dissabte, 29 de juny de 2013


Al voltant del concert “Per la Llibertat

Seguint els preparatius del concert d’aquest tarda “Per la Llibertat” he rememorat aquesta carta que vaig enviar als organitzadors del “Correllengua 2011”
 
Amiga Amàlia:

Fa uns dies la Carmina em telefonà per preguntar-me si volia llegir el Manifest del Correllengua d’enguany.
 
“Per què ho he de fer?”. Li vaig preguntar.
 
 “Vas estar a l’acte final de la “Crida”, al camp del Barça, fa trenta anys. Per això hem pensat amb tu”. Em  va respondre l'estimada companya.
He acceptat la seva proposta que m’ha servit per reflexionar al voltant de les circumstàncies d’aquell temps de la “Crida”.

Teníem uns vint anys  quan morí el dictador (1975); s’obria un temps de canvis que ens il·lusionava. Al 76 ens veiem embolicats en la “Marxa per la Llibertat”, cridàvem en veu alta “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i ens estomacaven. Al 77 la gran “Mani” de l’11 de setembre que aplegà a Barcelona més d’un milió de persones; un dia abans, la de Lleida, a Ferran, multitudinària, no havíem vist mai una d’igual. Al mes arribava de l’exili el President Tarradellas amb el “Ja soc aquí”, s’elaborava un Estatut,....El que et deia, temps d’il·lusió.

Érem joves i junts ens trobàvem bé; idees diverses però quelcom en comú, que ho podria expressar amb un “Visca Catalunya lliure”. Érem d’esquerres però no ens preguntàvem de quin partit: Hi havia de socialistes, comunistes, del PSAN, del PT,... i parlàvem i discutíem amb vehemència d’autodeterminació, d’independència, de solidaritat, de nacions sense estat, de pobles oprimits, de llibertat, de....

Ens trobàvem en cinefòrums, en recitals (era el temps del Llach, del Raimon, de l’Ovidi, de la Rosell, de l’Al .Tall o del Monleón i Els Pavesos,...) I així, autodidactes, ens anàvem fent. Uns eren d’aquí, altres fills de l’emigració dels anys 40 i 50.

Al febrer del 81 un gran ensurt, l’avortat  cop  del Tejero; ens varem “acollonir”;  veiérem “les orelles al llop”. Sortien lleis com la LOAPA que ens tornaven a models centralitzadors, que treien competències a la nostra minsa autonomia; es posava en dubte l’ús del català a l’escola, com ara.

Ara i fa 30 anys, el català, la llengua del país, ha servit com a tret d’identitat d’un poble, i també, per integrar-nos, cohesionar-nos socialment (t’ho dic amb coneixement de causa).

I la nostra reacció va ser participar en la convocatòria de la “Crida”, que ens donava l’oportunitat de sortir a cridar “Som una Nació”. Un crit que sovint cal repetir.
 
En resum, participar amb la “Crida” aquell 24 de juny  de fa 30 anys era una manera de dir: “Què carall. No ens aturaran!

Bé, Amàlia, quatre reflexions que he volgut compartir i que has d’interpretar com l’expressió de la joia que sento de participar al Correllengua d’aquest 2011.

Salut i Endavant
 
 

divendres, 28 de juny de 2013

De nou al carrer, contra la LOMCE i les retallades
 
27 de juny, de nou al carrer contra la LOMCE.  Llei injusta que atempta contra el principi d’igualtat d’oportunitats i segrega l’alumnat. Llei centralitzadora que nega la realitat plurinacional del país i  un model d’immersió lingüística que integra i ens dóna  cohesió social.
Lectura del Manifest a la plaça Sant Joan de Mata
 
De nou al carrer contra unes retallades que  destrueixen  llocs de treball, que precaritzen condicions laborals dels treballadors i treballadores de l’ensenyament, que redueixen serveis educatius i augmenten les despeses de les famílies. Exemples clars són les escoles bressol, el transport i les beques pel menjador escolar.
La reducció dels ajuts de 1.000 € per alumne/any que ha fet el Departament s’ha traduït en  tancament d’algunes escoles bressol, acomiadaments en altres i augment generalitzat de quotes.
En àmbits rurals dispersos de les nostres contrades, es torna a anunciar a les famílies que s’hauran de fer càrrec d’una part de les despeses del transport escolar. Des de la UGT apostem per una escola inclusiva, escola per a tots, que trenqui les barreres que dificulten la igualtat d’oportunitats. La realitat  de les nostres comarques fan que les distàncies, la xarxa de comunicacions  i els dèficits en transport col·lectiu siguin barreres importants; i la utilització del transport escolar una necessitat; en conseqüència  reclamem la seva gratuïtat.
Observem amb preocupació la reducció de les partides destinades a beques menjador  i la seva repercussió en els  alumnes amb més necessitats, que  deixen el servei per no poder-los pagar i en molts cassos, el que és més greu, sense cap garantia  de fer un àpat decent al dia.
Són moltes les raons per sortir al carrer.
 
 

dimecres, 26 de juny de 2013

El llegat de la Marta Mata


El llegat de la Marta Mata

El 27 de juny del 2006 ens deixava la Marta Mata, un referent en el món de l’educació, ànima de les escoles d’estiu d’arreu de Catalunya i mestra de mestres.

 


En els  inicis de la democràcia, la Marta ens ajudà a estructurar el moviment sindical i el camp de la renovació pedagògica, el Grup de Mestres, a les terres de Lleida. Sempre que la necessitàvem amb ella es podia comptar.
 
La seva darrera visita a les nostres terres, precisament convidada per la FETE-UGT, va ser a l’octubre anterior a Balaguer, on ens parlà del present i futur de l’educació, i el seu missatge va ser tant, tant vital!. Ens va acompanyar a la capital de la Noguera, a la presentació de “Revolució i Responsabilitat”, un recull de diverses col·laboracions  al voltant dels 70 anys de la FETE-UGT a les terres de Lleida i vint-i-cinc de la seva reeixida amb el retorn de la democràcia i la llibertat al nostre país.
 
Per a la Marta era responsabilitat dels mestres i professors fer sentir la seva veu i aportar els seus problemes i la seva experiència, en diàleg amb les administracions que són les que planifiquen i organitzen l’ensenyament. Per a ella la necessària relació entre teoria i pràctica de l’educació justificava l’existència tant dels moviments de renovació com del sindicalisme de classe.

En aquelles reflexions, començà recordant que feia 25 anys l’havien convidat a la presentació de la FETE-UGT de Lleida, en uns moments en què  s’estrenava en la vida política, tot i que ja feia més de dotze anys que tenia un lloc de referència, en el moviment de renovació pedagògica que era l’Escola de Mestres Rosa Sensat, va escriure: “Espero que ens propers anys puguem avançar més que en la passat en el camí de fer de l’escola allò que els nostres infants i adolescents necessiten per ser homes i dones lliures i creadors d’humanitat”.

Que pensaria la Marta amb tot el que està passant?.
 
 

 

dimarts, 25 de juny de 2013

He vist el rostre de la dreta
 
Sentint les elucubracions del ministre Wert, al voltant de qui ha de tenir beca i qui no, on qüestionava el principi d'igualtat d'oportunitats,  en venen al cap unes reflexions de fa una anys i avui força vigents.
 
Darrera una pancarta que parla d’educació, van junts: L’Astarloa, l’Ana Pastor, l’Elvira Martínez (esposa del Rajoy) l’Acebes, la Pilar del Castillo, l’Esperança Aguirre, el Zaplana, i l’Ana Botella;  recordo l’estrofa de l’himne carlista, “todos juntos en unión defendiendo la bandera de la ...”, que ens feien cantar en aquella “escuela nacional” que tant enyoren.
 
Què sabran ells de fracàs escolar?. Què saben del 26’8% dels alumnes que surten del sistema educatiu sense una titulació mínima o del 30’5 % que abandonen prematurament els estudis?.
 
Ells, estudiants d’escola d’èlit. Ells, als que no  trobarem en aquelles estadístiques on diuen que un 10’3% dels joves entre 16 i 24 anys, 65.900 arreu de Catalunya, no estudien ni treballen. Ells, que si no aconsegueixen el treball desitjat, sempre poden comptar amb el negoci familiar, o amb aquell conegut de “papa” que els llençarà un “cable”, ho tenen molt clar, “favor con favor se paga”.
 
 

dilluns, 17 de juny de 2013

A la mestra Josepa Reimundi i Florensa
 
“El que he fet ho he fet perquè creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer, ho he fet i sabia les conseqüències i les he acceptat i no hi ha res més, no té mèrit”.

Recordo aquestes paraules de la Josepa Reimundi i Florensa , tot assegut a la butaca de l’ Auditori del barceloní World Trade Centre i essent testimoni de com aquella mestra, la Pepita, nascuda el darrer jorn del 1916, rep de mans del  Secretari General de la UGT de Catalunya, el premi “Compromís”, tot actuant com a notari d’excepció, el Molt Honorable President de la Generalitat.

Escolto les raons per les quals en el marc dels Premis 1er. de Maig, les fundacions, de l’àmbit de la cultura d’esquerres “Comaposada” i “Campalans”, han decidit atorgar-li el premi “Compromís”. Paraules que són un homenatge a la lluita per uns ideals solidaris i l’afany per recuperar la memòria històrica del nostre passat col·lectiu, tan injustament oblidat.

I passen pel meu cap moltes de les seves vivències,  glossades per la mateixa protagonista mentre buscàvem els arrels de la nostra Federació de Treballadors de l’Ensenyament, la FETE-UGT, a les Terres de Lleida. Se m’afigura el cinema Vinyes, seu del CADCI als anys 30, centre cultural, polític i estatge dels joves del POUM, d’on la Pepita va treure la  vena “llegidora”, joves poumistes de cor, de cor i de cap, amb profundes arrels teòriques, de soca-rel com diu ella. Molts d’ells es feien mestres perquè “la cultura allibera l’home”.

El Josep Maria Alvarez l’anomena i, al bell mig d’aquell fòrum, s’aixeca tota tremolosa i recordo el neguit que, segons ens havia explicat, la va envair  quan, tot entrant als estudis  de la novella “Radio Lleida”, al llunyà 1933, en il·luminar-se una bombeta que tenia endavant, la seva fou  la primera veu femenina en sortir a les ones radiofòniques lleidatanes.

Camina cap a l’estrada, i en guaitar-la, endevino l’estudiant de la Normal de Lleida, deixebla  de l’Uriz i  la Tudori, la mestra de Balaguer empresonada pels “nacionals”, els anys de presó, la clandestinitat, la lluita colze a colze amb el seu marit, el Miquel Tufet, la impremta d’on sortia el butlletí “Espurna” veritable aparador ideològic del socialisme lleidatà, la por a les “ràtzies” dels feixistes, les fugides de nit, les “alegres” i perilloses trobades amb altres companys poumistes -Pallach, Abenzoa, Pané,..., per aixecar de nou el Partit.

Quantes coses et poden passar pel cap en uns breus instants!. I com s’han d’aprofitar!.

Evoco quan l’estimada mestra, la Margarida Burgués, me la presentà a l’Escola d’Estiu del 76, allà al Col.legi “Espiga-Sant Jordi”. Aquell setembre jo faria de mestre a Cervera i ella, després de trenta-vuit anys, la rehabilitaven i aniria de mestra a la veïna unitària de Sant Antolí, tocant a La Panadella. La recordo també al Roser, els dissabtes al matí, en aquelles aules  va ser la meva primera mestra de català, on altres com l’inoblidable Ramon Barrull exercien també el seu mestratge.

Arriba a recollir el guardó i ella, que sembla com si una bufada de vent se l’hagués d’emportar ves a saber on, treu el seu geni, la seva empenta i ens dóna una lliçó: Amb una veu a estones entretallada per l’emotivitat de l’acte i a estones ferma i vibrant, ens diu que la seva vida ha estat una lluita constant per  un món millor i que està satisfeta i ufana de tot el que ha fet. I ens recorda al seu estimat Miquel i ens emociona.

I tot l’auditori en peu s’apassiona . Perquè  donar el premi “Compromís” a la Pepita és reconèixer la tasca d’una generació d’homes i dones conseqüents amb uns ideals de justícia social i de llibertat. Perquè totes i tots els allí presents amb els nostres aplaudiments volem dir amb vehemència als vells lluitadors: Gràcies, perquè amb la vostra coherència i compromís ens heu obert i assenyalat el camí, un camí  que hem de fer entre tots.

Lleida, 25 d’abril de 2005

 

 

.

Rosa Palau. Salut i Endavant
Han passat més de quinze anys i ho recordo com si fos ahir. Vaig conèixer la Rosa Palau en una reunió de control, es diu Comitè Territorial, de l’Executiva de la UGT  Terres de Lleida;  defensava amb vehemència quelcom  avui impensable,  que el local on es reunien els jubilats  havia de tenir telèfon, com la resta d’organitzacions que conformen el Sindicat. (Val a dir que a la setmana següent ja hi havia un d’instal·lat)
Passà un temps i me la trobo fent guàrdia a les portes de la Lear de Cervera,  que no prenguessin la maquinària de les cadenes de muntatge,  defensant els 1200 treballadores i treballadors de l’empresa, la primera que  varen deslocalitzar a les nostres terres i de la qual era la Presidenta del Comitè.
Fou a l’abril del 2003 que al Congrés de la UGT celebrat a La Seu d’Urgell  ambdos entràrem a la nova  Executiva encapçalada pel Dionís Oña. Al Congrés de La Vall d’Aran, l’any 2005,  Rosa Palau  era escollida Secretària  General.
Anys d’estreta col·laboració que m’han donat l’oportunitat de gaudir de la seva amistat, copsar un esperit combatiu i  generós, amb capacitat  d’emocionar-se -  i emocionar - per “aquellas pequeñas cosas” que ens fan ser més persones.
Temps amb un objectiu clar: Fer un Sindicat més humà. Sovint em deia: “Javier, a la UGT no arriben problemes, sinó persones amb problemes i  el sindicat ha de ser l’eina per solucionar-los ; hem d’obrir-lo, encara més, als menys protegits; per això va sorgir fa 125  el nostre Sindicat”
Ha decidit  no continuar al capdavant de l’organització,  (dono fer que hi ha projectes embastats). “Via Lliure” a persones amb voluntat d’encapçalar-los i, com diu la Rosa “gent molt preparada”.
Em sap greu que hagi pres aquesta decisió, dir el contrari seria mentir: però,  ho tinc molt clar; quan pren una decisió..... “va missa”.
Ella sap que li desitjo tota la sort del món i com deia el Lluís Llach “que la vida ens doni un camí ben llarg”.
Salut i endavant