dimecres, 27 d’abril del 2016

24 d'abril: aniversari del nostre pare
 
Ho vaig escriure un vint-i-quatre d’abril, aniversari del pare.

Diumenge passat, un home jove amb dos petits passen davant una obra, els hi diu amb orgull: “Mirad, esta casa la hace papá”; Els menuts la miren bocabadats.

Em va venir al cap el pare. 

Quan sortíem, els diumenges, de passeig per la Banqueta, veient el pont vell -tot i saber la resposta- li preguntàvem: “Papá, trabajaste en el puente, verdad?. Sí, de listero. 

I amb quina satisfacció el travessà
vem, anant cap als “Campos”! Era el puente de papá!. 

Alguna vegada li havíem preguntat: Papá, por qué viniste a Lerida?. I ens responia: “De haberme quedado en Plasencia hubiera sido pastor o mozo en alguna pardina. Quería algo mejor”

Quan passo pels voltants del mercat de Santa Teresa i trobo algú dels vells del barri; si els saludo i no em reconeixen, només cal que digui. “Soc el fill de la botiga* del “Javier". 

I amb quín orgull!
 
*El nostre pare tancà la botiga al 1990, aviat farà 26 anys
 
 
 

dimecres, 13 d’abril del 2016


 
I si reivindiquem Balàfia, Cappont i Parc de l'Aigua?
 

Arrel la finalització del període de preinscripció als centres educatius, diversos mitjans de comunicació s'han fet ressò del "overbooking" als centres de Secundària.  

No ha estat cap sorpresa i per això, al si del Consell Municipal i sempre que hem tingut oportunitat* ens hem fet “pesats” reclamant  un nou mapa escolar, que actualitzés el dels anys 90,  per donar resposta a les actuals i futures necessitats d'escolarització.

Tothom era conscient que el “boom” de la Primària es traslladaria  als  centres de Secundària, la gran majoria d’ells, al màxim de la seva capacitat.

Aquests darrers cursos  les necessitats de places es pal·liaven obrint línies d'ESO  als instituts, així es va fer al  "Joan Oró",   "Torre Vicens" i  "La Mitjana".

Seguir amb l’opció de transformar  espais comuns (o de serveis) en aules  s'hauria de descartar; també la d’ocupar els patis per  instal·lar “barracots”.

Des de la Federació de Treballadors de l’Ensenyament de la UGT (FETE-UGT) de les terres de Lleida proposem altres opcions.

Cal recordar que anys enrere es va preveure la construcció de nous  instituts   a  Balàfia (Institut-escola)), Cappont i Parc de l’Aigua; i no oblidem que l'actual  Pla Urbanístic de la ciutat defineix com a equipaments determinats espais per a construir  aquells centres educatius de Secundària.

Hi ha qui diu que no es necessitaran, que l’actual  “boom” de la Secundària passarà. La resposta ha de ser força contundent: Amb independència que tot equipament pot tenir un canvi d’ús respecte al que és va construir (d’exemples hi ha),  un Estudi de Projecció Demogràfica de la UdL preveu que  al 2030 Lleida tindrà un màxim de 180.000 habitants. (càlculs més moderats parlen de 161.500, quan avui som 138.542)

I si comencem per reivindicar els centres de Secundària  ja  planificats?.
 
 

*De l'informe d'inici d'aquest curs (setembre 2015), a l'apartat d'Infraestructures:
a. Aules prefabricades. 55 (6 barracots més que el curs passat).
b. Pel que fa a l’escola de Pinyana, des de FETE-UGT reclamem el compliment de la resolució del Parlament de Catalunya pel que fa a l’inici de la construcció de l’edifici.
c. Hem de ser conscients de la problemàtica dels propers anys pel que fa a problemes en cobrir la demanda a la Secundària.
d. El Departament ha de definir-se (el mapa escolar de la ciutat s’ha de conèixer i debatre). Sense oblidar que en el seu moment es van projectar un institut a Balàfia, un altre a Cap Pont i un tercer al Parc de l’Aigua.
 
 
 

 

 

dissabte, 2 d’abril del 2016


És possible que això passes en aquest país?

Era el 1975 quan arriba a les meves mans  un llibre de poemes de Gabriel Celaya titulat “Cantos íberos" i entre ells, “La falsa paz”

Peor que la guerra, ¿que?
La paz, la paz!
Esa paz que suena a tiro.
Y que mata sin alarma.
Paz, paz, paz!

"parte" corresponent a l'1 d'abril del 1939
Quan vaig començar a escola ( el meus records s'inicien a finals dels anys 50)  el calendari escolar assenyalava  l'1 d'abril com a “Dia de la Victoria”, es llegia el "parte de guerra”: En el dia de hoy, cautivo y desarmado el Ejército Rojo......., cantàvem cançons patriòtiques com el "caralsol" o  el "Pordioslapatriayelrey (el mestre era carlista)   i copiàvem de l'únic llibre que teníem,  aquella  "Enciclopèdia  Álvarez", il.lustracions relacionades amb l'efemèride.

A la tarda, ja no tornàvem a escola.

Sovint he pensat que, davant  misèria i tristor, millor oblidar però no, de seguida em reafirmo que no s'ha d'esborrar de la memòria col.lectiva, que el jovent  ha de saber; encara més quan hi ha qui diu “I és possible que això passès en aquest país?” (Així s’expressava una senyora quan, després de la projecció de “Las Maestras de la República”, iniciàrem un debat on es parlà també  de  la depuració patida pel magisteri republicà)

Una depuració conseqüent amb el pensament dels jerarques del “Movimiento”; mireu sinó el que deia al 1937 José Peremartín, Cap d’ensenyaments superiors i mitjans del Ministeri: “Tal vez un 75% del personal oficial enseñante ha traicionado la causa nacional. Una depuración inevitable va a disminuir consideráblemente, sin duda, la cantidad de enseñantes de la enseñanza oficial”

El resultat fou el que ens explica Luís Garcia Montero: “Hi havia tanta mancança de mestres que el Règim va haver d’inventar-se una llei de batxillers-mestres, de mestres sense magisteri, per repoblar les escoles i ensenyar a les nenes el compliment de “sus deberes” i als nens el perill de no observar  “los Diez Mandamientos”.

Els docents  havien de ser la punta de llança del "Règim".  

La revista “ El Magisterio Español”,  corresponent al 14 de febrer del 1940  expressava el tipus de mestre que volia el “Nou Estat”: “Queremos hacer del Maestro un capitán, un apóstol y cargamos sobre su conciencia el peso enorme de una civilización, y nada menos que la civilización cristiana para forjar un pueblo catòlico (..), que neutralice los efectos y destruya la estela de la escuela deïcida, de negra i nefasta memoria para España”.

En aquella escola hi havia uns objectius instructius, psicològics, patriòtics i religiosos. La manera d’aconseguir-los, que millor que la mostra treta d’aquest Diari d’una classe de 3er grau corresponent al dimarts 2 d'abril de 1940 (la jornada anterior, “Dia de la Victoria” havia estat festiu). Així era l'escola franquista.