Frederic Godàs i Vila, director de “La Prote"

 

 

 Passejant per la Vila i el Port Olímpic, el Parc del Litoral o el de Carles I; veient les torres Mapfre i l’Hotel de les Arts es fa difícil imaginar les barraques del “Somorrostro”, situades en aquell indret i enderrocades a finals dels anys seixanta;  o afigurar-se el barri on s’inicià la industrialització de Barcelona, el Poblenou, “La Manchester Catalana”.

 

 

En una d’aquelles illes del carrer Wad-Ras, actual Doctor Trueta, al  1915 s’aixecaren uns pavellons per atendre infants de famílies amb problemes jurídics, socials o econòmics; acollien fills de pares als que se’ls havia retirat la “pàtria potestat”,  tutelats per la Junta de Protecció de Menors. El complex rebia el nom de  “Grup Benèfic de Protecció a la Infància”, el seu primer director havia estat Lluís  Folch i Torres. A l’abril de 1936 es feia càrrec de la direcció un  lleidatà, Frederic Godàs i Vila.

 

Aquell mestre que començava a dirigir “La Prote”, nom popular de la institució, havia nascut  el vint-i-dos de febrer de 1910. El pare, pedagog i fundador del “Liceu Escolar”; la mare, Victorina Vila, filla d’Albesa,  mestra i apassionada de la música, - fou solista a l’Orfeó Català sota la batuta d’en  Millet, i alumna del mestre de guitarra, Francesc Tàrrega, compositor de la reconeguda peça “Records de l’Alhambra, - directora del Col.legi “Minerva”, a Lleida.

Godàs visqué la seva infantesa i joventut en un ambient  culte i obert, de respecte mutu i amistat; valors que dignifiquen la condició humana i forjaren una personalitat lluny de qualsevol dogmatisme. En acabar el batxillerat se’n va a Barcelona a estudiar farmàcia però ben aviat torna a Lleida on iniciarà els estudis de magisteri, el Pla Professional  instaurat pel Marcel.lí Domingo, ministre d’Instrucció Pública del govern republicà.

Amb inquietuds socials, presideix l’Associació d’Alumnes de la Normal “Ilerda” i quan s’organitza la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT a Lleida serà el primer Secretari de la nova entitat, ATELL, que es presentaria als ensenyats de ciutat i comarques al desembre del trenta-tres. Activista cultural,  participarà en  les tres Missions Pedagògiques que al 1934 s’organitzaren  als pobles del Mig Segre, de la Serra del Cadí i  a Cervià de les Garrigues. Activista polític, participa als fets d’octubre d’aquell any per la qual cosa ha de refugiar-se a Barcelona on, al febrer del 1936, l’assemblea d’afiliats de FETE de la província l’escull secretari, essent president, Josep Pinyol; un altre mestre lleidatà, Ricard Barqué, que en aquells moments treballa al Masnou serà el vicetresorer de l’esmentada secció barcelonina.

Aquell any i a  proposta de la Junta de Protecció de Menors de Barcelona, es nomenat Director del Grup Benèfic. Amb ell arriba la seva esposa, també mestra, Felisa Bastida. Treballen plegats en el centre que  pren el nom de “Jean Jacques Rousseau” i posen en pràctica plantejaments innovadors: coeducació, concepció del joc-esport fonamental per l’educació, tallers d’aprenentatge d’oficis com a eina de reeducació, ús de la impremta, (s’editen els butlletins “Llum i Color” i “Esforç”)... Per acabar amb la segregació dels internats respecte el món exterior: “Varem abatre els reixats de separació per tal que tota la jovenalla poguessin jugar plegats”, s’obrí el pavelló d’infermeria com a dispensari públic i l’antiga església es transformà en grup escolar del barri.

 

Fou un dels promotors del Comitè de l’Escola Nova Unificada que organitzaria la política educativa a Catalunya. Ell mateix explicava com, en els seus inicis era un projecte de renovació pedagògica d’un grup de mestres que es trobaven  al “Círculo Ecuestre” del Passeig de Gràcia, pensaven en una estructura  per a “una escola radicalment nova, inspirada en els principis racionalistes del treball i de la fraternitat humana (...) i en el sentiment universal de solidaritat (...) sobre la base de la supressió de tot tipus de privilegis”

Comença la guerra, el fabril Poblenou és considerat zona d’indústria bèl·lica; els bombardejos  són constants i és decideix distribuir les criatures del Centre per diverses cases de colònies. 

Amb els fets de maig del 37 s’inicia una veritable purga “stalinista” contra els membres del Partit Obrer d’Unificació Marxista; són titllats d’agents feixistes i traïdors; el POUM és declarat il·legal i  Frederic Godàs, militant del partit des dels anys d’estudiant a Lleida, detingut i engarjolat.

En acabar la guerra  l’expulsen del magisteri per “practicar la coeducación y ser amigo de mujeres”. Pel que fa al Grup Benèfic,   el transformen en “Reformatori” on ingressen joves delinqüents. Godàs ho recrimina: “...han destrossat tantes coses ben fetes (...), per convertir-ho en un munt d’escombreries (...). De l’ensulsiada de tot el bo que havia a “La Prote”, en vingueren després els “Vaquilla i Cia”. I és comprensible que el Poble Nou recordi el Grup amb més fàstic que goig”. Des dels anys 80  alberga el Centre Penitenciari de Dones, Wad-Ras.

 

L’esposa, Felisa Bastida, després del corresponent procés de depuració –tots els ensenyants van haver de passar-lo-,  es desterrada fora de Catalunya i exerceix nou anys a l’escola unitària de Noals, Alta Ribagorça; posteriors trasllats a Murillo de Gàllego  i  Esplús (La Llitera).  Godàs  treballa a les obres de la carretera  de Pont de Suert a Vielha,  de granger,  de venedor,... Als anys cinquanta, de nou a Barcelona on aconsegueix una feina  a l’Editorial Litúrgica Espanyola i en diverses acadèmies particulars. Al 1970,  amb la seva germana Elvira que ha retornat de l’exili mexicà, posen en marxa un parvulari, l’actual escola “Petit Món Felisa Bastida“, a Castelldefels.

 

Des del 1985 fins a la seva mort, al 1997, ocupa el càrrec de President de la Societat d’Història de l’Educació dels Països de Llengua Catalana. En un dels seus escrits es pot llegir:  “...alliberar la Humanitat de tot el que és opressió, de tot el que enreixa l’esperit dels homes i fa esclaus no sols el cos sinó de ment”.

Si aquest era un dels seus objectius vitals, prou que va lluitar per aconseguir-ho.

 

 

 

 

Domingo Tirado Benedí:

Un referent pedagògic a la Val d’Aran

Quan al 1942, els docents de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT exiliats a Mèxic organitzaven el sindicat FETE en aquells país, escollien com a màxim responsable del grup a Domingo Tirado Benedí.

 

Nascut al 1898 a Campillo de Aragón (Zaragoza), desprès d’exercir com a mestre en diverses poblacions, guanya una plaça d’inspector d’ensenyament i es destinat a les terres de Lleida, concretament a la Val d’Aran; era l’any 1934, quan la República feia de l’inspector un dels eixos de la reforma, conseller i orientador del mestre, amb capacitat d’iniciativa per impulsar projectes educatius i organitzar centres de col·laboració; una mena de “professor ambulant” ben lluny dels antics buròcrates amb finalitats exclusivament fiscalitzadores.

Durant la guerra dirigeix una colònia per a nenes i nens refugiats. Els darrers mesos del conflicte es destinat al front.

Amb la desfeta passa a França i embarca cap a Mèxic, país d’acolliment al que arribarà al juliol del 39 i on continuarà la seva tasca  docent, com a professor d’anglès  a l’Institut “Lluís Vives” que havia obert portes el 19 de maig d’aquell mateix any. Era el primer dels  anomenats “Colegios del Exilio”, creat  amb l’ajut del SERE (Servei d’Evacuació de Refugiats Espanyols) amb la finalitat immediata de donar treball a ensenyants exiliats i que els joves espanyols, arribats a Mèxic, poguessin finalitzar els seus estudis de batxillerat. El centre assoliria gran prestigi entre la societat mexicana per la qualitat de la proposta educativa i el gran nivell professional i pedagògic dels seus docents.

 

Del “Lluís Vives”, Tirado passa a formar mestres a l’Escola de Magisteri i professor a la Universitat Autònoma  de Mèxic (UAM). Publica diverses obres pedagògiques, entre altres: “L’ensenyament del llenguatge”, “L’educador”, “La ciència de l’educació”, “L’Ensenyament de les ciències naturals”, “Antologia pedagògica de Sant Agustí”,... De tarannà obert i tolerant escrivia: “S’ha de prendre sempre la posició més humana i justa; aquella que, evitant el major nombre de mals, aporti a la humanitat el major nombre de bondats”.

Articulista en la revista del sindicat de la UGT, “Trabajadores de la Enseñanza”, al setembre del 1945, acabada la guerra mundial i pensant en un  proper retorn  a Espanya,  escriu: ”Tan debò aquesta Assemblea sigui la darrera que celebrem a Mèxic, que el proper any FETE pugui reunir-se en un congrés a Madrid, capital heroica de la nostra República, ja alliberada dels franquistes criminals i traïdors”. I afegeix “...declarar el nostre més sincer reconeixement a aquest Mèxic estimat, (...) que ens ha donat l’ocasió de  poder ser útils al món. (...). Aquí hem trobat l’estima i l’estímul que la nostra Pàtria nativa, sota el domini de traïdors (...) ens ha negat. Feliçment la nostra esperança de reconstruir el que hem perdut es realitzarà ben aviat. I serà gràcies a Mèxic que ens acollí fraternalment i això no s’oblidarà mai”.

El règim no caigué i Domingo Tirado no retornà; moriria  l’1 de gener de 1971. “...ha treballat amb esforç incansable al servei de l’educació popular. Es part d’una àmplia minoria selecta d’educadors que havia aconseguit formar Espanya i en la que tots posàvem les més segures de les esperances” manifestà, a l’acte de comiat, el filòsof català Joaquim Xirau, professor i membre del patronat del “Lluis Vives”.

Mentre, al nostre país, la maquinària feixista actuava sobre ell, i tants com ell. La publicació “Magisterio Español”,  corresponent al 14 de febrer del 1940 anunciava la seva “Baixa” del Cos d’Inspecció. El mateix número expressava el tipus de mestre que volia el “Nou Estat”: “Queremos hacer del Maestro un capitán, un apóstol y cargamos sobre su conciencia el peso enorme de una civilización, y nada menos que la civilización cristiana para forjar un pueblo catòlico (..), que neutralice los efectos y destruya la estela de la escuela deïcida, de negra i nefasta memoria para España”.  Els ensenyants havien de ser la punta de llança del “nacionalcatolicisme”; el règim franquista  es plantejà esborrar qualsevol rastre que recordés la tasca d’aquells homes i dones que van creure possible  canviar la societat i modernitzar el país mitjançant la cultura i l’ensenyament. Per això la repressió, el silenci i l’oblit vers ells.

Malgrat tot, l’obra modernitzadora d’aquell inspector encara és recordada a la Val d’Aran. Frederic Vergés Bartau, mestre i membre de la Secció de Lingüística de l’Institut d’Estudis Aranesi, en un article de la revista de la FETE, “Aula i Debat”, al voltant de l’ensenyament de l’aranès escrivia: “Durant la II República existí a l’Aran un gran moviment pedagògic, dirigit per l’inspector d’ensenyament Tirado Benedí, (...). Sota la seva direcció s’impulsaren els Centres de Col·laboració Pedagògica destinats a fomentar i promoure l’encontre entre els mestres i desenvolupar actituds de treball en equip per tal d’avançar col·lectivament en la millora de l’ensenyament. El mateix inspector va impulsar la creació dels Consells Municipals de Primer Ensenyament a cada poble, amb representants dels mestres, pares, ajuntament i sindicats. Aquells Consells vindrien a ser el màxim instrument de decisió municipal en matèria d’ensenyament,..

És de justícia recordar i

reconèixer la tasca d’un docent que utilitzà totes les eines al seu abast per a un ensenyament participatiu i popular, que es proposava aconseguir persones cultes, lliures i justes.