dijous, 29 de gener del 2015


Allò que ens deuen ho han de pagar

Divendres 23 de gener la consellera Ortega  confirmava un rumor que havia començat a córrer uns dies abans, la decisió de pagar als funcionaris i personal  laboral de la Generalitat  una part de la paga extra de desembre del 2012, que havien deixat de cobrar, concretament ¼ part. La decisió es presentava oficialment a la taula de negociacions de la Funció Pública el dilluns 24; també avançaven que s’intentaria pagar amb la nòmina del març. En quines condicions? Si veiem que són per sota del que s’aconsegueix via sentències caldrà seguir amb la via judicial i continuar en la nostra crida al professorat que presenti reclamacions prèvies al contenciós. Allò que ens deuen ho han de pagar; no hem d’acceptar, ara que hi ha sentències fermes, cap acord denigrant.
 
Any electoral digueren uns. Potser, però sense oblidar-nos de les milers de reclamacions individuals i contenciosos que fins ara han arribat  als jutjats de Catalunya i les més de 200 sentències que obliguen a la Generalitat a pagar i amb interessos de demora. A més de l’allau de noves reclamacions –efecte crida- que es preveu davant una sentència favorable d’aquestes característiques.

A l’àmbit de l’ensenyament lleidatà hi ha un centenar de reclamacions,  i processos individuals iniciats i pendents de resposta, que es porten des dels serveis jurídics de la UGT de les Terres de Lleida.


Quan des de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT  aconsellàrem al professorat l’inici de les reclamacions prèvies al contenciós; la primera resposta de la resta d’organitzacions sindicals fou que no calia reclamacions individuals; que amb una ja seria suficient per estendre-la a tot el col·lectiu. Recordo un dels sindicats com escampava pels claustres i a la seva web: "és una estratègia equivocada i precipitada i que pot tenir conseqüències jurídiques negatives per als treballadors que les portin a terme". Amb el temps s’ha vist que no era així. Per què actuaven d'aquesta forma?

 
Hem de   reconèixer  la determinació d'uns companys i companyes  que, anant més enllà de la justa i generalitzada indignació, - una mestra em deia: “tot aquest paperam potser no servirà per a res però ho faig per dignitat”-, iniciant el procés han “ajudat” a què l’Administració prengui una decisió que si no ho feia voluntàriament, es veuria obligada per ordre del jutge. En definitiva són les i els qui aconseguiran es retorni a tothom allò que se’ns deu.

Des de la UGT utilitzem totes les eines al nostre abast per la defensa i la millora de les condicions laborals dels treballadors i treballadores (unes vegades ens sortim i altres no) tant des de l’àmbit de la negociació, el de la mobilització o, com en el cas que en aquest escrit hem tractat, el dels jutjats.

Salut
 
 

 
 
 
 
 

 

 
 

dissabte, 17 de gener del 2015


On   són les dones  als llibres de text? i el “Projecte Hypàtia”
  
On són les dones als llibres de text? Era el titular que llegia aquest matí sobre un estudi de la Universitat de València que revela que tan sols el 7,5% dels referents culturals i científics que apareixen als llibres de text d'ESO són dones.


 
 
M’ha servit per rememorar que al novembre del 2003 (fa més de 10 anys), itinerà per Lleida, Mollerussa i Tàrrega, una exposició titulada “Projecte Hypàtia: Dona i matemàtiques” ( la primera vegada que vaig saber d’aquella dona d’Alexandria, protagonista d’”Àgora” que al 2009 fou èxit cinematogràfic). L’exposició que reflectia l’aportació de 12 dones científiques, escollides aleatoriament, de diversos indrets i èpoques, del món del saber.
 
Fou iniciativa de la Federació de Treballadors de  l’Ensenyament de les Illes per denunciar el desconeixement  de l’aportació històrica, en aquest cas al món de les matemàtiques, de les dones. Les dificultats que han tingut al llarg dels temps per sobresortir, dificultats simplements per ser dones, entrebancs que, malgrat els innegables avenços, encara hi són en un món tan competitiu com l’actual.
 
 
Mitjançant aquella mostra coneixeríem Theano, esposa de Pitagora, amb les seves filles donà a conèixer  per Grècia i Egipte els principis de l’escola pitagòrica que dirigí a la mort del seu espós.

La física i matemàtica Hypàtia d’Alexandria, coneguda com la “Filòsofa”.

La Marquesa du Chatelet, estreta col.labordora amb Voltarie en diversos estudis científics.

La jove Ada Lovelace, filla de Lord Byron, va idear diversos programes per fer càlculs matemàtics avançats.

La políglota Maria Agnesi, coneguda com “la bruixa Agnesi”.

“Le Blanc”, pseudònim que amagava la Sophie Germain, definí les bases de la teoria de l’elasticitat, teoria aplicada a l’hora de construir la parisina Torre Eiffel.

L’admirada Edna Paisano en utilitzà els estudis d’estadística per a la defensa de les minories ètniques, concretament  la defensa dels seu poble indi americà.

La rusa Sofia Kovalevskaya, membre de l’Acadèmia Imperial de les Ciències del seu país però sense tenir dret a assitir a les classes que en l’ Acàdemia es realitzaven.

L’Emmy Noether, treballà en el món de l’àlgebra i fou expulsada de l’Alemanya nazi per pacifista, liberal i jueva.

La Grace Chisholm, casada amb el reconegut físic William Young, desenvolupà diverses teories sobre els cossos geomètrics.

La Grace Murray, programadora del primer ordinadors fabricat per IBM.

Sense oblidar-nos de la Florence Nightingale “la dama de la llàntia” treballà per tal que l’estadística aplicada a la sanitat ajudés a millorar la condició humana i social.
 


A més de la denúncia radical a qualsevol tipus de discriminació, amb l’exposició s’arriba a la conclusió que el saber i per tant l’educació no es pot compartimentar;  enfront  “el saber molt de poc ” i les tendències actuals a l’especialització, “Projecte Hypàtia” reivindica l’educació integral de l’ésser humà com a base per a la seva realització personal.

dimecres, 7 de gener del 2015


 
 
L’escola de la República, memòria d’una il.lusió

 Aquests dies he tingut l’oportunitat de llegir un llibre de Luz Martínez Ten i Carmen Garcia Colmenero, amb il.lustracions de Mª Luisa Vico. Una joia dedicada “a les i els mestres republicans que somiaren amb una educació fonamentada en els ideals d’igualtat, justícia i solidaritat. I aquells que avui segueixen les seves passes”.
 
“La escuela de la Republica, memoria de una ilusión” ens parla dels valors que la Segona República donà a l’educació com a eina de progrés social; els seus fonaments teòrics; el paper dels ensenyants i la coeducació; l’arquitectura al servei de l’alumnat, l’escola rural i l’educació d’adults; la repressió, l’exili i la voluntat de superació i el llegat d’aquells docents,  protagonistes de la renovació pedagògica que iniciaren sota els principis de l’Escola Nova.

Per a Garcia Colmenero i Luz Martínez es fa necessari “una educació crítica de la història en la formació inicial i continua  del professorat” que mostri com moltes de les pràctiques educatives innovadores que es practiquen actualment a l’aula ja   foren introduïdes durant el  període republicà.

I aquesta reivindicació té tot el seu sentit, i més si cap, a la Facultat de Ciències de l’Educació de la UdL.

Fullejant el llibre te’n adones que les autores fan esmen d’ensenyants  vinculats a les nostres terres (Josefa Uriz, Dolors Piera, Herminio Almendros, Jesús Sanz, Patricio Redondo, Costa Jou, Jose de Tapia o Antoni Benaiges), i expliciten com, en aquell temps d’il.lusió col.lectiva, les comarques de Lleida mitjançant el grup “Batec” i la "Cooperativa Freinet", foren un cau de renovació pedagògica. 

Les i els aprenents de mestre ho han de saber, sinó, com diuen les autores,  “qui ho recordarà a les joves generacions?”