“Las Maestras de la República”..............a Lleida

 

Un documental que ens parla de mestres republicanes i  reflecteix  les seves vivències,  el pensament i  la tasca innovadora que impulsaren en un temps d’il·lusió col·lectiva. Que té la virtut de recuperar la memòria d’ unes persones i el seu legat d’igualtat, justícia i tolerància; d’uns drets que foren són i sempre caldrà defensar.

I si parlem de mestres republicanes que van exercir a les nostres comarques i van fer d’elles un cau de renovació pedagògica i modernitat?

De les germanes Uriz, la Josepa i l’Elisa, la Dolors Piera, la Josepa Reimundi, l’Hortènsia Vallejo, les germanes Roure, la Carmen Maestro, la Carolina Zavala, la Montserrat Salafranca, la Maria Cuyàs,... i tantes altres.

Liders com la Pepita Uriz o la Dolors Piera; docents  que ens mostren com innovació educativa i sindicalisme es donen la ma (de nou es va veure, als anys 70, en la transició a la democràcia); activistes de grup “Batec”, que participaren en les cinc Missions Pedagògiques que s’organitzaren en terres lleidatanes.

Amb l’alçament feixista i la guerra, els mestres al front –recordem als milicians de la cultura-, elles a l’escola fent realitat la proclama “al setembre cap nen sense escola” . La Josepa Reimundi recordava com a l’ escola de Balaguer que dirigia van crear l’aula de 3 anys o els tallers de preaprenentatge.

La derrota significà la depuració i la por; la presó,  el càstig,  l’expulsió, o l’exili. La mateixa Reimundi ens explicava el seu pas per les presons, el no poder fer de mestra, el buscar-se d’altres feines per sobreviure, les ràtzies feixistes, l’activisme en aquell temps de foscor.

Per moltes arribà l’hora de l’exili; unes es quedaren a Europa, la resistència al feixisme (les Uriz, l’Hortènsia Vallejo, la Carmen Maestro). Altres cap a l’exili americà, on seguiren la seva tasca pedagògica.

“Lo que ustedes perdieron acá nosotros ganamos allà” deia el consul mexicà a Barcelona en una visita a Lleida per parlar de los “Colegios de l’Exilio”.

A Xile: Dolors Piera, a Maracaibo: Carolina Zavala, als col.legis com el “Madrid”, el “Cervantes” o l’inistitut “Luís Vives” trobem la Teresa Vilasetrú, la Pepita Roure, l’Elvira Godàs,...

I les que es quedaren aquí?

Les més oblidades, d’elles sí que no es parla; i potser foren les que ho van tenir més difícil. Deixà escrit la Josefina Aldecoa en “Historia de una Maestra”:

“El miedo adaptaba distintas formas. Miedo por el destino de Ezequiel, miedo a ser denunciada, miedo a encontrarme sin trabajo”.

La por que devien de passar aquelles mestres! Montserrat Salafranca, de Bellvís,  deportada a Castellà, lluny dels seus, vigilada; o la inspectora Maria Cuyàs; esposa de l’Herminio Almendros, introductor de la impremta a l’escola i les tècniques Freinet; vuit anys a Huelva fins el retrobament amb l’espòs a l’exili cubà.

Històries i legat d’unes dones que pagaren ben car  la seva coherència i compromís amb un principi  més vigent que mai, d’educació per a què?

Per aconseguir persones cultes, lliures i justes.