diumenge, 30 de març del 2014


CONTRA LA PRECARIETAT I EN DEFENSA DELS DRETS LABORALS A L’ENSENYAMENT PÚBLIC

El passat dijous 27 de març es publicava el decret de provisió de llocs de treball docents (Decret de Plantilles); un model de gestió privada dels centres públics que s'ha de  valorar com un pas més cap a la precarització i la pèrdua de drets laborals dels treballadors i treballadores de l’ensenyament públic.
 
 

 

 
Una norma que fa del director/a  cap de personal, amb competències per  proposar anualment la plantilla i el perfil dels llocs docents del centre; triar el professorat que ha d’ocupar una plaça provisionalment (sigui provisional,  funcionari en pràctiques, en comissions de serveis o interí ) i escollir el docent substitut entre els 20 primers de la borsa d’interins.

El Decret defineix els llocs docents en: Ordinaris, que han de ser un mínim del 50% dels del centre i  coberts per concurs general de trasllats. Singulars, amb  perfils determinats i selecció del professorat que els ha d’ocupar  per concurs específic amb inclusió d’una entrevista. D’especial responsabilitat per a tasques directives, amb personal seleccionat per la direcció del centre.  Amb excepció d’alguns temporals,  programes determinats com aules d’acollida, Unitats d’Atenció a l’Educació Especial..., els llocs són coberts amb caràcter definitiu i els docents que l’ocupen esdevenen suprimits quan la direcció modifica el perfil del lloc.

Amb el Decret de Plantilles, a l’ensenyament públic es legalitza l’arbitrarietat, la precarietat i s’implanta el model de contractació de l’empresa privada,. Que s’utilitzin o no els mecanismes que atorga  la norma, a l’hora d’escollir el professorat,  dependrà de la direcció del centre i per tant serà a ella a qui se li haurà d’agrair l’objectivitat i la utilització de criteris clars i transparents, o criticar el seu favoritisme garantit per la legalitat d’una norma injusta.

Els responsables d’Ensenyament diuen que l’objectiu del Decret és aconseguir el millor professorat en cada lloc i  moment;  també afirmen   que un sistema com aquest dóna millors resultats (tot una fal·làcia).

Amb una similar tipologia d’alumnat, no hi ha diferència entre els resultats d’un centre públic i d’un privat (en aquests darrers la contractació és molt similar a la que ara es vol introduir a la pública); el que diferència els centres educatius, amb independència de si són públics o privats, és el grau de diversitat i si es donen o no les eines i estratègies que  responguin a les  necessitats d’aprenentatge i socialització.

Davant la precarietat, arbitrarietat i manca de transparència que s’instaurà als  centres públics; per  defensar els dret laborals i  des de la unitat sindical, cal mobilitzar-se, mitjançant convocatòria d’assemblees territorials, plantejant-se  la convocatòria de vaga fins aconseguir la retirada del decret de provisió de llocs de treball docents.
 

 

.

 

dijous, 6 de març del 2014


“Las Maestras de la República”..............a Lleida
 
Un documental que ens parla de mestres republicanes i  reflecteix  les seves vivències,  el pensament i  la tasca innovadora que impulsaren en un temps d’il·lusió col·lectiva. Que té la virtut de recuperar la memòria d’ unes persones i el seu legat d’igualtat, justícia i tolerància; d’uns drets que foren són i sempre caldrà defensar.

I si parlem de mestres republicanes que van exercir a les nostres comarques i van fer d’elles un cau de renovació pedagògica i modernitat?

De les germanes Uriz, la Josepa i l’Elisa, la Dolors Piera, la Josepa Reimundi, l’Hortènsia Vallejo, les germanes Roure, la Carmen Maestro, la Carolina Zavala, la Montserrat Salafranca, la Maria Cuyàs,... i tantes altres.

Liders com la Pepita Uriz o la Dolors Piera; docents  que ens mostren com innovació educativa i sindicalisme es donen la ma (de nou es va veure, als anys 70, en la transició a la democràcia); activistes de grup “Batec”, que participaren en les cinc Missions Pedagògiques que s’organitzaren en terres lleidatanes.

Amb l’alçament feixista i la guerra, els mestres al front –recordem als milicians de la cultura-, elles a l’escola fent realitat la proclama “al setembre cap nen sense escola” . La Josepa Reimundi recordava com a l’ escola de Balaguer que dirigia van crear l’aula de 3 anys o els tallers de preaprenentatge.

La derrota significà la depuració i la por; la presó,  el càstig,  l’expulsió, o l’exili. La mateixa Reimundi ens explicava el seu pas per les presons, el no poder fer de mestra, el buscar-se d’altres feines per sobreviure, les ràtzies feixistes, l’activisme en aquell temps de foscor.

Per moltes arribà l’hora de l’exili; unes es quedaren a Europa, la resistència al feixisme (les Uriz, l’Hortènsia Vallejo, la Carmen Maestro). Altres cap a l’exili americà, on seguiren la seva tasca pedagògica.

“Lo que ustedes perdieron acá nosotros ganamos allà” deia el consul mexicà a Barcelona en una visita a Lleida per parlar de los “Colegios de l’Exilio”.

A Xile: Dolors Piera, a Maracaibo: Carolina Zavala, als col.legis com el “Madrid”, el “Cervantes” o l’inistitut “Luís Vives” trobem la Teresa Vilasetrú, la Pepita Roure, l’Elvira Godàs,...

I les que es quedaren aquí?

Les més oblidades, d’elles sí que no es parla; i potser foren les que ho van tenir més difícil. Deixà escrit la Josefina Aldecoa en “Historia de una Maestra”:

“El miedo adaptaba distintas formas. Miedo por el destino de Ezequiel, miedo a ser denunciada, miedo a encontrarme sin trabajo”.

La por que devien de passar aquelles mestres! Montserrat Salafranca, de Bellvís,  deportada a Castellà, lluny dels seus, vigilada; o la inspectora Maria Cuyàs; esposa de l’Herminio Almendros, introductor de la impremta a l’escola i les tècniques Freinet; vuit anys a Huelva fins el retrobament amb l’espòs a l’exili cubà.

Històries i legat d’unes dones que pagaren ben car  la seva coherència i compromís amb un principi  més vigent que mai, d’educació per a què?

Per aconseguir persones cultes, lliures i justes.