dissabte, 6 de juny del 2015


Escalete. Nuei de Sanchuan

La  Giganta  de  Riglos

La Giganta de Riglos Cuenta una vieja historia que en una aldea de la zona, Foz de Escalete, habitaba una extraña anciana de un tamaño tan gigantesco que atemorizaba a todos los habitantes. Era hilandera y, además, tenía fama de bruja. Cansada de ser rechazada por todos, hizo aparecer de la nada las inmensas rocas, y con una fuerza sobrehumana las clavó junto al río Gállego para refugiarse tras ellas. Desde entonces se oculta allí, y casi nadie la ha vuelto a ver. Pero dicen que la giganta bruja se aparece una vez al año, en la Nuei de Sanchuan (Noche de San Juan). Surge desde las alturas, se sienta sobre uno de los mallos, O Pisón, y desde allí, peina sus cabellos blancos mojando su peine en las aguas del río. Otros aseguran que apoya un pie en Peñarrueba de Murillo y el otro en Riglos, y se inclina sobre el río que queda en medio para remojar el lino con el que hila.

 
Dies fa que ho endrecen tot i avui, infausta Nuei de Sanchuan, allò que temia.

Tot començà quan l'Antònia, la petita dels Dieste, se'n anà. La trobava a faltar i parant orella en les converses dels sagals de Sarsa i Loarre he sabut que s'ha esposat a Plasència, amb  Francisco Giménez, de casa Lorente.


Foz d'Escalete, sortida de la pardina

Ara, la resta dels masovers, congost enllà, en nit de lluna plena s’allunyen del meu petit regne amb furtiva mirada i lluentor als ulls, regalimant  tristor, abandonen.  

Jo, vençuda, no sé com aturar-los.  Maleïda solitud que els empenta!
Se’n van carregats de farcells, amb ells, rialles, plors, cançons, renecs. Vida. Sorollosa juguesca dels infants, parloteig de dones fent bugada al barranc  de "Forcallo" que vorejant el camí, esportella la roca  obrint estreta via; remor llunyana d’esquelles apropant-se,  a la posta del sol.
Quin esguard vers el vell casalot, fins ara aixopluc de peregrins arribats de terra baixa, dolça parla, que a l’encontre del francès hi van?
On aquells “Bon Dia”, aquells “Déu vos guard”, aquell xiu-xiu  a taula estant? I aquells relats fantàstics vora el foc, somnis d’altres indrets que oïa, fila que fila.
Exultants  “Bon camí” esdevenen ja silenci, silenci que embolica.
I de tant en tant, xiulet de "Os Mallos" alarma; cruix  el finestral de l’eixida, rabiosa ventada sacseja fins envair l’estança de llar ara morta.
S’emporta una teula, una altra, encara més; degotall que esmicola, l’arruïnen.
Ja no hi ha casa, només pedres.
I enyor, molta enyor.
 

Casa d'Escalete, al peu del camí de Sant Jaume.
 
.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada