Domingo Tirado Benedí:

Un referent pedagògic a la Val d’Aran

Quan al 1942, els docents de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT exiliats a Mèxic organitzaven el sindicat FETE en aquells país, escollien com a màxim responsable del grup a Domingo Tirado Benedí.

 

Nascut al 1898 a Campillo de Aragón (Zaragoza), desprès d’exercir com a mestre en diverses poblacions, guanya una plaça d’inspector d’ensenyament i es destinat a les terres de Lleida, concretament a la Val d’Aran; era l’any 1934, quan la República feia de l’inspector un dels eixos de la reforma, conseller i orientador del mestre, amb capacitat d’iniciativa per impulsar projectes educatius i organitzar centres de col·laboració; una mena de “professor ambulant” ben lluny dels antics buròcrates amb finalitats exclusivament fiscalitzadores.

Durant la guerra dirigeix una colònia per a nenes i nens refugiats. Els darrers mesos del conflicte es destinat al front.

Amb la desfeta passa a França i embarca cap a Mèxic, país d’acolliment al que arribarà al juliol del 39 i on continuarà la seva tasca  docent, com a professor d’anglès  a l’Institut “Lluís Vives” que havia obert portes el 19 de maig d’aquell mateix any. Era el primer dels  anomenats “Colegios del Exilio”, creat  amb l’ajut del SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols) amb la finalitat immediata de donar treball a ensenyants exiliats i que els joves espanyols, arribats a Mèxic, poguessin finalitzar els seus estudis de batxillerat. El centre assoliria gran prestigi entre la societat mexicana per la qualitat de la proposta educativa i el gran nivell professional i pedagògic dels seus docents.

 

Del “Lluís Vives”, Tirado passa a formar mestres a l’Escola de Magisteri i professor a la Universitat Autònoma  de Mèxic (UAM). Publica diverses obres pedagògiques, entre altres: “L’ensenyament del llenguatge”, “L’educador”, “La ciència de l’educació”, “L’Ensenyament de les ciències naturals”, “Antologia pedagògica de Sant Agustí”,... De tarannà obert i tolerant escrivia: “S’ha de prendre sempre la posició més humana i justa; aquella que, evitant el major nombre de mals, aporti a la humanitat el major nombre de bondats”.

Articulista en la revista del sindicat de la UGT, “Trabajadores de la Enseñanza”, al setembre del 1945, acabada la guerra mundial i pensant en un  proper retorn  a Espanya,  escriu: ”Tan debò aquesta Assemblea sigui la darrera que celebrem a Mèxic, que el proper any FETE pugui reunir-se en un congrés a Madrid, capital heroica de la nostra República, ja alliberada dels franquistes criminals i traïdors”. I afegeix “...declarar el nostre més sincer reconeixement a aquest Mèxic estimat, (...) que ens ha donat l’ocasió de  poder ser útils al món. (...). Aquí hem trobat l’estima i l’estímul que la nostra Pàtria nativa, sota el domini de traïdors (...) ens ha negat. Feliçment la nostra esperança de reconstruir el que hem perdut es realitzarà ben aviat. I serà gràcies a Mèxic que ens acollí fraternalment i això no s’oblidarà mai”.

El règim no caigué i Domingo Tirado no retornà; moriria  l’1 de gener de 1971. “...ha treballat amb esforç incansable al servei de l’educació popular. Es part d’una àmplia minoria selecta d’educadors que havia aconseguit formar Espanya i en la que tots posàvem les més segures de les esperances” manifestà, a l’acte de comiat, el filòsof català Joaquim Xirau, professor i membre del patronat del “Lluis Vives”.

Mentre, al nostre país, la maquinària feixista actuava sobre ell, i tants com ell. La publicació “Magisterio Español”,  corresponent al 14 de febrer del 1940 anunciava la seva “Baixa” del Cos d’Inspecció. El mateix número expressava el tipus de mestre que volia el “Nou Estat”: “Queremos hacer del Maestro un capitán, un apóstol y cargamos sobre su conciencia el peso enorme de una civilización, y nada menos que la civilización cristiana para forjar un pueblo catòlico (..), que neutralice los efectos y destruya la estela de la escuela deïcida, de negra i nefasta memoria para España”.  Els ensenyants havien de ser la punta de llança del “nacionalcatolicisme”; el règim franquista  es plantejà esborrar qualsevol rastre que recordés la tasca d’aquells homes i dones que van creure possible  canviar la societat i modernitzar el país mitjançant la cultura i l’ensenyament. Per això la repressió, el silenci i l’oblit vers ells.

Malgrat tot, l’obra modernitzadora d’aquell inspector encara és recordada a la Val d’Aran. Frederic Vergés Bartau, mestre i membre de la Secció de Lingüística de l’Institut d’Estudis Aranesi, en un article de la revista de la FETE, “Aula i Debat”, al voltant de l’ensenyament de l’aranès escrivia: “Durant la II República existí a l’Aran un gran moviment pedagògic, dirigit per l’inspector d’ensenyament Tirado Benedí, (...). Sota la seva direcció s’impulsaren els Centres de Col·laboració Pedagògica destinats a fomentar i promoure l’encontre entre els mestres i desenvolupar actituds de treball en equip per tal d’avançar col·lectivament en la millora de l’ensenyament. El mateix inspector va impulsar la creació dels Consells Municipals de Primer Ensenyament a cada poble, amb representants dels mestres, pares, ajuntament i sindicats. Aquells Consells vindrien a ser el màxim instrument de decisió municipal en matèria d’ensenyament,..

És de justícia recordar i

reconèixer la tasca d’un docent que utilitzà totes les eines al seu abast per a un ensenyament participatiu i popular, que es proposava aconseguir persones cultes, lliures i justes.