Al voltant del concert “Per la Llibertat”

Seguint els preparatius del concert d’aquest tarda “Per la Llibertat” he rememorat aquesta carta que vaig enviar als organitzadors del “Correllengua 2011”

 

Amiga Amàlia:

Fa uns dies la Carmina em telefonà per preguntar-me si volia llegir el Manifest del Correllengua d’enguany.

 

“Per què ho he de fer?”. Li vaig preguntar.

 

 “Vas estar a l’acte final de la “Crida”, al camp del Barça, fa trenta anys. Per això hem pensat amb tu”. Em  va respondre l'estimada companya.

He acceptat la seva proposta que m’ha servit per reflexionar al voltant de les circumstàncies d’aquell temps de la “Crida”.

Teníem uns vint anys  quan morí el dictador (1975); s’obria un temps de canvis que ens il·lusionava. Al 76 ens veiem embolicats en la “Marxa per la Llibertat”, cridàvem en veu alta “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia” i ens estomacaven. Al 77 la gran “Mani” de l’11 de setembre que aplegà a Barcelona més d’un milió de persones; un dia abans, la de Lleida, a Ferran, multitudinària, no havíem vist mai una d’igual. Al mes arribava de l’exili el President Tarradellas amb el “Ja soc aquí”, s’elaborava un Estatut,....El que et deia, temps d’il·lusió.

Érem joves i junts ens trobàvem bé; idees diverses però quelcom en comú, que ho podria expressar amb un “Visca Catalunya lliure”. Érem d’esquerres però no ens preguntàvem de quin partit: Hi havia de socialistes, comunistes, del PSAN, del PT,... i parlàvem i discutíem amb vehemència d’autodeterminació, d’independència, de solidaritat, de nacions sense estat, de pobles oprimits, de llibertat, de....

Ens trobàvem en cinefòrums, en recitals (era el temps del Llach, del Raimon, de l’Ovidi, de la Rosell, de l’Al .Tall o del Monleón i Els Pavesos,...) I així, autodidactes, ens anàvem fent. Uns eren d’aquí, altres fills de l’emigració dels anys 40 i 50.

Al febrer del 81 un gran ensurt, l’avortat  cop  del Tejero; ens varem “acollonir”;  veiérem “les orelles al llop”. Sortien lleis com la LOAPA que ens tornaven a models centralitzadors, que treien competències a la nostra minsa autonomia; es posava en dubte l’ús del català a l’escola, com ara.

Ara i fa 30 anys, el català, la llengua del país, ha servit com a tret d’identitat d’un poble, i també, per integrar-nos, cohesionar-nos socialment (t’ho dic amb coneixement de causa).

I la nostra reacció va ser participar en la convocatòria de la “Crida”, que ens donava l’oportunitat de sortir a cridar “Som una Nació”. Un crit que sovint cal repetir.

 

En resum, participar amb la “Crida” aquell 24 de juny  de fa 30 anys era una manera de dir: “Què carall. No ens aturaran!

Bé, Amàlia, quatre reflexions que he volgut compartir i que has d’interpretar com l’expressió de la joia que sento de participar al Correllengua d’aquest 2011.

Salut i Endavant