24 d'abril: aniversari del nostre pare

 

Ho vaig escriure un vint-i-quatre d’abril, aniversari del pare.

Diumenge passat, un home jove amb dos petits passen davant una obra, els hi diu amb orgull: “Mirad, esta casa la hace papá”; Els menuts la miren bocabadats.

Em va venir al cap el pare. 

Quan sortíem, els diumenges, de passeig per la Banqueta, veient el pont vell -tot i saber la resposta- li preguntàvem: “Papá, trabajaste en el puente, verdad?. Sí, de listero. 

I amb quina satisfacció el travessàvem, anant cap als “Campos”! Era el puente de papá!. 

Alguna vegada li havíem preguntat: Papá, por qué viniste a Lerida?. I ens responia: “De haberme quedado en Plasencia hubiera sido pastor o mozo en alguna pardina. Quería algo mejor”

Quan passo pels voltants del mercat de Santa Teresa i trobo algú dels vells del barri; si els saludo i no em reconeixen, només cal que digui. “Soc el fill de la botiga* del “Javier". 

I amb quín orgull!

 

*El nostre pare tancà la botiga al 1990, aviat farà 26 anys

 

 

 

 

I si reivindiquem Balàfia, Cappont i Parc de l'Aigua?

 

Arrel la finalització del període de preinscripció als centres educatius, diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò del "overbooking" als centres de Secundària.  

No ha estat cap sorpresa i per això, al si del Consell Municipal i sempre que hem tingut oportunitat* ens hem fet “pesats” reclamant  un nou mapa escolar, que actualitzés el dels anys 90,  per donar resposta a les actuals i futures necessitats d'escolarització.

Tothom era conscient que el “boom” de la Primària es traslladaria  als  centres de Secundària, la gran majoria d’ells, al màxim de la seva capacitat.

Aquests darrers cursos  les necessitats de places es pal·liaven obrint línies d'ESO  als instituts, així es va fer al  "Joan Oró",   "Torre Vicens" i  "La Mitjana".

Seguir amb l’opció de transformar  espais comuns (o de serveis) en aules  s'hauria de descartar; també la d’ocupar els patis per  instal·lar “barracots”.

Des de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT) de les terres de Lleida proposem altres opcions.

Cal recordar que anys enrere es va preveure la construcció de nous  instituts   a  Balàfia (Institut-escola)), Cappont i Parc de l’Aigua; i no oblidem que l'actual  Pla Urbanístic de la ciutat defineix com a equipaments determinats espais per a construir  aquells centres educatius de Secundària.

Hi ha qui diu que no es necessitaran, que l’actual  “boom” de la Secundària passarà. La resposta ha de ser força contundent: Amb independència que tot equipament pot tenir un canvi d’ús respecte al que és va construir (d’exemples hi ha),  un Estudi de Projecció Demogràfica de la UdL preveu que  al 2030 Lleida tindrà un màxim de 180.000 habitants. (càlculs més moderats parlen de 161.500, quan avui som 138.542)

I si comencem per reivindicar els centres de Secundària  ja  planificats?.

 

 

*De l'informe d'inici d'aquest curs (setembre 2015), a l'apartat d'Infraestructures:
a. Aules prefabricades. 55 (6 barracots més que el curs passat).
b. Pel que fa a l’escola de Pinyana, des de FETE-UGT reclamem el compliment de la resolució del Parlament de Catalunya pel que fa a l’inici de la construcció de l’edifici.
c. Hem de ser conscients de la problemàtica dels propers anys pel que fa a problemes en cobrir la demanda a la Secundària.
d. El Departament ha de definir-se (el mapa escolar de la ciutat s’ha de conèixer i debatre). Sense oblidar que en el seu moment es van projectar un institut a Balàfia, un altre a Cap Pont i un tercer al Parc de l’Aigua.

 

 

 

 

 

És possible que això passes en aquest país?

Era el 1975 quan arriba a les meves mans  un llibre de poemes de Gabriel Celaya titulat “Cantos íberos" i entre ells, “La falsa paz”

Peor que la guerra, ¿que?

La paz, la paz!

Esa paz que suena a tiro.

Y que mata sin alarma.

Paz, paz, paz!



"parte" corresponent a l'1 d'abril del 1939

Quan vaig començar a escola ( el meus records s'inicien a finals dels anys 50)  el calendari escolar assenyalava  l'1 d'abril com a “Dia de la Victoria”, es llegia el "parte de guerra”: En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo......., cantàvem cançons patriòtiques com el "caralsol" o  el "Pordioslapatriayelrey (el mestre era carlista)   i copiàvem de l'únic llibre que teníem,  aquella  "Enciclopèdia  Álvarez", il.lustracions relacionades amb l'efemèride.

A la tarda, ja no tornàvem a escola.

Sovint he pensat que, davant  misèria i tristor, millor oblidar però no, de seguida em reafirmo que no s'ha d'esborrar de la memòria col.lectiva, que el jovent  ha de saber; encara més quan hi ha qui diu “I és possible que això passès en aquest país?” (Així s’expressava una senyora quan, després de la projecció de “Las Maestras de la República”, iniciàrem un debat on es parlà també  de  la depuració patida pel magisteri republicà)

Una depuració conseqüent amb el pensament dels jerarques del “Movimiento”; mireu sinó el que deia al 1937 José Peremartín, Cap d’ensenyaments superiors i mitjans del Ministeri: “Tal vez un 75% del personal oficial enseñante ha traicionado la causa nacional. Una depuración inevitable va a disminuir consideráblemente, sin duda, la cantidad de enseñantes de la enseñanza oficial”

El resultat fou el que ens explica Luís Garcia Montero: “Hi havia tanta mancança de mestres que el Règim va haver d’inventar-se una llei de batxillers-mestres, de mestres sense magisteri, per repoblar les escoles i ensenyar a les nenes el compliment de “sus deberes” i als nens el perill de no observar  “los Diez Mandamientos”.

Els docents  havien de ser la punta de llança del "Règim".  

La revista “ El Magisterio Español”,  corresponent al 14 de febrer del 1940  expressava el tipus de mestre que volia el “Nou Estat”: “Queremos hacer del Maestro un capitán, un apóstol y cargamos sobre su conciencia el peso enorme de una civilización, y nada menos que la civilización cristiana para forjar un pueblo catòlico (..), que neutralice los efectos y destruya la estela de la escuela deïcida, de negra i nefasta memoria para España”.

En aquella escola hi havia uns objectius instructius, psicològics, patriòtics i religiosos. La manera d’aconseguir-los, que millor que la mostra treta d’aquest Diari d’una classe de 3er grau corresponent al dimarts 2 d'abril de 1940 (la jornada anterior, “Dia de la Victoria” havia estat festiu). Així era l'escola franquista.

 

 

 

 

Una “missió pedagògica” a la Conca del Meià

 L’objectiu que es plantejà la Segona República a l’hora d’organitzar el Patronat de Missions Pedagògiques fou  portar la cultura, el coneixement i l’educació al món rural.

 

Sabíeu que a les nostres comarques s’organitzaren cinc “Missions Pedagògiques”?



Dia de mercat a Artesa de Segre.
Fons Salvany
 

Avui parlarem de la realitzada per diverses localitats de la Conca del Meià. Els dies 30, 31 de març i 1 d’abril de 1934, arribaren “missioners de la cultura” a Artesa de Segre, La Foradada, Alentorn, Vilanova de Meià i Santa Maria de Meià.

Encapçala aquella expedició pedagògica la Pepita Uriz, directora de l’Escola Normal i presidenta de FETE-UGT a les terres de Lleida; l’acompanyen el mestre Josep Alcobé, Josep Boohek, Frederic Godàs –fill del fundador del “Liceu Escolar” i secretari d’organització del Sindicat-, Miquel Solé i Petronel.la  Llobet. Col.labora  una jove estudiant de magisteri, l’Hortènsia Vallejo (després de la guerra, a l’exili, va treballar als estudis de Radio Bucarest) mare del Petre Roman que fou, al 1989 amb la caiguda del dictador Caucescu, Primer Ministre de Romania.

 

 

Quan la “missió” arribava a un poble s’organitzaven jocs per a la canalla, passaven documentals, s’escoltava música mitjançant un gramòfon, s’organitzava alguna xerrada cultural oberta a tothom i s’entregava un armari/biblioteca (durant el període, el Patronat de Missions envià a terres lleidatanes 118 biblioteques, els llibres de les quals es posaven a disposició, en préstec, dels habitants del poble).

Potser amb ironia, però amb gran encert, es digué que les Missions Pedagògiques eren la gran festa de la cultura.

 

Violència als centres escolars, factor de risc

Durant aquest curs els mitjans de comunicació s’han fet ressò de diversos cassos d’agressions al professorat, i més recentment el cas de Bellcaire. No ens equivocarem si pensem que hi ha  altres “incidents” no denunciats i, per tant, que no surten a la llum pública.

Als centres escolars es produeixen situacions  percebudes com de “violència”:  conductes d’alguns alumnes vers el professorat o altres comportaments en forma d’insults, agressions, maltractament psicològic,... entre els mateixos alumnes, la gestió dels quals, per part del professorat, és font de malestar i estrès.

Sempre hi ha hagut el que s’anomena disrupció, una situació produïda a l’aula, en què alguns alumnes impedeixen amb el seu comportament el desenvolupament de la classe i el professorat necessita utilitzar cada cop més temps per controlar la disciplina i l’ordre, la qual cosa produeix un progressiu desgast psicològic. La majoria d’aquestes conductes típiques de disrupció, en si mateixes i observades de forma aïllada, no són considerades situacions de violència. No obstant és relativament fàcil traspassar la frontera entre una situació de disrupció i una de manca de disciplina que pot esdevenir en problemes de convivència: faltes d’educació, contestes, situacions de boicot passiu o insults (violència verbal). Sovint l’escala del conflicte pot anar creixent fins a generar situacions de disciplina encara més  greus.

Cert que les agressions directes al professorat, per part dels alumnes o els seu entorn més proper, són escasses però no una excepcionalitat. Una enquesta elaborada per la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT), amb participació de 1200 docents de tot l’estat aflorava que un 7’4% dels entrevistats reconeixien haver patit algun cop agressió física, mentre gairebé un 2% ( 19 professors/es del enquestats) afirmaven rebre agressions físiques amb certa freqüència. Encara que “només” un 7’4% del professorat reconeixia haver patit  agressió física, per a més de la meitat dels enquestats, la percepció de patir una agressió els genera nivells d’estrès molt alts.

No hem “d’amagar el cap sota l’ala” a una realitat i parlar és el primer pas per afrontar el problema i trobar solucions.

Amb independència de les respostes legals que s’hagin prendre en les situacions més greus i la demanda d’un recolzament efectiu al professorat, per part de l’administració pública i la titularitat dels centre privats, els protocols i comunicacions dels centres han de deixar ben clar que s’entén com a situacions de “violència”, que no hi haurà tolerància de cap mena i que, en cas de produir-se s’iniciaran de forma immediata les accions jurídiques pertinents.

Les situacions de “violència” que es produeixen als centres, més enllà de si es donen en molta o poca proporció, produeixen nivells d’estrès percebuts molt alt en un percentatge elevat del professorat. L’estrès és una reacció de l’organisme a una situació d’amenaça, susceptible de produir trastorns a la salut en diferents graus: trastorns musculars, ansietat, depressió, “síndrome del cremat”,....Havent relació causa/efecte la violència als centres escolars és un factor de risc. Cal recordar que un risc laboral es defineix com la possibilitat que un treballador pateixi un determinat dany en la seva feina, i l’exposició dels treballadors de l’ensenyament a determinats nivells d’estrès, com el que genera situacions de “violència” pot produir danys, accidents laborals.

Tanquen línies. No té cap sentit

 

Davant els rumors, no desmentits pels SSTT d’Ensenyament a Lleida, del tancament de grups de P3 a les escoles "Joan XXIII" i "Ciutat Jardí "(sí que és oficial la fusió dels dos centres del Secà, i per tant la pèrdua d’un P3 i un P4), cal fer  les següents consideracions:
1. Actualment la majoria dels centres de la ciutat els tenim al nombre màxim d’alumnes/aula que estableix la Llei (25) Més... esponjats determinats barris com Secà, Bordeta, Magraners, Mariola i escola “Cervantes”.
2. Malgrat portem dos cursos amb reducció d’alumnes la realitat és que, després dels augments dels anteriors, estem xifres del 2008.
3. Amb un nombre similar d’alumnes i menys grups que fa 8 anys (no oblidem que aquests darrers anys s'ha perdut: una línia a "Pinyana" i han deixat sense concert dos grups de P3), enguany proposen tancar P3 i P4 del Secà, P3 de ”Joan XXIII” i “Ciutat Jardí”.


Escola "Joan XXIII. Lleida.
 

Tenint en compte els punts abans esmentats s'ha de  reclamar:
1. Que no hi hagi cap tancament de grups (comencen per P3 i  progressivament  el centre perd una línia sencera)
2. La menor entrada d’alumnes al sistema ha de ser una oportunitat per reduir ràtios.

 

L’educació, clau per aconseguir la igualtat*

Dia de la Dona-2016

 

 

Les retallades dels darrers anys en polítiques d’igualtat i educació s’ha traduït en un retrocés dels drets de les dones en tots els àmbits, en el laboral veiem com la bretxa salarial s’ha fet més gran, hi ha més treball precari, ha augmentat entre les dones els contractes a jornada reduïda i com la manca de recursos (escoles bressol, llei de la dependència,...) ha obligat a moltes dones a assumir tasques d’atenció a la infància, gent gran o persones malaltes i altres activitats en l’àmbit familiar.

La violència de gènere, que totes les setmanes es manifesta amb l’assassinat de dones i fills, la dramàtica situació de les refugiades, són dues de les tragèdies de la meitat de la població, les dones, i especialment d’aquelles que es troben en un context més vulnerable.

 

A l’àmbit educatiu les retallades han significat manca de recursos en polítiques d’igualtat, a l’hora que es parla de la importància de l’educació, per pervenir la violència de gènere  o per eradicar les actituds sexistes. La realitat és que pràcticament s’han eliminat els programes de sensibilització. No hi ha formació inicial i continua del professorat, ni hi ha plans d’igualtat ni programes d’educació socioafectiva.  Malgrat hi hagi lleis com la Llei Integral de prevenció de violència  de gènere o la Llei d’igualtat efectiva entre dones i homes; que obliguen a desenvolupar accions específiques.

 

 

Des de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT) reivindiquem:

·        Polítiques d’educació en igualtat amb pressupostos i recursos que promoguin la coeducació, la prevenció i l’actuació davant situacions de violència de gènere.

·        Restituir l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, incorporant en totes les etapes educatives formació específica en igualtat, història de les dones, educació socioafectiva i prevenció de la violència de gènere.

·        Crear el Coordinador/a per a la Igualtat que promogui als centres accions de coeducació,  igualtat i prevenció de violència de gènere.

·        Dotar de formació i recursos als Equips Psicopedagògics (EAP) per a la prevenció de situacions de violència de gènere i intervenció en situacions d’especial vulnerabilitat, com la dels fills i filles que pateixen violència de gènere.

·        Formació inicial en tècniques per a la igualtat, accions coeducatives, socioafectives i prevenció de violència,  a les Facultats de Ciències de l’educació

FETE-UGT reivindica el valor de l’educació com eina fonamental per aconseguir la igualtat i continuar  amb l’ objectiu de proporcionar a les treballadores i treballadors de l’ensenyament els recursos i les eines necessàries per educar en igualtat.

 

*Extracte del Manifest de FETE-UGT Federal amb motiu del "Dia de la Dona 2016" elaborat conjuntament amb Rosa M. Giralt.