Dilluns 6 de febrer.  Festa (amb ironia)

 

 

Qui em coneix al barri sap que en cada elecció he fet d’interventor del PSC.

Des dels 80, quan CiU es va fer càrrec del govern de la Generalitat, a la “meva” mesa electoral sovint trobava dos interventors ( un, en representació de Convergència i l’altre, de Unió); no cal dir que el mateix passava a les altres dues taules  del Col.legi Electoral. Amb alguna excepció,  els 6 interventors treballaven a l’àmbit de la Funció Pública.

Tanta aglomeració d’empleats de la Generalitat?

Permeteu-me que expliciti el que pensava. I si els seus Caps  han demanat voluntaris? Com se li pot dir no?. Potser més d’un pensaria que sortint a la llista de voluntaris no tenia res a perdre i sí molt a guanyar (els anys 80 i 90 fou en temps en  què es posava en marxa una nova Administració)

Alguns em  diran que no era el seu cas ( no seré jo qui li porti la contrària). Però també he de dir que quan CiU va perdre el govern de la Generalitat, aquella duplicitat de voluntaris s’acabà.

Si conto aquesta anécdora es arrel les declaracion de la Consellera de Governació, animant als empleats públics a demanar festa (assumptes propis) el dia 6 de febrer, per acompanyar a l'Artur Mas al Tribunal Superior de Catalunya.

Si la Consellera ho veu oportú i necessaris. Quants responsables polítics agraïran un gest solidari per part dels seus subordinats? (amb el Cap s’ha d’estar bé, mai se sap)

Per a qui ningú pugui interpretar que declaracions com la de la Consellera poguin arribar a ser una coacció més o menys encoberta i  malgrat el mateix President de la ANC quan va fer la proposta, ja parlava  que mai hi hauria coaccions, proposo que el dilluns dia 6 de febrer es declari dia festiu  no recuperable (la causa s’ho val, no?). Així  tots els ciutadans que vulguin podran acompanyar al expresident.

 

Per què se li ha de negar aquesta possibilitat   a molts ciutadans? 

I penso ens els treballadors de l’ensenyament, els de la sanitat o altres  de l’àmbit privat? (imagineu un mestre que digui que el dia 6 no anirà a classe i que algú el substitueixi?)

 

.

Imatge del passat?. No, força actual

 

Una Imatge, sembla treta del passat i colorejada; però no,  és ben actual. Persones que ara mateix tremolen de fred i cadascuna d'elles amb la seva història, afanys i desitjos.

Donaran xifres, dates i llocs que, amb  imatges i tot, mai  reflectiran la tragèdia per la que estan passant.

Buscava informació sobre Hortensia Vallejo Sampedro; una alumna de l’escola Normal que als anys 30 participà en diverses “Missions Pedagògiques”  organitzades en terres lleidatanes i em trobo amb mateixos cognoms un tal Sabino.

Supervivents de Mauthausen, Sabino no fou un d'ells

Germà de l’Hortènsia, de 26 anys, mort al desembre del 1943 a Gusen, un subcamp de Mauthausen, on anaven a parar persones que, segons els nazis, no tenien cap possibilitat de rehabilitar-se (Rehabilitar-se de què!)

Sabino,  un més de la llista de persones assassinades per botxins que, de ben segur, s'autoconsideraven “civilitzats”.

Continuo la recerca sobre l’Hortènsia i, en un número del diari  lleidatà "UHP", corresponent al desembre del 36, de nou  el Sabino.

L’havien cridat a files per defensar la República de la traició dels militars. Jove de 19 anys, protagonista d’una llarga història, d’una tràgedia que acabaria el 12 de desembre de 1943 de les pitjors de les maneres, lluny d'allà on set anys abans tot començà. 

Ara mateix; veient els actuals camps de refugiats hem de ser conscients que la història, sempre, sempre es pot repetir. 

Sabinos d'avui, persones que lluiten per la seva supervivència.

https://www.facebook.com/www.ideal.es/videos/10154193047462113/?pnref=story

Nit de Nadal

Ja comencen a arribar,

Petons i abraçades,

taula ben parada.

Quin goig  que fa!

Arbre de Nadal

ple de llums i estelat,

la jovenalla de la llar

ben guarnit l’ha deixat,

Hi ha un pessebre

de fusta i fang,

el més petit l'ha muntat,

fixeu-vos que delicat.
 

 

Ben amunt els mags,

el poble més enllà;

al pescador han interrogat:

Cap a on el Portal?

 

Figures hi ha

de més de seixanta anys,

altres no tant,

conills i garrins enguany han arribat.

 

 

La filadora és al llindar,

Maria i Josep prop l’Infant

El bou i la mula el van escalfant

L’àngel a sobre el pedruscall.

 

La vella el mira amorosa,

pastors també hi van

amb presents i regals,

altres arriben cantant.

 

La somereta prop l’olivar.

Dona, deixa de rentar.

Aiguaderes a la vall,

Vaques i cabra, pel mont pasturant.

Pagès amb els bous llaurant

amb l'eixerit acaba d’enraonar,

com de car s’ha posat el gra,

de  les bestioles i el nou cercat.

 

D’ovelles un bon grapat

guardades per rabadans

vora el foc a l'esguard

del fred i el glaç.

 

Albiren un àngel  al rocall.

La bona nova ha anunciat.

A Betlem es nat

Qui els ha de salvar.

 

 

 

 

 

La família aplegada,

taula  força engalanada,

gustosa menjada

sopa de peix i més tastets

Neules, xampany i torrons;

fruits secs d’allò més bons.

Cantem una nadala

apresa quan érem quitxalla

Tot sentint les cançons

es desvetlla el tronc.

La canalla s’ha sorprès ,

en veure l'esdeveniment.

Del caganer no hem parlat,

d’ell no ens  podem  oblidar.

Del seu indret estant

tot ho ha guaitat.

La iaia, ufana i emocionada

del petit fa una pensada:

Aquest noi tan estimat,

cada dia es fa més gran.

De la jovenalla barrina,

han de lluitar i s’han de formar;

el futur se l’han de guanyar

res els hi regalaran

Pels grans, salut desitja,

sap que amb estima gran,

dificultats  superaran.

I molta, molta felicitat.

Bon Nadal

 

 

 

 

 

Carme Español: Una combatent per la llibertat

Buscant informació sobre la Carme Español Masip, una d’aquelles mestres de la República, trobo en el  Corriere della Sera, un article de Franco Manzoni,  publicat el 2 d’agost de 2006, amb motiu de la mort de la docent lleidatana. El periodista parlava d’una “donna dolcissima, istintiva, tenace. Una combattente per la libertà del proprio Paese”

Anys 20. Escola Normal Femenina
 

Carmen Español havia nascut a Lleida el cinc de maig de 1911, al si d’una família humil i culta. El pare, Manuel,  tipògraf de professió, treballava en un diari de la ciutat. Estudia a l’escola Normal femenina situada a l’actual col.legi “Cervantes”, del carrer Cavallers. Acaba magisteri i al setembre del 29 ocupa una plaça interina a Esteri d’Àneu. Al curs següent es destinada a Enviny, poble a prop de Sort. Al novembre de 1934, amb 72 alumnes, es crea l’escola Mixta de Malgovern. Carmen Español serà la mestra  d’aquella nova escola, situada a l’Horta de Lleida, fins el començament de  la guerra del 36.
 

FETE-UGT de Lleida organitza un grup sanitari que sortiria cap al front i Carmen Español   i el seu germà Xavier, també mestre amb destinació a Pallerols (Alt Urgell), s’integren en ell. Lola Casadellà, jove d’Alcoletge i també  del grup, ho explica a les seves memòries: “...els homes i les cinc dones férem el jurament de lluitar junts i complir amb el nostre deure, per l’honor de la República i de la FETE Quan vam arribar a Pompinillos, al front d’Osca es presentà Francesco Scotti, un noi de les Brigades Internacionals, responsable de la sanitat del sector (...) ens van separar en tres equips; el nostre format per un metge, un practicant, una noia mestra, la Carmen Español, de Lleida, el seu germà i sis mestres més, que servien de camillers”

Carmen Español coneixeria  Scotti i ja no es van separar. En acabar la guerra passaren a França i van formalitzar la seva relació al consulat italià en Toulouse, el 17 de febrer de 1941.

Participaren en la resistència al nazisme i acabada la Segona Guerra Mundial s’instal.len a Milà. Scotti fou diputat vàries legislatures i, del 58 al 68, senador en representació del PCI.

Durant tots aquells any  la casa dels Scotti/Español fou lloc de trobada de polítics, intelectuals i artistes i, com explicava la Teresa Pàmies, punt  d’acollida d’ antifranquistes que arribaven a Milà.

 

Carrer Vittorino Emanuele. Milà

 

Al 1977 moria Francesco i ella es dedicà als  nets (havien tingut 3 fills:Vittoria, Giuseppe i Giulia) i  participava a activitats de les aules de la gent gran. L’article de Manzoni al  Corriere della Sera, abans esmentat, cloia:  “Ma non mancava mai un fiore ogni giorno sulla tomba del suo Francesco”

 

 

 

 

 

 

 

El tio Víctor d’Artesa



A Libia, recull llibres entre les runes

Hi ha imatges que inciten a la reflexió, també  hi ha de les que evoquen; com aquesta, mitjançant la qual se m’afigura el tio Victor.

 

 

Alumne del Patricio Redondo a Puigverd de Lleida, del grup dels grans; el mestre el responsabilitzà de la biblioteca. I amb quin orgull, ens deia, desenvolupava aquella tasca!

Arribà la guerra i el Víctor abandonà el poble. Amb el retorn descobrí  la biblioteca desmantellada i la majoria dels llibres cremats a les portes de l’escola.

Amb els anys  esdevingué el fuster d’Artesa.

Jo, de crio, passava part dels estius a Artesa amb els tios, l’Herminia i el Víctor, i els cosins. M’encantava  anar, jugar pels carrerons de la vileta, entrar a la fusteria  sabent que sempre trobaries un tros de fusta on, amb el xurrac, fer filigranes  i a l’hora de la migdiada, abans d’anar a banyar-nos al canal, fullejar algun dels  llibres que havia en aquella casa.

El tio, no  gaire parlador, era un enamorat de la cultura, tenia delit per la lectura i, per damunt de tot, vessava sabiesa i humanitat.  

Donar garsa per perdiu (o mareando la perdiz)

La consellera Ruiz ha encarregat a un grup d’experts el disseny d’un sistema educatiu “sense restriccions pressupostàries ni normatives” i, afegeix el secretari de Polítiques Educatives, Antoni Llobet: “cal saber on hem d’anar”.

 

Sembla com si ens diguin, feu la 

 

 

 

i “amb el marge que tinguem ho farem”.

 

Els experts podrien adaptar a la realitat actual els documents de la Conferència d’Educació de la consellera Carme Laura (CiU) del 2002; els del Pacte Nacional per l’Educació de la consellera Cid (ERC) del 2006 i els que s’aportaren amb la Llei d’Educació de Catalunya, del conseller Maragall (PSC) del 2009.

Trobaran propostes, molt avançades respectes al que s’està fent, no desenvolupades perquè no s’han esmerçat els diners que la llei preveia.

 

 

A Catalunya  es destina al voltant del 4’18% del PIB (darreres dades aportades per l’INDESCAT) a l’ensenyament; lluny de les previsions de la Llei d’Educació  (LEC) del 2009 que en la seva Disposició final segona assenyala: “El Govern, a fi d’assolir els objectius d’aquesta llei, ha d’incrementar progressivament els recursos econòmics destinats al sistema educatiu i, prenent com a referència els països europeus que excel·leixen en educació, ha de situar progressivament durant els propers vuit anys la despesa educativa a l’entorn, com a mínim, del 6% del producte interior brut”.

Per  a què ens entenguem,  si els pressupostos del 2016 (prorrogats dels anteriors) destinen a Ensenyament 4.442’5 milions d’€; els del proper  any,  d’acord amb la LEC, s’hauria de triplicar la quantitat fins arribar als 12.536’6 milions d’€ (el 6% del PIB).

Així que no continuïn “donant garsa per perdiu” ni entretinguin al personal.

 

Docents en “Missions Pedagògiques” a les terres de Lleida

“És normal que vulgueu saber, abans de començar, qui som i a què venim. No tingueu por. No venim a demanar-vos res. Tot al contrari; venim a donar-vos de franc algunes coses. Som una escola ambulant que vol anar de poble en poble. Una escola on no hi ha llibres de matrícula, on no cal vessar llàgrimes per aprendre, on a ningú es posarà de genolls. Per què el Govern de la República que ens ha enviat ens ha dit que hem de venir als poblats més pobres, més amagats, més abandonats, i hem de mostrar-vos quelcom, quelcom d’allò que no sabeu perquè heu estat sempre sols i lluny dels llocs on altres ho aprenen i per què ningú, fins ara, ha vingut a ensenyar-vos-ho” (Manuel de Cossio, President del Patronat de Missions Pedagògiques)

Introducció que es feia en iniciar-se una d’aquelles “Festa de la Cultura”; de les quals cinc es van fer a Catalunya i totes cinc a les terres de Lleida

http://escolalleida.blogspot.com.es/2016/09/missions-pedagogiques-en-terres.html

 

Quins  docents  van participar?

“un grapat d’esperits joves, inquiets (...) sense deixar de recolzar-nos en la realitat , tractar de canviar lo vell i corcat (...) anar als més apartats indrets, portar els nostres ànims als companys i sembrar, des del senzill temple de l’educació, la llavor renovadora que ha posat a les nostres mans la República.”

(així es definien els integrants del grup “Renovació”, mestres del Pallars; entre els quals  hi era un dels “missioners”, Isidor Boix i Elvira Cañellas)

 

Herminio Almendros.
“Després de tota una vida de treballar honestament –aquells anys de Lleida amb tantes privacions- preocupats per fer les coses bé, sense ambicions, sense aspirar ni demanar res més que una vida justa com la que hem portada. Després de tot, ara se’ns declara indesitjables, se’ns condemna…”
http://www.ugtcatalunya.cat/hist…/matrimoni-almendros-cuyas/

 

Dolors Piera
“Potser he de dir-vos que he tingut la sort de viure l’exili formant una bona família (...) Tenim el necessari per tal de viure una vida senzilla, i dues filles (...) Ens han donat 8 nets i 11 besnéts. Han estat el millor fruit del nostre exili i actualment em fan una vella feliç...”
http://escolalleida.blogspot.com.es/…/dolors-piera-lanima-d…

 

Alexandre Tarragó
Va deixar escrit el poeta Carlos Fuentes: “... recibimos como una bocanada de aire fresco la presencia de nuestro maestro de español Alejandro Tarragó que había llegado a Chile exiliado de la República española. Nos embargó ni más ni menos que en la lectura de Cervantes y sobre todo de Quevedo. Estaba ahí para ofrecer una alternativa cultural española (...) Tarragó nos abría el horizonte.”
http://www.ugtcatalunya.cat/…/alexandre-tarrago-un-mestre-…/

 

José de Tapia
“Forjar hombres y mujeres libres, llenos de corazón y llenos de entusiasmo por la vida; esa es la obra que hemos de realizar...”
Mestre a Montoliu de Lleida on va fer la primera experiència amb una impremta, un text lliure al voltant de “las lagartijas”. Participà en la missió pedagògica organitzada a l’Aran del 17 al 25 de setembre del 32 i una altra per poblacions de la plana de Lleida (Montoliu, Sudanell, Bell-lloc d’Urgell, Vilanova de la Barca, Termens, Menàrguens i Artesa de Lleida), del 10 al 18 de febrer del 1933.
A l'exili mexicà mantingué una fructífera tasca pedagògica

https://www.youtube.com/watch?v=4kq6aT1pboo

 

Josep Alcobé
“Explica tot el que fas, als alumnes i també als pares,(...). Lliga l’entorn amb el treball de classe. Fes entrar la premsa per a què també es visqui l’actualitat (...). Busca companys amb qui puguis discutir els teus problemes...”
http://www.ugtcatalunya.cat/historia/josep-alcobe/

 

Frederic Godàs
“una escola radicalment nova, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana (...) i en el sentiment universal de solidaritat (...) sobre la base de la supressió de tot tipus de privilegis”
http://escolalleida.blogspot.com.es/…/frederic-godas-i-vila

 

Isidor Boix i Elvira Cañellas
“Les nostres escoles han de ser un taller on professors i alumnes laborin amb la mateixa fe i entusiasme, sentint el plaer del treball (...) d’on surtin homes preparats per triomfar a la vida”.
http://escolalleida.blogspot.com.es/…/isidor-boix-lescola-l…

 

 

 

Josefa Úriz
“... representa antes y después de la denigrante dictadura de generales, señoritos y clérigos una actitud, una voz, un gesto que se levantó siempre contra toda injusticia y contra toda imposición. Como maestra, como dirigente sindical, como mujer (...) Josefa Úriz fue siempre un ejemplo y una lección...” (“Trabajadores de la Enseñanza”, butlletí de FETE-UGT. Mèxic-1959)
http://escolalleida.blogspot.com.es/…/josefa-i-elisa-uriz-p…

 

Alejandro casona, Florentí Martínez, Josep Bohek, Petronil.la Llobet, Miquel Solé, Hortènsia Vallejo, Baltasar Gasa i Josep Rovira.
També participaren en alguna d'aquelles cinc “Festes de la Cultura” que s’organitzaren a les nostres comarques.

Caldrà buscar més informació sobre ells (la feina no s’ha acabat)