“La maestra'”.

"La maestra dió un futuro a los pequeños,

los que no tienen nada que perder;

desplazados en el hambre y en los sueños,

olvidados en las mesas del poder"

(Pedro Guerra, cantautor)

 

Teníem molts alumnes a l’aula

 Avui, darrer dia per a fer la inscripció a escoles d’educació infantil, primària i secundària obligatòria. S’ha parlat molt d’escoles que tanquen i de grups que es perden, però menys d’aules massificades que, com aquest curs, el proper continuaran essent una realitat.

Davant la massificació que es preveu als centres educatius, sentim expressions com "Nosaltres érem més de 30 a classe...", i afegeixen, "...no ens va anar tan malament"; ho diuen ben convençuts, fruit de la seva experiència.

Avui la realitat de la majoria dels nostres centres és diu "diversitat"; no només d’orígens, també d’interessos i capacitats. Aquesta realitat, ben diferent a la d’èpoques anteriors, fa que amb una classe massificada i la reducció de recursos per desdoblar grups, sigui molt difícil un ensenyament de qualitat. Si, qui justifica l’augment d’alumnes a l’aula, és un docent se m’ocorre que allà on exerceix, l’atenció a la diversitat i als alumnes amb necessitats educatives especials és inexistent i els grups classe que atén són força homogenis. Si és així, li asseguro que viu en una realitat excepcional, que no és la de la majoria dels centres educatius.

Que abans hi havia 35 alumnes a la classe? Més i tot. Molts recordem aquelles aules d’EGB, anys 70-80, amb 40 alumnes; també les dificultats per fer escola activa, participativa, treball en grup; com a l’hora de corregir exercicis i exàmens trimestrals o tutories amb pares era un mai acabar. Una escola amb grans diferències respecte l’actual; una escola, aquella, amb grup homogenis, amb altres valors i actituds, tant dels alumnes com de molts pares; altres exigències cap als docents.

"No ho entenc, tenia molts més alumnes, continuo tenint forces i ganes de fer però, inclús amb menys alumnes, tot és més difícil", em deia una companya, excel·lent professional, estimada pels alumnes i respectada pel pares. Són aquests docents qui millor ens expliquen que amb l’augment del nombre d’alumnes a l’aula és impossible treballar "projectes", fer innovació, tractar individualment l’alumne i adaptar-se a les capacitats i necessitats de cadascun per treure-li el millor de si mateix i evitar que es quedi a la "cuneta".

I quan sento aquella expressió "ens anà prou bé malgrat ens van educar essent més de 30 a la classe", penso que alguns varem ser uns afortunats. Qui sap perquè: sort, destí, capacitats, desitjos, valors familiars, diners en repassos, perquè s’ha de sortir "costi el que costi". Raons múltiples que sovint confluïen. També penso que altres no foren tan afortunats, no tingueren l’oportunitat i es quedaren a la "cuneta".

Per què això no passi, per avançar socialment, necessiten un ensenyament de qualitat que s’adapti a les persones. Massificant les aules i reduint recursos d’atenció individual fem tot el contrari i  ho hem de denunciar.

 

 

.