Cap a on va la FP?

 

 

Acaba la Fira de la Formació Professional on s’han pogut visualitzar els estudis que preparen  per a un ofici i empreses que col·laboren amb el Departament d’Ensenyament  facilitant la formació dual mitjançant la qual l’alumnat, a l’hora que treballa amb un contracte en pràctiques,  es treu una titulació oficial.

Lloc de trobada, en el nostre cas amb el col·lectiu docent; on hem copsat  com la manca d’informació oficial respecte a la centralització dels cicles en determinats centres, l’organització de la Formació Professional Bàsica que instaura la LOMCE en substitució dels Programes de Qualificació Professional, pels alumnes que no han acabat l’etapa obligatòria o com amb l’excusa de poca matrícula,  sobretot en centres  de comarques i entorns amb escassa densitat de població, s’unifiquen nivells d’un mateix cicle, afectant la  qualitat  en determinades matèries i la pèrdua de llocs de treball docents que implica i planteja grans interrogants, angoixa i malestar.

Des de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT, FETE-UGT de les terres de Lleida, amb representació en la Junta de Personal Docent (a l’àmbit privat seria el Comitè d’Empresa) i presència al Consell Territorial d’Ensenyament, òrgan de participació dels sindicats, patronals, associacions de pares i mares, moviments de renovació pedagògica i administració local, denunciem que el Departament prengui decisions sense que s’hagi presentat el Mapa de la Formació de les terres de Lleida.

 

Cal obrir el debat sobre el model d’implantació de la FP a les nostres comarques,  la seva repercussió en el territori i afectació en les plantilles i llocs de treball docent. Un debat que s’ha d’encetar en el marc dels òrgans de participació i representació dels que per llei ens hem dotat.

 

 

 

   La festa del llibre

 

De nou la diada de Sant Jordi, del llibre i la rosa.

 

Una oportunitat per comentar aquesta preciosa imatge del 1932, amb motiu de l'arribada de la biblioteca del Patronat de Missions Pedagògiques a Bonansa (Ribagorça)

 

 

 

 "Elles i ells recorden com durant deu dies de setembre i octubre d’aquell 1932, diverses localitats de la comarca, rebien la visita... de set mestres que portaren cançons, música, poesia i les primeres pel•lícules de cinema que mai havien vist. Han passat uns mesos i avui és dia gran; tot i haver nevat, cal sortir al carrer ben endiumenjats, s’ha rebut allò que els van prometre: un armari ple de llibres, una biblioteca i l’han plantada davant l’Estudi, l’escola del poble. Tothom es retrata al voltant d’aquell símbol de la cultura i el progrés que el Patronat de Missions Pedagògiques vol fer arribar, com a Bonansa, als indrets més apartats del país. A tocar la preuada biblioteca, dos homes –tal vegada l’alcalde i el mestre- enarboren amb orgull una bandera, és la Tricolor, l’emblema d’aquella República que a molts homes i dones, com els i les de la fotografia, il•lusionà".

 

Salut

 

CONTRA LA PRECARIETAT I EN DEFENSA DELS DRETS LABORALS A L’ENSENYAMENT PÚBLIC

El passat dijous 27 de març es publicava el decret de provisió de llocs de treball docents (Decret de Plantilles); un model de gestió privada dels centres públics que s'ha de  valorar com un pas més cap a la precarització i la pèrdua de drets laborals dels treballadors i treballadores de l’ensenyament públic.

 

 

 

 

Una norma que fa del director/a  cap de personal, amb competències per  proposar anualment la plantilla i el perfil dels llocs docents del centre; triar el professorat que ha d’ocupar una plaça provisionalment (sigui provisional,  funcionari en pràctiques, en comissions de serveis o interí ) i escollir el docent substitut entre els 20 primers de la borsa d’interins.

El Decret defineix els llocs docents en: Ordinaris, que han de ser un mínim del 50% dels del centre i  coberts per concurs general de trasllats. Singulars, amb  perfils determinats i selecció del professorat que els ha d’ocupar  per concurs específic amb inclusió d’una entrevista. D’especial responsabilitat per a tasques directives, amb personal seleccionat per la direcció del centre.  Amb excepció d’alguns temporals,  programes determinats com aules d’acollida, Unitats d’Atenció a l’Educació Especial..., els llocs són coberts amb caràcter definitiu i els docents que l’ocupen esdevenen suprimits quan la direcció modifica el perfil del lloc.

Amb el Decret de Plantilles, a l’ensenyament públic es legalitza l’arbitrarietat, la precarietat i s’implanta el model de contractació de l’empresa privada,. Que s’utilitzin o no els mecanismes que atorga  la norma, a l’hora d’escollir el professorat,  dependrà de la direcció del centre i per tant serà a ella a qui se li haurà d’agrair l’objectivitat i la utilització de criteris clars i transparents, o criticar el seu favoritisme garantit per la legalitat d’una norma injusta.

Els responsables d’Ensenyament diuen que l’objectiu del Decret és aconseguir el millor professorat en cada lloc i  moment;  també afirmen   que un sistema com aquest dóna millors resultats (tot una fal·làcia).

Amb una similar tipologia d’alumnat, no hi ha diferència entre els resultats d’un centre públic i d’un privat (en aquests darrers la contractació és molt similar a la que ara es vol introduir a la pública); el que diferència els centres educatius, amb independència de si són públics o privats, és el grau de diversitat i si es donen o no les eines i estratègies que  responguin a les  necessitats d’aprenentatge i socialització.

Davant la precarietat, arbitrarietat i manca de transparència que s’instaurà als  centres públics; per  defensar els dret laborals i  des de la unitat sindical, cal mobilitzar-se, mitjançant convocatòria d’assemblees territorials, plantejant-se  la convocatòria de vaga fins aconseguir la retirada del decret de provisió de llocs de treball docents.

 

 

.

 

“Las Maestras de la República”..............a Lleida

 

Un documental que ens parla de mestres republicanes i  reflecteix  les seves vivències,  el pensament i  la tasca innovadora que impulsaren en un temps d’il·lusió col·lectiva. Que té la virtut de recuperar la memòria d’ unes persones i el seu legat d’igualtat, justícia i tolerància; d’uns drets que foren són i sempre caldrà defensar.

I si parlem de mestres republicanes que van exercir a les nostres comarques i van fer d’elles un cau de renovació pedagògica i modernitat?

De les germanes Uriz, la Josepa i l’Elisa, la Dolors Piera, la Josepa Reimundi, l’Hortènsia Vallejo, les germanes Roure, la Carmen Maestro, la Carolina Zavala, la Montserrat Salafranca, la Maria Cuyàs,... i tantes altres.

Liders com la Pepita Uriz o la Dolors Piera; docents  que ens mostren com innovació educativa i sindicalisme es donen la ma (de nou es va veure, als anys 70, en la transició a la democràcia); activistes de grup “Batec”, que participaren en les cinc Missions Pedagògiques que s’organitzaren en terres lleidatanes.

Amb l’alçament feixista i la guerra, els mestres al front –recordem als milicians de la cultura-, elles a l’escola fent realitat la proclama “al setembre cap nen sense escola” . La Josepa Reimundi recordava com a l’ escola de Balaguer que dirigia van crear l’aula de 3 anys o els tallers de preaprenentatge.

La derrota significà la depuració i la por; la presó,  el càstig,  l’expulsió, o l’exili. La mateixa Reimundi ens explicava el seu pas per les presons, el no poder fer de mestra, el buscar-se d’altres feines per sobreviure, les ràtzies feixistes, l’activisme en aquell temps de foscor.

Per moltes arribà l’hora de l’exili; unes es quedaren a Europa, la resistència al feixisme (les Uriz, l’Hortènsia Vallejo, la Carmen Maestro). Altres cap a l’exili americà, on seguiren la seva tasca pedagògica.

“Lo que ustedes perdieron acá nosotros ganamos allà” deia el consul mexicà a Barcelona en una visita a Lleida per parlar de los “Colegios de l’Exilio”.

A Xile: Dolors Piera, a Maracaibo: Carolina Zavala, als col.legis com el “Madrid”, el “Cervantes” o l’inistitut “Luís Vives” trobem la Teresa Vilasetrú, la Pepita Roure, l’Elvira Godàs,...

I les que es quedaren aquí?

Les més oblidades, d’elles sí que no es parla; i potser foren les que ho van tenir més difícil. Deixà escrit la Josefina Aldecoa en “Historia de una Maestra”:

“El miedo adaptaba distintas formas. Miedo por el destino de Ezequiel, miedo a ser denunciada, miedo a encontrarme sin trabajo”.

La por que devien de passar aquelles mestres! Montserrat Salafranca, de Bellvís,  deportada a Castellà, lluny dels seus, vigilada; o la inspectora Maria Cuyàs; esposa de l’Herminio Almendros, introductor de la impremta a l’escola i les tècniques Freinet; vuit anys a Huelva fins el retrobament amb l’espòs a l’exili cubà.

Històries i legat d’unes dones que pagaren ben car  la seva coherència i compromís amb un principi  més vigent que mai, d’educació per a què?

Per aconseguir persones cultes, lliures i justes.

 

 

 

 

Recuperem-los de l’oblit      Al setembre del 2005 durant la celebració del Congrés de l’exili republicà, el professor Fernando Serrano, fill d’exiliats espanyols i degà de la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Mèxic ens recriminà tot dient:   “En España se decretó el olvido”   Aportar el nostre gra de sorra a la recuperació de la memòria històrica és molt important; el jovent, i molt especialment els aprenents de mestre han de saber que als anys trenta del passat segle s’inicia un temps d’il·lusió col·lectiva; governants republicans i  classes populars donaren força  fonamentaren en l’educació i la cultura  el seu afany per aconseguir una societat més justa, lliure i  solidària.   Els docents se sentiren protagonistes i eixiren moviments de renovació, d’escola activa; a Lleida sorgí el grup “Batec”, definit per l’Alexandre Galí com una “revolució pacífica de mestres”. Foren cinc anys il·lusionants, estroncats per un cop d’Estat, l’inici d’una guerra i una repressió que esquitxà plenament al professorat. Cal recordar les paraules del franquista José Pemartín, cap de l’Ensenyament Mitjà i Superior,  al 1937 deia: “tal vez un 75% del personal oficial enseñante ha traicionado a la causa nacional. Una depuración inevitable va a disminuir considerablemente, sin duda, la cantidad de personas de la enseñanza oficial”. Repressió i una llarga dictadura durant la qual els vencedors buscaren que s’oblidés aquell temps en què el nostre país es va donar l’oportunitat d’entrar en la modernitat.   Parlem de recuperar la memòria històrica i ser solidaris amb les víctimes  d’aquella tragèdia que tant va canviar el nostre país, que tant ens va canviar; víctimes que durant molts anys només han estat al cap i al cor dels seus estimats, i es mereixen el nostre reconeixement. Tinc davant una carta l’he rebuda des de Blagnac,  poble del sud de França, de la qual reprodueixo uns breus fragments:   “Soy Hector Barqué, el hijo de Ricardo Barqué. (...) me emocionó, al recibir el libro en el cual nombran a mi padre y estoy muy orgulloso de lo que fue. Yo nací el 16 de enero del 37 y en febrero del 39 salí con mis padres y otros alumnos y pasamos la frontera… donde teníamos que ser recogidos por unos maestros suizos y llegar a Suiza. Pero no pudo ser porque el Gobierno no dejaba entrar si no tenías una cédula de 500 francos suizos. Así es que nos quedamos en Francia, en Dijon. Es allí donde murió mi padre en el 41. Padecía del corazón y como tuvo que trabajar de manobra, no era bastante fuerte y murió. Yo no lo recuerdo porque era demasiado pequeño. Luego, con mi madre bajamos a Toulousse (...) Mi madre se llamaba Montserrat Perellada, también era maestra. Mi madre me decía que en España era del Sindicato de maestros y que estaban en contra de Franco”.       Montserrat Perellada era mestra a Sidamunt i una de les capdavanteres del moviment Freinet i de la renovació pedagògica a les Terres de Lleida. No creieu que el seu fill té dret a saber-ho? I pel que fa al pare de l’Hector, el Ricard Barqué, era fill d’uns pastissers del carrer Magdalena, jove, actiu i mestre de Bell-lloc d’Urgell; al desembre del 33 presidí l’acte de presentació de la FETE a Lleida. Va ser un dels fundadors del  sindicat d’ensenyants de la UGT.   Hi ha molts com la Perellada, com el Barqué,... i els hem de rescatar de l’oblit tot recobrant-los del silenci al que foren condemnats. Si aneu a Barcelona, i us apropeu a l’esplanada del Forum de les Cultures, trobareu l’ escultura Fraternitat, recorda que en aquell indret, del 39 al 52, van ser afusellats centenars, prop de dos mil, presos polítics; era el Camp de la Bota. En aquella escultura hi ha gravats uns versos que diuen: “Oh Pare de la nit, del mar i el silenci / jo vull la pau però no vull l’oblit”.   Són paraules del poeta lleidatà Màrius Torres.

 

 

Consellera "díxit"

 

Per a la consellera “el discurs de la renovació pedagògica ha d’anar acompanyat d’una bona gestió”.

Llàstima, s’ha oblidat d’afegir: “democràtica”.

Parla la consellera del decret de plantilles i diu que “per avançar s’han de trencar motllos”.

 

Es trenquen motllos quan poden transformar la meitat de la plantilla docent d’un centre en llocs singulars o llocs d’especial responsabilitat i tot seguit, convocar concurs de mèrits per a cobrir-los amb definitius?.

El que es trenca és l’objectivitat del concurs general de trasllats, fomentant l’arbitrarietat en la gestió; però tranquils, com diu ella, hem de comptar amb la “professionalització de les direccions”.

 

Nota: Encara tinc en la memòria aquell cos de directors que vàrem aconseguir treure’ns de damunt els llunyans anys 70).
  

Agitadors de consciències

 

Avui; Diada dels Innocents, he presentat el bloc-commemoratiu dels 80 anys de la presentació de la FETE- UGT a les nostres comarques. “Agitadors de consciències”,  dones i homes de l’àmbit de l’educació que  deixaren empremta.

Ha estat un exercici de memòria històrica per rememorar aquell desembre del 33 i els seus protagonistes, capdavanters del sindicalisme i la renovació pedagògica.

Al tinter romanen molts d’aquells “agitadors de consciències”, així va definir la Teresa Pàmies als homes i dones de la FETE, als quals  hem de recuperar de l’oblit: el Ramon Costafreda, les germanes Pepita i Carmen Roure, el Josep Santaularia, el Pere Garcia Lamolla, la Carmen Español, el Josep Vilalta, els germans Josep, Miquel i Rosend Vigatà, l’Elisa Uriz, l’Andreu Rodamilans, l’Hortensia Vallejo, el  Màrio Aleixandre, el Pau Xuriguera, el Manel Bergés...

Sense oblidar dos grans de la renovació pedagògica, el Jose deTapia i el Patricio Redondo, ambdós des de les files llibertàries i per paradoxal que sembli, partícips  del projecte.

Perquè, com ens havia dit la Josepa Reimundi, la Bepeta: “FETE era el sindicat dels mestres”.

Un Sindicat que, des dels seus orígens, lluita  per la dignificació de la professió docent i  reivindica tant el benestar moral, social, econòmic i intel·lectual de les persones, com aconseguir  una societat  més culta, lliure i justa.

Una societat on l’escola sigui considerada clau de futur, correctora de desigualtats i amb les eines per garantir una educació gratuïta i de qualitat.

Una educació que  eviti qualsevol tipus de discriminació social, de gènere, racial o de cultura. I així,  esdevingui  eina de progrés i d’igualtat.

http://fetelleida.blogspot.com.es/