A la mestra Josepa Reimundi i Florensa

 

“El que he fet ho he fet perquè creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer, ho he fet i sabia les conseqüències i les he acceptat i no hi ha res més, no té mèrit”.

Recordo aquestes paraules de la Josepa Reimundi i Florensa , tot assegut a la butaca de l’ Auditori del barceloní World Trade Centre i essent testimoni de com aquella mestra, la Pepita, nascuda el darrer jorn del 1916, rep de mans del  Secretari General de la UGT de Catalunya, el premi “Compromís”, tot actuant com a notari d’excepció, el Molt Honorable President de la Generalitat.

Escolto les raons per les quals en el marc dels Premis 1er. de Maig, les fundacions, de l’àmbit de la cultura d’esquerres “Comaposada” i “Campalans”, han decidit atorgar-li el premi “Compromís”. Paraules que són un homenatge a la lluita per uns ideals solidaris i l’afany per recuperar la memòria històrica del nostre passat col·lectiu, tan injustament oblidat.

I passen pel meu cap moltes de les seves vivències,  glossades per la mateixa protagonista mentre buscàvem els arrels de la nostra Federació de Treballadors de l’Ensenyament, la FETE-UGT, a les Terres de Lleida. Se m’afigura el cinema Vinyes, seu del CADCI als anys 30, centre cultural, polític i estatge dels joves del POUM, d’on la Pepita va treure la  vena “llegidora”, joves poumistes de cor, de cor i de cap, amb profundes arrels teòriques, de soca-rel com diu ella. Molts d’ells es feien mestres perquè “la cultura allibera l’home”.

El Josep Maria Alvarez l’anomena i, al bell mig d’aquell fòrum, s’aixeca tota tremolosa i recordo el neguit que, segons ens havia explicat, la va envair  quan, tot entrant als estudis  de la novella “Radio Lleida”, al llunyà 1933, en il·luminar-se una bombeta que tenia endavant, la seva fou  la primera veu femenina en sortir a les ones radiofòniques lleidatanes.

Camina cap a l’estrada, i en guaitar-la, endevino l’estudiant de la Normal de Lleida, deixebla  de l’Uriz i  la Tudori, la mestra de Balaguer empresonada pels “nacionals”, els anys de presó, la clandestinitat, la lluita colze a colze amb el seu marit, el Miquel Tufet, la impremta d’on sortia el butlletí “Espurna” veritable aparador ideològic del socialisme lleidatà, la por a les “ràtzies” dels feixistes, les fugides de nit, les “alegres” i perilloses trobades amb altres companys poumistes -Pallach, Abenzoa, Pané,..., per aixecar de nou el Partit.

Quantes coses et poden passar pel cap en uns breus instants!. I com s’han d’aprofitar!.

Evoco quan l’estimada mestra, la Margarida Burgués, me la presentà a l’Escola d’Estiu del 76, allà al Col.legi “Espiga-Sant Jordi”. Aquell setembre jo faria de mestre a Cervera i ella, després de trenta-vuit anys, la rehabilitaven i aniria de mestra a la veïna unitària de Sant Antolí, tocant a La Panadella. La recordo també al Roser, els dissabtes al matí, en aquelles aules  va ser la meva primera mestra de català, on altres com l’inoblidable Ramon Barrull exercien també el seu mestratge.

Arriba a recollir el guardó i ella, que sembla com si una bufada de vent se l’hagués d’emportar ves a saber on, treu el seu geni, la seva empenta i ens dóna una lliçó: Amb una veu a estones entretallada per l’emotivitat de l’acte i a estones ferma i vibrant, ens diu que la seva vida ha estat una lluita constant per  un món millor i que està satisfeta i ufana de tot el que ha fet. I ens recorda al seu estimat Miquel i ens emociona.

I tot l’auditori en peu s’apassiona . Perquè  donar el premi “Compromís” a la Pepita és reconèixer la tasca d’una generació d’homes i dones conseqüents amb uns ideals de justícia social i de llibertat. Perquè totes i tots els allí presents amb els nostres aplaudiments volem dir amb vehemència als vells lluitadors: Gràcies, perquè amb la vostra coherència i compromís ens heu obert i assenyalat el camí, un camí  que hem de fer entre tots.

Lleida, 25 d’abril de 2005

 

 

.