Entrevista a Josepa Reimundi

(mestra, afiliada a FETE a l’any 34)

 

 

 Josepa, fa molts anys que ens coneixem i sempre em dèies: “ Jo era de la FETE i de ben petita hi era al moviment obrer i sindical”.

 

seu del CADCI a Blondel (antic cinema Vinyes)

Quan tenia 8 ò 9 anys els meus pares regentaven la delegació a Lleida del CADCI (Centre Autònom de Dependents del Comerç i la Indústria) que tenia la seu a Blondel, damunt del cinema Vinyes. Al CADCI  havia una sala de reunions on es feien conferències i altres activitats, havia un cafè, una sala de billar i una biblioteca “fantàstica” tot de prestatgeries plenes de llibres, “per això a casa tots érem molt llegidors”. Al mateix edifici hi havia el Sindicat de la Fusta i algun altre sindicat dels anarquistes.

També a Blondel, davant del CADCI hi havia el Casal de Joventut Republicana, era un centre més polític que el nostre que també ho era de polític però, el nostre, de caire més social i obrer.

Al centre del CADCI també es reunien els del Bloc Obrer i Camperol que després foren del POUM. Al sortir d’estudi anava al centre i jo era la “nena” de tots aquells sindicalistes .A més com tenia la biblioteca a casa he llegit  “la ceca i la meca”.

 

Als anys 30 comences els estudis de magisteri

 

El ministre Marcel·lí Domingo planteja que per fer de mestre s’estudií  batxillerat, paralitza el pla d’estudis vigent i  i no ens reconeix l’ingrés a  l’escola Normal que havíem fet. Després de moltes protestes, a la meva promoció i per una sola vegada, ens posen el que es deia el “cultural”: tres anys d’estudi, un exàmen-oposició, tres anys de magisteri i un altre any de pràctiques. Si les passàvem ja teníem plaça en propietat.

Durant tota la República estudio magisteri, els nois al carrer Cavallers, a l’actual Cervantes i les nòies a Boters (Rambla d’Aragó). Teníem professors com la Pepita Uriz que era la de Pedagogia, recordo la Tudori, jo estava enamorada d’ella, era teresiana seglar i professora de ciències.

Les Pràctiques les vaig fer en una escola que havia al carrer del Nord, eren noies del 8è grau (14 anys); els nois els portava un company de promoció, el Canyelles. Vam organitzar una sortida a la piscina del Camp d’Esports i vam anar tots junts, nois i noies; era molt amiga d’aquelles nenes, encara avui  ho som.

Les Pràctiques només van durar tres mesos, estàvem en guerra, molt mestres eren al front i ens necessitaven a les escoles així que em van donar una plaça en propietat a Balaguer.

 

Ets estudiant de magisteri i t’afilies a FETE. Per què?

 

 

Per què era el  sindicat dels mestres. A més, en aquell temps es forma el POUM i jo estic amb ells. Els del POUM érem gent jove; també hi havia companys més grans que venien de la Catalano-Balear. Els joves del POUM érem molt disciplinats, no podíem tenir vicis, portaven una conducta exemplar, érem quasi “monges i frares” moralment i èticament, perquè la societat en mirés d’una altra manera. Érem uns idealistes, de divuit, vint, vint-i-dos anys, hi havia el Garcia Lamolla, el Pauet Xuriguera, el Godàs, el Barqué,… La majoria tenien un ofici, un era pastisser, l’ altre… un altre ofici. Es van decidir a estudiar magisteri per la incidència que el mestre pot tenir en la societat. A FETE  hi havia de més grans com l’Alcobé que era del Pla del 14 . Érem gent  “de soca”, amb fortes arrels teòriques.

Molts de la FETE anaven a les Missions Pedagògiques, a estendre pels pobles la nova pedagogia; la Pepita Uriz em demanà que  hi anés,  li vaig dir que no em vèia preparada i no li va agradar gens. La Pepita Uriz havia estat arropada per tota l’esquerra però es decantà cap al comunisme, com la seva germana Elisa.

 

Estem en guerra i tu arribes de mestra a Balaguer

 

Era una escola “fantàstica” que havia construït el Primo de Rivera, el director era el Sr Esteve i m’encarrego de 43 “crios” de 3er grau. Sóc enemiga de la disciplina crec que “t’has de portar bé per que t’has de portar bé i no perquè et donin un bufetada , ni per que et cridin” aquesta idea que he tingut sempre m’ha donat molts bons resultats. La meva feina a l’escola sempre l’he basada en el respecte a la llibertat del nen, he tingut un lema “l’ànima del nen és sagrada i ningú té dret a moldejar-la”

Al pati jugava amb els nen al kriquet, a boles. Tenia un alumne, es deia Josep, era rebutjat pels altres, quan s’havien d’arreplegar cèntims pel front o pels xiquets dels refugiats el tenia com a encarregat i el vaig revaloritzar davant els seus companys. Inventava “exercicis de silenci”, eren exercicis de concentració i atenció.

Amb el Sr. Esteve i el Viola, regidor de cultura de Balaguer, vam visitar una escola municipal de Barcelona dirigida pel Sr Torroja (Ramon Torroja Valls era el director de la Graduada Annexa a la Normal de la Generalitat i secretari General de la FETE de Barcelona)), una escola moderna on havien muntat uns tallers de preaprenentatge, es deien “tallers de realitzacions”. Poc després al convent dels frares de Balaguer van obrir una nova escola i des de la Generalitat em van anomenar directora. Era una escola on ja agafàvem pàrvuls de 3 anys, Maria es deia la mestra que el portava i era de la Seu. Vam començar a organitzar un taller de preaprenentatge com el de l’ escola que havia visitat a Barcelona. Amb l’arribada dels franquistes a Balaguer tot es va acabar.

 

Que et va significar la pau franquista?

 

Consell de guerra, cadena perpètua i començar i rodolar per diverses presons: Balaguer, Lleida, Barbastre, Osca i finalment al País Basc, al penal de Saturragan, érem més de mil dones de tota Espanya, vint-i dues de Lleida. “Va ser molt fort”. 

Tot el que vaig passar no va ser suficient per ofegar la consciència del deure, i en la clandestinitat vaig continuar treballant amb el meu marit Miquel Tufet  per aconseguir una societat on la justícia social fos la norma, fent possible el bé de l’home per l’home.

Fins l’any 74 no tornes a fer de mestra en una escola pública, concretament al CEIP Camps Elisis de Lleida. Què vas fer tots aquells anys?

 

Amb el Miquel teníem un magatzem i jo portava la comptabilitat; també donava classes a casa, de vegada em venien a visitar els nois grans, els que havia tingut a repàs “s’arropenjaven a la porta de la cuina mentre jo feia el sopar” i els donava consells de, quan es casessin, “com fer feliç a les seves xicotes”.

Al 74 reingresso al col·legi dels Camps Elisis, allí ensenyava matemàtiques modernes; sempre m’han agradat,  hi vaig aprendre amb els llibres del meu fill. El Miquel em deia: “Qué no vens a treballar? I jo, amb l’escombra i el davantal davant la taula, aprenent matemàtiques”. Al col·legi dels Camps vaig trobar a la Gigó i la Biosca, molt bones mestres amb les que havia coincidit d’estudiant a la Normal.

Dels Campos al Cervantes i al curs següent, a l’escola de Sant Antolí; em van rebre molt bé i jo em trobava molt a gust. En aquella escola on no hi havia res: aigua només al serveis dels nens, i això que  havia nens i nenes, molta humitat, i de material: un armari buit i un mapa mig aixecat. Vaig anar a protestar per la situació de l’escola al Delegat, el Sr. Mestres

 

I, arribes a l’ICE

Al Nadal del 76 des de la Universitat Autònoma de Barcelona em nomenen a la delegació de l’ICE a Lleida, organitzava tot lo del català. Feia classes als mestres, era molt exigent, “Si jo t’ensenyo malament, tu ensenyaràs malament tota la vida, al mestre no se li pot perdonar,  perque és la seva carrera”.
Quan em  jubilo els de la Universitat “m’endossen “ la coordinació de les aules de la gent gran  i aquí estic, organitzant cursos.

Què penses de l’escola?

Només et diré que l’escola és la base de la societat. Abans, els pobles quedaven marcats segons el mestre que arribava.

Fins aquí aquesta entrevista, tan entranyable. Voldríes fer algun comentari?

”A la  vida he tingut grans compensacions, he donat molt però també he rebut molt”.

“Érem un grup ple d’idealisme, conscients que no recolliríem el fruit del nostre treball i de la nostra entrega, però els canvis que es van produint em fan pensar que malgrat els períodes d’estancament i ralentí en l’avançada, s’està en el camí”.

I finalment: “El que he fet ho he fet per que creia que ho havia de fer, per tant he d’estar agraïda d’haver-ho pogut fer, ho he fet i sabia les conseqüències i les conseqüències les he acceptat i no hi ha res més, no té mèrit”

 

NOTA: Entrevista feta al 2003 per a "Revolució i Responsabilitat", llibre commemoratiu del 70 anys de FETE-UGT a les terres de Lleida.