Escalete. Nuei de Sanchuan
La Giganta de Riglos
La Giganta de
Riglos Cuenta una vieja historia que en una aldea de la zona, Foz de Escalete,
habitaba una extraña anciana de un tamaño tan gigantesco que atemorizaba a
todos los habitantes. Era hilandera y, además, tenía fama de bruja. Cansada de
ser rechazada por todos, hizo aparecer de la nada las inmensas rocas, y con una
fuerza sobrehumana las clavó junto al río Gállego para refugiarse tras ellas.
Desde entonces se oculta allí, y casi nadie la ha vuelto a ver. Pero dicen que
la giganta bruja se aparece una vez al año, en la Nuei de Sanchuan (Noche de
San Juan). Surge desde las alturas, se sienta sobre uno de los mallos, O Pisón,
y desde allí, peina sus cabellos blancos mojando su peine en las aguas del río.
Otros aseguran que apoya un pie en Peñarrueba de Murillo y el otro en Riglos, y
se inclina sobre el río que queda en medio para remojar el lino con el que hila.
Dies fa que ho endrecen tot i avui, infausta Nuei de Sanchuan, allò
que temia.
Tot començà quan l'Antònia, la petita dels Dieste, se'n anà. La trobava a faltar i parant orella en les converses dels sagals de Sarsa i Loarre he sabut que s'ha esposat a Plasència, amb Francisco Giménez, de casa Lorente.
 |
| Foz d'Escalete, sortida de la pardina |
Ara, la resta dels masovers, congost enllà, en nit de lluna plena s’allunyen del meu petit regne amb furtiva mirada i lluentor als ulls, regalimant tristor, abandonen.
Jo, vençuda, no sé com aturar-los. Maleïda solitud que els empenta!
Se’n van carregats de farcells, amb ells, rialles,
plors, cançons, renecs. Vida. Sorollosa juguesca dels infants, parloteig de
dones fent bugada al barranc de "Forcallo" que vorejant el camí, esportella la roca obrint estreta via; remor llunyana d’esquelles
apropant-se, a la posta del sol.
Quin esguard vers el vell casalot, fins ara aixopluc
de peregrins arribats de terra baixa, dolça parla, que a l’encontre del francès hi van?
On aquells “Bon Dia”, aquells “Déu vos guard”, aquell
xiu-xiu a taula estant? I aquells relats
fantàstics vora el foc, somnis d’altres indrets que oïa, fila que fila.
Exultants “Bon
camí” esdevenen ja silenci, silenci que embolica.
I de tant en tant, xiulet de "Os Mallos" alarma;
cruix el finestral de l’eixida, rabiosa
ventada sacseja fins envair l’estança de llar ara morta.
Ja no hi ha casa, només pedres.
I enyor, molta enyor.
 |
| Casa d'Escalete, al peu del camí de Sant Jaume. |
.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada