Recuperem-los de l’oblit      Al setembre del 2005 durant la celebració del Congrés de l’exili republicà, el professor Fernando Serrano, fill d’exiliats espanyols i degà de la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Mèxic ens recriminà tot dient:   “En España se decretó el olvido”   Aportar el nostre gra de sorra a la recuperació de la memòria històrica és molt important; el jovent, i molt especialment els aprenents de mestre han de saber que als anys trenta del passat segle s’inicia un temps d’il·lusió col·lectiva; governants republicans i  classes populars donaren força  fonamentaren en l’educació i la cultura  el seu afany per aconseguir una societat més justa, lliure i  solidària.   Els docents se sentiren protagonistes i eixiren moviments de renovació, d’escola activa; a Lleida sorgí el grup “Batec”, definit per l’Alexandre Galí com una “revolució pacífica de mestres”. Foren cinc anys il·lusionants, estroncats per un cop d’Estat, l’inici d’una guerra i una repressió que esquitxà plenament al professorat. Cal recordar les paraules del franquista José Pemartín, cap de l’Ensenyament Mitjà i Superior,  al 1937 deia: “tal vez un 75% del personal oficial enseñante ha traicionado a la causa nacional. Una depuración inevitable va a disminuir considerablemente, sin duda, la cantidad de personas de la enseñanza oficial”. Repressió i una llarga dictadura durant la qual els vencedors buscaren que s’oblidés aquell temps en què el nostre país es va donar l’oportunitat d’entrar en la modernitat.   Parlem de recuperar la memòria històrica i ser solidaris amb les víctimes  d’aquella tragèdia que tant va canviar el nostre país, que tant ens va canviar; víctimes que durant molts anys només han estat al cap i al cor dels seus estimats, i es mereixen el nostre reconeixement. Tinc davant una carta l’he rebuda des de Blagnac,  poble del sud de França, de la qual reprodueixo uns breus fragments:   “Soy Hector Barqué, el hijo de Ricardo Barqué. (...) me emocionó, al recibir el libro en el cual nombran a mi padre y estoy muy orgulloso de lo que fue. Yo nací el 16 de enero del 37 y en febrero del 39 salí con mis padres y otros alumnos y pasamos la frontera… donde teníamos que ser recogidos por unos maestros suizos y llegar a Suiza. Pero no pudo ser porque el Gobierno no dejaba entrar si no tenías una cédula de 500 francos suizos. Así es que nos quedamos en Francia, en Dijon. Es allí donde murió mi padre en el 41. Padecía del corazón y como tuvo que trabajar de manobra, no era bastante fuerte y murió. Yo no lo recuerdo porque era demasiado pequeño. Luego, con mi madre bajamos a Toulousse (...) Mi madre se llamaba Montserrat Perellada, también era maestra. Mi madre me decía que en España era del Sindicato de maestros y que estaban en contra de Franco”.       Montserrat Perellada era mestra a Sidamunt i una de les capdavanteres del moviment Freinet i de la renovació pedagògica a les Terres de Lleida. No creieu que el seu fill té dret a saber-ho? I pel que fa al pare de l’Hector, el Ricard Barqué, era fill d’uns pastissers del carrer Magdalena, jove, actiu i mestre de Bell-lloc d’Urgell; al desembre del 33 presidí l’acte de presentació de la FETE a Lleida. Va ser un dels fundadors del  sindicat d’ensenyants de la UGT.   Hi ha molts com la Perellada, com el Barqué,... i els hem de rescatar de l’oblit tot recobrant-los del silenci al que foren condemnats. Si aneu a Barcelona, i us apropeu a l’esplanada del Forum de les Cultures, trobareu l’ escultura Fraternitat, recorda que en aquell indret, del 39 al 52, van ser afusellats centenars, prop de dos mil, presos polítics; era el Camp de la Bota. En aquella escultura hi ha gravats uns versos que diuen: “Oh Pare de la nit, del mar i el silenci / jo vull la pau però no vull l’oblit”.   Són paraules del poeta lleidatà Màrius Torres.