Frederic Godàs i Vila, director de “La Prote"
Passejant per la Vila i el Port Olímpic, el
Parc del Litoral o el de Carles I; veient les torres Mapfre i l’Hotel de les
Arts es fa difícil imaginar les barraques del “Somorrostro”, situades en aquell
indret i enderrocades a finals dels anys seixanta; o afigurar-se el barri on s’inicià la industrialització
de Barcelona, el Poblenou, “La Manchester Catalana ”.
En una d’aquelles
illes del carrer Wad-Ras, actual Doctor Trueta, al 1915 s’aixecaren uns
pavellons per atendre infants de famílies amb problemes jurídics,
socials o econòmics; acollien fills de pares als que se’ls havia retirat la
“pàtria potestat”, tutelats per la Junta de Protecció de
Menors. El complex rebia el nom de “Grup
Benèfic de Protecció a la
Infància ”, el seu primer director havia estat Lluís Folch i Torres. A l’abril de 1936 es feia
càrrec de la direcció un lleidatà,
Frederic Godàs i Vila.
Aquell mestre que
començava a dirigir “La Prote ”,
nom popular de la institució, havia nascut el vint-i-dos de febrer de 1910. El pare,
pedagog i fundador del “Liceu Escolar”; la mare, Victorina Vila, filla
d’Albesa, mestra i apassionada de la
música, - fou solista a l’Orfeó Català sota la batuta d’en Millet, i alumna del mestre de guitarra,
Francesc Tàrrega, compositor de la reconeguda peça “Records de l’Alhambra, -
directora del Col.legi “Minerva”, a Lleida.
Godàs visqué la
seva infantesa i joventut en un ambient culte i obert, de respecte mutu i amistat;
valors que dignifiquen la condició humana i forjaren una personalitat lluny de
qualsevol dogmatisme. En acabar el batxillerat se’n va a Barcelona a estudiar
farmàcia però ben aviat torna a Lleida on iniciarà els estudis de magisteri, el
Pla Professional instaurat pel Marcel.lí
Domingo, ministre d’Instrucció Pública del govern republicà.
Amb inquietuds socials,
presideix l’Associació d’Alumnes de la Normal “Ilerda” i quan s’organitza la Federació de
Treballadors de l’Ensenyament de la
UGT a Lleida serà el primer Secretari de la nova entitat,
ATELL, que es presentaria als ensenyats de ciutat i comarques al desembre del
trenta-tres. Activista cultural, participarà
en les tres Missions Pedagògiques que al
1934 s’organitzaren als pobles del Mig
Segre, de la Serra
del Cadí i a Cervià de les Garrigues.
Activista polític, participa als fets d’octubre d’aquell any per la qual cosa
ha de refugiar-se a Barcelona on, al febrer del 1936, l’assemblea d’afiliats de
FETE de la província l’escull secretari, essent president, Josep Pinyol; un
altre mestre lleidatà, Ricard Barqué, que en aquells moments treballa al Masnou
serà el vicetresorer de l’esmentada secció barcelonina.
Aquell any i a proposta de la Junta de Protecció de Menors
de Barcelona, es nomenat Director del Grup Benèfic. Amb ell arriba la seva esposa,
també mestra, Felisa Bastida. Treballen plegats en el centre que pren el nom de “Jean Jacques Rousseau” i
posen en pràctica plantejaments innovadors: coeducació, concepció del
joc-esport fonamental per l’educació, tallers d’aprenentatge d’oficis com a
eina de reeducació, ús de la impremta, (s’editen els butlletins “Llum i Color”
i “Esforç”)... Per acabar amb la segregació dels
internats respecte el món exterior: “Varem
abatre els reixats de separació per tal que tota la jovenalla poguessin jugar
plegats”, s’obrí el pavelló d’infermeria com a dispensari públic i l’antiga
església es transformà en grup escolar del barri.
Fou
un dels promotors del Comitè de l’Escola Nova Unificada que organitzaria la
política educativa a Catalunya. Ell mateix explicava com, en els seus inicis
era un projecte de renovació pedagògica d’un grup de mestres que es trobaven al “Círculo Ecuestre” del Passeig de Gràcia,
pensaven en una estructura per a “una escola radicalment nova, inspirada en
els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana (...) i en
el sentiment universal de solidaritat (...) sobre la base de la supressió de
tot tipus de privilegis”
Comença
la guerra, el fabril Poblenou és considerat zona d’indústria bèl·lica; els
bombardejos són constants i és decideix
distribuir les criatures del Centre per diverses cases de colònies.
Amb
els fets de maig del 37 s’inicia una veritable purga “stalinista” contra els
membres del Partit Obrer d’Unificació Marxista; són titllats d’agents feixistes
i traïdors; el POUM és declarat il·legal i
Frederic Godàs, militant del partit des dels anys d’estudiant a Lleida,
detingut i engarjolat.
En
acabar la guerra l’expulsen del
magisteri per “practicar la coeducación
y ser amigo de mujeres”. Pel que fa al Grup Benèfic, el
transformen en “Reformatori” on ingressen joves delinqüents. Godàs ho recrimina:
“...han destrossat tantes coses ben
fetes (...), per convertir-ho en un munt d’escombreries (...). De l’ensulsiada
de tot el bo que havia a “La
Prote ”, en vingueren després els “Vaquilla i Cia”. I és
comprensible que el Poble Nou recordi el Grup amb més fàstic que goig”. Des
dels anys 80 alberga el Centre
Penitenciari de Dones, Wad-Ras.
L’esposa,
Felisa Bastida, després del corresponent procés de depuració –tots els ensenyants
van haver de passar-lo-, es desterrada
fora de Catalunya i exerceix nou anys a l’escola unitària de Noals, Alta
Ribagorça; posteriors trasllats a Murillo de Gàllego i Esplús (La Llitera ). Godàs
treballa a les obres de la carretera de Pont de Suert a Vielha, de granger,
de venedor,... Als anys cinquanta, de nou a Barcelona on aconsegueix una
feina a l’Editorial Litúrgica Espanyola
i en diverses acadèmies particulars. Al 1970, amb la seva germana Elvira que ha retornat de
l’exili mexicà, posen en marxa un parvulari, l’actual escola “Petit Món Felisa
Bastida“, a Castelldefels.
Des del 1985 fins a la seva mort, al 1997, ocupa el càrrec de President de
Si
aquest era un dels seus objectius vitals, prou que va lluitar per aconseguir-ho.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada