiva on la dona s’ha introduït en els sectors del tèxtil –confecció-, en el de l’envasament i la conserva; a més dels clàssics, ensenyament i salut. Dones que viuen en una societat amb una estructura productiva  molt vulnerable a les crisis econòmiques que fan augmentar de manera important l’atur i on es produeixen  acomiadaments massius. I com a tot arreu, les dones, les primeres afectades.

Cal que la dona adquireixi carta de ciutadania, no pateixi marginació i participi en tots els nivells de decisió; en definitiva, pugui accedir a una vida digna.