divendres, 13 de novembre del 2015


Resignar-se és perdre


Les i els treballadors  dels serveis públics hem iniciat un procés de mobilitzacions per reivindicar es restableixin les condicions i drets laborals que ens han  pres els darrers anys.


A l'àmbit docent, les nostres reivindicacions són ben concretes:

·         Abonament de  la part que encara en deuen de l'extra del desembre del 2012 (després d’un procés judicial s’aconseguí cobrar 1/4 part d’ella) i un calendari de recuperació de les pagues del 2013 i 2014 (tant a l’àmbit de la pública com de la concertada)

·         Convocatòria dels ajuts al Fons d’Acció Social, els Plans de Pensió i      altres mesures socials, com les corresponents a sortides i colònies escolars.

·         Substitució del titular amb situació de permís o baixa, des del primer dia; trencant la situació actual de no cobrir el lloc fins després de 10 dies de produir-se la baixa o absència; amb el perjudicis que implica tant als alumnes com als centres.

·         Retorn del complement corresponent al primer estadi docent (sexenni), amb 6 anys d’exercici (una mesura que també s'ha d'aplicar al professorat de la concertada)

·         En situació de baixa per malaltia, cobrament íntegre del salari  des del primer dia.

·         Recuperar el 100% del salari en cas de reducció de jornada per cura de fill, el primer any de vida del nadó, i/o en  període de compactació.
 
Hem d’exigir tots els drets laborals arrabassats (sense oblidar les 23 hores d’atenció directa del docent a l’alumnat d’infantil i primària; i les 18 hores al de secundària i formació professional), aconseguits després de llargs processos de negociació no exempts, sovint, de mobilitzacions.
 
No ens podem resignar ni acceptar les excuses  manifestades per Funció Pública en el sentit de no  decidir per l’actual situació de govern “en funcions”,  no comprometre decisions de futurs responsables polítics o les darreres decisions centralitzadores del govern de l'estat.
 
Perquè resignar-se és perdre.
 
Tancada a la Delegació de Govern (24 de novembre 2015)
 

 
 
 

 

diumenge, 8 de novembre del 2015


Català fi o català (a seques)

Un amic em diu que no entén per què soc unionista i li contesto amb un escrit de l’Ernesto Ayala;
 
“Per què se segueix insistint a dividir els catalans en independentistes i unionistes? No sóc independentista (...) però tampoc em considero unionista, si amb això es vol assenyalar els que combreguen amb un Estat de vocació centralista i amb una incorregible pulsió antiperifèrica. Si, com molts a Catalunya, creiem en una Espanya plurinacional i plurilingüe, no arribo a entendre com se'ns pot etiquetar d'unionistes”.

No m’agrada el terme “unionista” ni que s’utilitzi amb tanta lleugeresa; potser serà que  recordo aquells anys 70 quan al conflicte de l’Ulster es parlava dels unionistes;  els veia “los malos de la pel·lícula”.

Sovint sento a prohoms del procés i la desconnexió que parlen d’opressió, de llibertat, de ser esclaus i subjugats, de....;  com sigui que ni els meus conciutadans  ni jo som mancats de llibertat (és la meva impressió) i, vivint en un país democràtic tot i molt imperfecte (la nostra lluita s’ha centrar en millorar la dignitat i les condicions de vida de les persones), no m’identifico amb els seus missatges. És més, en sentir-los,  tinc la impressió que dirien el mateix si es trobessin davant un auditori saharaui, palestí o...  sota opressió efectiva; però no, es refereixen a nosaltres, homes i dones de Catalunya.

Consti que tinc una gran consideració vers els independentistes  i simpatitzo amb aquells que, tant avui com al llarg de la història, han lluitat  per alliberar-se de la metròpoli o  dictadura que els oprimeix. 

Torno al bon amic que us comentava al principi d’aquest escrit:

“Bé, si no ets unionista què ets?” (hi ha una mania, malaltissa i molt estesa, de voler etiquetar al personal; de voler definir-lo sobre el que és o deixa de ser)

Vaig recordar una anècdota d’aquest estiu que em passà a Muntanyana, un poble de la Franja.

Em trobo amb un vell i, tot de cop, em pregunta:

-Ets català fí?

-Què vol dir català fi? (fou la meva contesta)

-Què si vols la independència.

Ja ho sabeu, com no soc català fi; si em voleu etiquetar.... doncs, català (a seques).

Salut

 

diumenge, 1 de novembre del 2015


Nuei de Sanchuan (en Escalete)

Aquella noche mágica de luna llena, Nuei de Sanchuan, sucedió lo que más temia.


Sortida de la pardina d'Escalete
Con mirada furtiva y ojos brillantes, preñados de tristeza, cargaron fardos, recogieron el ganado y se fueron. Con ellos, risas y llantos,  canciones y reniegos. ¡Maldita soledad  que los empuja a abandonar mi reino! Y yo, Giganta de Escalete, no fui capaz de impedir.
 

Y ahora, sólo un recuerdo de aquellos atardeceres en que tras larga jornada,  los animales eran bajados por los zagales que los cercaban en el iglesión. Y aquellos críos,  volvían de la escuela charlando, con gran alborozo y orgullo, de la joven  maestra  que enseñaba de letras y cuentas, les llevaba al ibón y abría  nuevos mundos  desconocidos.

Y si os dijera que muy a menudo se me asemeja aquel locuaz parloteo de las mozas cuando iban a por agua allá donde aguas cristalinas desportillan  el roqueral, al barranco de “Forcallo”. ¡Cómo las echo en falta!

Sin olvidar los peregrinos que,  haciendo un alto en el camino al encuentro del Francés, se acercaban a la casona en busca de viandas  preparadas por los Dieste,  masoveros  de la pardina; y como en llegar los postres, anocheciendo y junto al hogar,  aquellos romeros de  dulce parla, nos obsequiaban con relatos y leyendas de tierras lejanas.

De aquello ya sólo silencio que  embolica y algunas noches, de “Os Mallos”, ráfagas que alarman, crujir de ventanales, sacuden e invaden morada abandonada. Ventada que se lleva una teja, otra, y algunas más todavía. Ventisca que pulveriza, arruina.

En Escalete ya no hay casa; sólo piedras, recuerdos y añoranza.
 
La casa de Escalete, al peu del camí de Sant Jaume